dijous, 26 de maig del 2022

Clara Ponsatí: “Els nostres dirigents s’han rendit”


 

Ahir els subscriptors de VilaWeb van poder conversar amb Clara Ponsatí · Us n'oferim l'entrevista 

 

Ahir l’eurodiputada Clara Ponsatí va protagonitzar una conversa amb els subscriptors de VilaWeb. L’acte, moderat pel director del diari, Vicent Partal, es va fer el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, però Ponsatí, exiliada d’ençà de la proclamació de la independència, l’octubre del 2017, va haver de participar-hi per videoconferència. L’acte es va transmetre en vídeo en directe a VilaWeb amb algunes dificultats tècniques, per les quals demanem excuses. Per això, ara us oferim la transcripció de la major part de la conversa, juntament amb el vídeo de l’acte, que hem intentat d’adobar tant com ha estat possible.

En la conversa, que tenia com a raó inicial la presentació del llibre Molts i ningú, publicat per la Campana, Ponsatí es va expressar amb la seva claredat habitual, sobretot parlant de l’actualitat política.

Per començar, Romanç Olivella diu: “M’ha sorprès molt que no hi hagi la seva foto a la portada del llibre, sinó tan sols unes orenetes. Tots els presos i exiliats que han fet llibres han acabat posant la fotografia a portada. Per què no ho feu?”
—[Riu] Va ser una negociació complicada amb l’editorial, perquè ells també volien posar-hi la meva foto, però jo no. Per raons estètiques, crec que les orenetes que va dibuixar el meu avi són molt més boniques que qualsevol fotografia. Però també per consistència amb el títol del llibre, perquè és un llibre que vol ser un homenatge a unes arrels i un país. Volia que fos una mica diferent dels llibres habituals que fan els polítics per vendre’s. Em va costar, però els vaig convèncer: quan vam trobar el disseny de la portada –que està molt bé i que agraeixo molt a la gent de l’editorial que el va fer– tothom va estar d’acord que no calia posar-hi la meva fotografia.

Una altra pregunta diu: “Llegint el llibre he tingut la sensació que heu posat la vida enmig de capítols durament polítics, com una manera d’asserenar-vos i agafar perspectiva. Al mig del llibre hi ha molta dolçor, és molt ben escrit i molt agradable de llegir. En canvi, el començament i el final són molt durs.”
—És una bona manera de mirar-s’ho. No podia escapolir-me de fer uns capítols de memòries i de comentari polític. No hauria estat honest, ateses les meves circumstàncies i, per tant, necessàriament havia d’incloure-ho. I bé, aquesta estructura, amb dos capítols polítics al davant i dos al darrere, em va semblar una bona manera d’encarar-ho: si algú no té interès a llegir la part més històrica i autobiogràfica pot llegir els quatre capítols polítics i amb això ja fa. Si a algú no li interessen les meves impressions sobre l’octubre del 2017, pot anar directament al capítol 3 i amb això en tindrà prou. Per tant, sí, és veritat que la part de política és molt immediata, i també s’ha de reconèixer que aquests dos capítols els vaig escriure gràcies als diàlegs que vaig tenir amb l’Andreu Barnils, que els va enregistrar i els va transcriure i jo després vaig reescriure. És per això que tenen aquest to molt immediat de conversa entre persones de confiança i parlen d’uns fets que en aquell moment eren bastant immediats. Aquestes converses amb l’Andreu van ser l’octubre del 2018 i per això tenen aquest to més cru i més directe. En els últims capítols parlo evidentment de la meva situació present i la situació present del país. Per això és difícil de mirar-s’ho amb distància i encara més difícil és mirar-s’ho amb duresa, un nom que en la política del moment no hi té cabuda.

Lluïsa Sánchez Pol insisteix en això i diu que li sembla una llàstima, perquè és un llibre ple de tendresa. Demana: “En realitat no haurien de ser dos llibres?” I afegeix: “Està molt ben escrit, penseu escriure’n més?”
—A veure, potser sí que podrien ser dos llibres, però vaja, prou feina tinc presentant-ne un. Potser sí que podria prendre’m la pregunta, amb tota legitimitat, una mica com una crítica: hi ha uns canvis de registre d’uns capítols als altres que potser sobten una mica. Potser sí que un llibre que fos tot en el mateix registre tindria una lectura més fluida, no ho sé. Penso escriure més, però no tinc projectes gaire concrets. Escriure aquest llibre m’ha agradat molt, ha estat una activitat molt gratificant. Encara tinc davant meu una jubilació amb molts anys, i segurament una de les activitats a què em puc dedicar és aquesta. 

Francesc Marí diu: “Narreu un episodi després dels atemptats de Barcelona amb el conseller Carles Mundó, durant el funeral de Pau Pérez, que m’ha impactat molt. Reflecteix la imatge d’una outsider enmig dels polítics professionals.” És així?
—Sí, sí, és un exemple… N’he viscut diverses, d’aquestes. Quan s’ajunten uns quants polítics que van a algun lloc on hi ha públic i hi ha fotografies i atenció mediàtica, aquesta escena es viu repetidament i això ho he viscut i ho continuo vivint. Al Parlament Europeu hi ha una activitat que als parlamentaris els agrada molt organitzar. En diuen photo-op i consisteix a cridar els amics de qualsevol causa perquè vinguin a les escales del parlament i es facin una foto. Sempre que participo en aquestes activitats em trobo que, si vull sortir a la foto, he de donar empentes [Rialles]. I, per tant, moltes vegades m’estimo més no sortir, perquè no em ve d’aquí. I bé, aquesta escena és reveladora perquè era una situació una mica més dura, però vaja, passa molt. Sí, la vida política té aquest estil.

Marina Castellón diu: “Trobo sensacional la narració que feu del viatge a Itàlia quan éreu comunista, del tracte que us va fer el PCI i del vostre petó amb la Pasionaria. Us queda alguna cosa d’aquell temps, ideològicament parlant?”
—Tots som una continuïtat i quan pensem en nosaltres mateixos ens sentim com érem quan teníem deu anys. En aquest moment, visc aquest viatge que vaig fer a Itàlia amb les Joventuts Comunistes com qui recorda l’aniversari d’una àvia. Al mateix temps, si ens poséssim a analitzar els projectes polítics i les ideologies que hi havia en aquell entorn –i jo m’autoanalitzo sobre com veig el món–, sí, hi ha molta distància. Però hi ha continuïtat: l’actitud, l’alegria de viure, hi ha la fe en el progrés i la democràcia. Això hi era en aquell moment, en què jo era una adolescent, però hi ha molta continuïtat.

Es podria dir que una de les gràcies del llibre és que hi ha moltes fotos, i n’hi ha una de Clara Ponsatí amb Domènec Martínez i Josep Maria Riera al primer míting del PSUC al Baix Llobregat, que realment és una foto molt bonica.
—Si hagués posat aquesta a la portada, potser sí que l’hauria hagut d’explicar… [Riu]

Marta Pérez Dosgrau diu: “En bona part del llibre feu moltes insinuacions sobre el president Puigdemont, però no les acabeu de concretar. Detecto una espècie de malestar per part vostra amb la seva manera d’actuar. Penseu que el seu moment ha passat?”
—Vejam, insinuacions no en faig. Explico una sèrie d’impressions. No és un llibre sobre Puigdemont i, per tant, no m’he vist amb la necessitat de fer un judici categòric. Explico les meves impressions en determinats moments, que són variades i contradictòries. Són les meves impressions d’un personatge, que ara s’ha convertit en el meu company del Parlament Europeu, amb el qual tinc màxima sintonia. Sobre si el moment de Puigdemont ha passat o no? Crec que no ho haig de jutjar jo. La política catalana està en un atzucac molt important. Tenim un futur molt incert; realment les circumstàncies no són gens favorables.

Jaume Pericay diu: “Sou l’última represaliada que ha publicat un llibre. Com és què heu tardat tant?”
—No sóc l’última, perquè potser encara en sortirà algun més. Toni Comín no ha publicat cap llibre. Sé que hi pensa, no sé com ho vol fer. En tot cas, no és imminent. Per què he tardat tant? Jo trobo que no he tardat gaire. Perquè realment valorar el que ha passat, quan encara ho estàs vivint, és molt difícil. I, per tant, malgrat que tenia aquestes converses amb Andreu Barnils, que podia haver estat el material per a fer un llibre només sobre la meva experiència l’any 2017 i els primers mesos de l’exili, em vaig resistir molt a publicar allò. Em semblava insuficient perquè faltava una part de la història. Hi vaig voler posar tot el context biogràfic i històric, de la família. I això m’ha donat feina. Encara no n’estic del tot satisfeta; en l’estira-i-arronsa entre els editors i l’autor hi ha un moment que has de dir prou. I al final ells van dir prou i ho vaig acceptar. Jo com que estava gaudint molt de la feina, ja m’anava bé que això s’allargués, no? Per tant, no em sembla que hagi tardat molt. Hi ha molts llibres sobre el procés, de qualitats variables. El meu parer és molt diferent i, en conseqüència, requeria un temps. I potser fins i tot, hi haurà temps de fer-ne una revisió. Ja ho veurem…

Elisenda Albajes diu: “Penseu que val la pena perdre tantes hores per arribar a un pacte del català a l’escola sabent que els tribunals en faran cas omís i continuaran trepitjant tot allò que saben que és important per als catalans?”
—El problema no està en les hores que s’hagi dedicat a assolir el pacte, el problema és el pacte que s’ha assolit. Sobretot amb aquesta mena d’obsessió a fer veure que hi ha un consens sobre la immersió i que s’ha de mantenir el consens. És un discurs que ja feia aigües fa temps, però que a hores d’ara –després de veure tot el que ha passat, després de l’actitud no només del TSJC, no només de les forces polítiques espanyoles, no només del govern espanyol, després de tot el que hem observat– es parli d’un pacte per a blindar o salvar la immersió em sembla ridícul. A part de ridícul, és molt lamentable.

Pere Antoni Escoda us pregunta: “A la pàgina 339 de Molts i ningú ho expresseu molt clarament: ‘No serveix de res ajornar la independència, no serveix de res cercar el nostre lloc a l’estat espanyol. A l’estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans.’ Penseu que això ho entenen els nostres polítics actuals? Què caldria fer o què hauria de passar perquè ho entenguessin?”
—Jo crec que no ho entenen. O si ho entenen són prou cínics per a acceptar fer política autonòmica i qui dia passa any empeny. No se sap si són molt cínics o molt estúpids. Jo tinc sempre aquest dubte.

Sílvia Valls: “Si Clara Ponsatí fos avui la consellera i s’hagués d’enfrontar al TSJC amb el 25% de castellà com ho faria?”
—Si per accident m’hi hagués trobat,  segurament renunciaria a actuar en obediència a les ordres que em fa un tribunal de justícia que és un tribunal de país ocupat. Què faria per plantar-hi cara? Jo potser dimitiria. Reconec que no està clar de quines eines disposaria, però el que no faria és intentar acomodar-me per evitar que m’inhabilitessin per prolongar l’estada en aquest govern… Hi ha una agressió sistemàtica. No és accidental: és una agressió que s’ha inflat després del fracàs del procés d’independència. És una de les columnes vertebrals de la resposta espanyola a la nostra derrota. Està claríssim que volen liquidar el català.

Marina Castells Llavanera us pregunta: “A la pàgina 58 del llibre s’hi llegeix que el 2 d’octubre va haver-hi una reunió molt ràpida del govern i dieu que no hi va haver discussió sobre si el 43% de participació havia estat suficient. Però d’on surt aquest 43% de participació. Sabem que els vots van ser recollits en un ordinador central. Què va passar en aquest ordinador. Qui els té els resultats reals?”
—No tinc resposta a aquesta pregunta.

Jordi Miralda ens fa arribar aquesta pregunta: “El relat per a arribar al Primer d’Octubre incloïa la idea que el referèndum no podia tenir impacte si no el promovia el govern de la Generalitat. Penseu que aquest relat era en el fons fals? Cal avançar ara cap a un nou referèndum des d’una plataforma institucional completament independent de l’estat espanyol?”
—Ui, quina pregunta més difícil. Jordi Miralda, vas fort! Vejam, no ho sé. D’entrada, el discurs era que el referèndum s’havia de fer des del govern. El referèndum va ser una cosa que no era ni en el full de ruta, va ser una cosa que va aparèixer en les discussions d’alguns cercles independentistes, i que Puigdemont la va agafar. Jo crec que amb molt d’encert. Ho va fer servir per a desencallar unes discussions amb la CUP. I després, un cop el govern ho va fer seu, el discurs era que seria un referèndum normal, com es fan les votacions sempre. Però el referèndum, després, es va haver d’organitzar amb la participació de la societat civil. El govern hi va tenir un rol, però era un rol limitat. El referèndum va ser un gran èxit justament per això, perquè no depenia que els representants del govern obrissin les portes de les escoles, muntessin les taules i repartissin les paperetes. Les coses van passar perquè hi havia una mobilització. […] Això ja era diferent, però tot això és una discussió logística. Fins a quin punt, quan estàs encara sotmès a l’estat que vol impedir la teva autodeterminació i ets part de la seva administració, ets capaç o no d’organitzar un referèndum? El Primer d’Octubre va ser una experiència d’iniciativa público-privada, governamental i de masses, que va ser un èxit. I sobretot va ser un èxit per la mobilització de masses, més que no pas la governamental. La cosa important va ser que el parlament convoqués un referèndum i el govern el signés. Ara mateix no em veig amb cor de pronunciar-me sobre si s’ha de fer un altre referèndum perquè la situació de col·lapse de l’independentisme és tan gran que són discussions d’entelèquia. No sé com ha d’avançar l’independentisme des del moment present fins que torni a plantejar un torcebraç a l’estat espanyol, i fer afirmacions sobre si cal un altre referèndum són discussions en què no em vull posar.

Hi ha força preguntes sobre el Consell per la República. Rafael Artigues diu: “Per què no formeu part del govern del Consell per la República? No us ho van oferir o no us va interessar?”
—No m’ho van oferir. Per tant, no vaig haver de pensar si m’interessava o n
o.

Jordi Romeva fa tres preguntes molt llargues que intentaré concentrar. En les pròximes eleccions autonòmiques, si tot continua així, veieu necessari fer una llista de país que es presenti a unes eleccions plebiscitàries per a la proclamació de la República? I si hi esteu d’acord, considerant la vostra expertesa i responsabilitat, de quina manera podríeu o voldríeu contribuir en un moviment com aquest?
—Em sembla que la resposta anterior també serveix per a aquesta pregunta. Crec que la situació de confusió i col·lapse és tan grossa que ara mateix plantejar-se eleccions plebiscitàries és bastant fora de la perspectiva de la política immediata. No tinc una opinió sobre això. Ara ha fet un any d’aquest govern, que no desenvolupa una tasca consistent, ni tan sols amb els programes molt ambigus que havien anunciat els partits polítics que en formen part. Esquerra potser feia un programa menys ambigu, que era la taula de diàleg i aquestes coses. La taula de diàleg, tots sabem com va. Junts feia el discurs més abrandat, però tampoc especialment concret. Però tots formen part d’aquest govern. Les iniciatives que ha pres aquest govern ens allunyen de la independència. És natural que els votants que van donar el seu vot a Esquerra o a Junts pensant que era un vot que ens faria avançar se sentin frustrats. Això ho entenc. Que això impliqui que caldrien unes altres opcions electorals? Potser sí. No ho tinc clar. L’esperança que algun dels partits independentistes torni a aixecar les il·lusions i sigui més creïble… la veritat és que cada dia que passa hi confio menys.

—Avui, després del pacte aquest del català, no és un bon dia per a pensar que dins els partits polítics les coses es mouen en la bona direcció, més aviat sembla que es moguin en la direcció contrària. Per tant, semblaria natural que hi hagués una reestructuració de les ofertes electorals, però essent molt conscients que si en alguna cosa han avançat els partits polítics, especialment Esquerra, és en el control dels mitjans audiovisuals públics, i els no tan públics. Hi ha un control del discurs. I, per tant, plantejar-se alternatives electorals sense que passin moltes altres coses, sense que es revifi d’alguna manera la mobilització popular per la independència, sense que la dissidència es manifesti d’una forma més potent, a mi em sembla de moment precipitat.

Hi ha moltes preguntes en aquesta línia, anirem trobant la manera de respondre-hi. Mercè Vallès diu: “Què podem fer els catalans per collar, per crear un ambient social, a fi que els nostres electes comencin a canviar per dir la veritat?”
—Sóc de les que pensen que ara cal tornar a la trinxera local. Per exemple, la gent que hi ha a les escoles, cadascú haurà de fer coses dins la seva escola. Als barris, als pobles… En l’àmbit local pot haver-hi algunes opcions electorals. No em pronuncio sobre això. Però ara mateix crec que l’única cosa que podem fer és mantenir la resistència en l’àmbit individual o descentralitzat. I mantenir la denúncia. Cal transmetre el nostre discurs: que som un país ocupat, els nostres dirigents en gran manera s’han rendit; per tant, ara mateix estem de retirada. Ens hem de recuperar des de la guerrilla. Ara he fet servir un terme, que segurament retallaran i manipularan per dir que jo dic no se sap què. Però la situació és complicada. Hem retrocedit molt i, per tant, no podem anticipar grans avenços sense que hi hagi una fortificació ideològica, moral i espiritual de l’independentisme.

Un altre comentari d’un subscriptor: “Tinc decidit que no faré mai més un vot útil. Mai no tornaré a votar ERC, Junts o CUP. I m’és igual si en les pròximes eleccions guanya el llop o l’home del sac. Hi tinc poques esperances, però m’agradaria saber si donaria suport a una llista cívica com la que proposa l’ANC.”
—Ara mateix jo no puc pronunciar-me sobre això, perquè és una hipòtesi. Entenc la posició dels qui no vulguin votar ningú dels que s’han pogut votar fins ara i se sentin frustrats i pensin que hi ha d’haver altres alternatives. Jo també ho penso, però ara que jo hagi de pronunciar-me per donar suport a una cosa que no existeix no correspon.

Margarita Ametlla diu: “Parla de la situació del 2010 dels escons en blanc. Més que formar una alternativa, seria fer-los veure que no hi estem d’acord, no votant-los. Castigar els tres actuals amb un comportament electoral diferent.”
—És una opció. Em sembla que van ser els nacionalistes irlandesos que durant una temporada es presentaven a les eleccions a Westminster i treien escons i no hi anaven. Potser és una cosa que s’hauria de fer, sí.

Margarida Soler pregunta sobre Primàries. Vàreu tancar la llista de Barcelona, teniu molta relació amb Jordi Graupera. Demana si aquest objectiu de fer servir el sistema electoral del Consell per la República –és a dir, de crear una llista basada en un procés de primàries i no en un debat en tres partits–, penseu que seria una manera de salvar la situació.
—La proposta de Primàries, ara fa tant de temps que em sembla prehistòrica. En aquell moment, em va semblar una bona proposta i vaig voler donar-hi suport. A mi em sembla, però, que no hem de ser esclaus de les idees boniques i allò de Primàries era una idea bonica que no va prosperar per múltiples motius. Ara mateix no hi ha unes eleccions en l’horitzó i si jo ara comencés a fer propostes se sobreinterpretaria i, perdoneu, però aquest és el problema de tenir una veu com la meva, qualsevol matís se sobreinterpreta. Per tant, no m’hi veig amb cor.

Un altre lector us demana un consell sobre com detectar els agents frenadors o delators que hi ha entre nosaltres. Es pot fer un discurs rupturista per amagar la funció de mantenir l’ordre autonòmic?
—De personatges així, no en conec gaires, però tampoc no sóc sobre el terreny. Per tant, la meva opinió no és gaire vàlida. Jo crec que per destriar el gra de la palla val allò de “per les seves obres els coneixereu”. També es veu què fan i què diuen i la consistència entre l’una cosa i l’altra. Això ens permet de jutjar en qui dipositar confiança i en qui no.

Vau viure uns quants anys a Escòcia. Tenim relació amb els escocesos i també hi ha un procés d’independència. Què en podríem aprendre?
—Moltes coses. N’hi ha moltes coses que s’haurien d’imitar, però de forma immediata les distàncies són tan grans que no m’atreviria a donar cap consell concret. Una de les coses que són molt diferents és la qualitat de la política i dels debats. I això difícilment s’arregla pel desig d’arreglar-ho. Si els polítics escocesos tenen més nivell és perquè s’han desenvolupat en un context molt competitiu, cosa que no passa en la política espanyola i catalana. Estic donant una resposta francament pobra, però no em veig amb cor de dir què passa a Escòcia que hàgim d’aprendre. Potser el nacionalisme escocès i el català són tan diferents com ho són els dos pobles. Si hi ha una cosa que trobo a faltar a Catalunya és orgull.

Marta Solà diu: “Des de l’experiència europea, si Escòcia fes un referèndum i el guanyés i pogués tornar a la Unió Europea, això tindria repercussió en el cas català?”
—Evidentment que tindria repercussions. Si Escòcia fes un referèndum, el guanyés i comencés un procés per a entrar a la Unió, evidentment això seria molt cridaner i faria molt difícil que continuessin fent veure que Catalunya no existeix, que és el que estan fent veure ara. Però tampoc no és bufar i fer ampolles, convèncer la majoria dels escocesos que els interessa deslligar-se del Regne Unit, passar a ser un estat de la UE. Si això passés, la Comissió Europea hauria d’adaptar el seu discurs, però tenen molt pocs complexos. Mentre no tinguin un problema de veritat, el discurs sobre Catalunya no canviarà.

Sobre la vostra vida política. Sara Bellver diu que des de fora sembla que la política a Brussel·les és més seriosa que a Barcelona o Madrid. És cert? I si ho és, què us ha aportat el temps de treball al Parlament Europeu?
—En principi sí, diguem que de mitjans. És diferent. Al cap i a la fi, en la institució del Parlament Europeu hi participen polítics de vint-i-set països europeus, alguns dels quals tenen una tradició democràtica molt llarga i rica, i això evidentment marca caràcter. Però també tenen les seves coses, encara que amb actituds més fines. La nostra situació en el Parlament Europeu n’ha estat, per exemple, una prova claríssima. Com el president Tajani va impedir que el president Puigdemont i el conseller Comin fossin eurodiputats durant sis mesos perquè ell era amic dels espanyols i els volia fer aquest favor. Això anava en contra de qualsevol criteri democràtic i de la legislació i de tot. Però ho va fer i se’n va sortir. Llavors els tribunals europeus van començar a donar instruccions. I el president Sassoli, que era un demòcrata de veritat, ho va acceptar, va acceptar les instruccions que li donaven els tribunals. En qualsevol cas, que tingui més nivell no vol dir que sigui impecable, ni de bon tros.

I del punt de vista professional?
—I des del punt de vista professional ha estat un canvi. És un canvi de registre molt bèstia. Quan un es dedica a l’acadèmia ha de dir coses noves constantment. Si una cosa l’has dit una vegada ja no l’has de tornar a dir mai més perquè has de ser original. En política, en canvi, es tracta de dir el mateix moltes vegades. També he après a dir el que volia dir molt de pressa perquè només donen un minut. Té la seva gràcia i en general és cert que he après com funciona la política fora de Catalunya. Tampoc no és que jo conegués el funcionament parlamentari de Catalunya com un insider, però en tot cas era una persona informada i amb opinió. Les coses que em porta la vida procuro prendre-me-les en positiu i crec que ser membre del Parlament Europeu és un honor i una feina que faig de gust. Ara, si fos al principi de la meva vida i hagués de triar si vull ser membre del Parlament Europeu o professora d’economia en una universitat mitjanament presentable, preferiria ser professora d’economia. Però les coses no van així, no ho he triat, ho han triat les persones que van votar amb molt d’entusiasme la candidatura del president Puigdemont, i estic al seu servei.

Lluís Morales comenta: “Essent una exiliada i sense poder venir a Catalunya us deveu haver hagut de fer a viure a Brussel·les. Com és la sensació d’haver de viure en una ciutat que no és la que voldries?”
—He viscut a molts llocs: als Estats Units, al Canadà, a Escòcia i m’hi he adaptat. Brussel·les és una ciutat amb defectes i virtuts, però vaja. Visc com un expatriat qualsevol i és un tipus de vida que no m’incomoda especialment. Evidentment, no és igual un expatriat que pot tornar a passar les vacances o el cap de setmana a casa seva, que un que no pot fer-ho. Però jo ara puc tornar a Catalunya Nord i això m’apropa als amics i la família, que és un guany respecte d’anys anteriors. I  evidentment que enyoro casa meva, però em sembla que compleixo les meves obligacions en tant que exiliada de mantenir el combat des de fora.

Josep Ramon Gil diu: “Què us sembla que passa amb la intel·ligència, la intel·lectualitat? On són els intel·lectuals? La situació actual recorda la situació anestèsica, si no d’acceptació, que hi havia als començaments del franquisme.”
—Em sembla que hi ha intel·lectuals catalans que s’han pronunciat de manera molt clara i que tenen un compromís cívic al màxim nivell. Ara no es tracta que comenci a passar llista, però no em sembla que siguin tan absents. Si es refereix al compromís cívic dels acadèmics, això sí que és una cosa que es troba a faltar. Però crec que és un fenomen global, no només català. La universitat catalana ha patit l’ocupació, subtil però que ara es nota més, però també crec que les dinàmiques de la ciència són dinàmiques de competència internacional molt especialitzades que fan que el compromís cívic que abans semblava natural entre els intel·lectuals no formi part dels ingredients necessaris per a ser un gran científic. N’hi ha que ho són, però n’hi ha molts que no ho són i que són gent supercapdavantera en les seves especialitats. Suposo que en part estem patint o vivint això. Al final, el compromís cívic és el dels ciutadans i no es tracta que demanem més als científics del que demanem als futbolistes, per exemple.

Rodrigo Alves pregunta per les dues consultes sobre els Jocs Olímpics d’Hivern del Pirineu: la del govern de la Generalitat i la del Consell de la República. Què passaria si a la de la Generalitat sortís ‘sí’ i a la del Consell, ‘no’?
—A mi em costa moltíssim entendre com els dos partits que hi ha en el govern s’han afegit a aquest projecte que no té ni cap ni peus. Sobre la consulta del Consell per la República, si la majoria d’inscrits o qui sigui que ha de votar vota ‘no’ ja veurem si el consell ha de fer sentir la seva veu. Perquè de moment no ho fa fet. Si es fa la consulta s’haurà de veure què diuen els associats. Potser hi estan a favor. Llavors jo callaré i acceptaré el resultat. L’independentisme necessàriament ha d’estar-hi en contra.

Quina valoració en feu, d’això que ha passat aquests dies sobre el retorn de la immunitat. Què significa personalment? Tindreu més llibertat de moviments arreu d’Europa? Això té una traducció política?
—Personalment, pel que fa a la mobilitat dins Europa, en l’àmbit pràctic per mi no té cap implicació, perquè jo em movia tant com volia. Molt sovint m’he trobat que hi havia controls de passaports i el meu passaport aixecava l’alarma perquè hi ha una ordre de detenció en el sistema. El policia que es mirava el passaport deia: “Ui, aquesta senyora.” Això em tenia retinguda una estona, fins que a l’ordinador suposo que hi havia una nota que diu que hi ha una ordre, però a aquesta senyora s’ha de deixar passar. Aquestes parades en el control de passaport no s’han convertit mai en una ordre de detenció com amb el president Puigdemont a Itàlia. M’agrada molt moure’m, però a vegades és incòmode, perquè estàs una estona xerrant amb els gendarmes francesos, o els carabiners italians o els policies de Grècia que normalment són molt simpàtics. No sé si això ara tindrà conseqüències. En l’àmbit immediat ens estàvem movent i ho continuarem fent. Jo crec que hi haurà conseqüències polítiques. Donen indicis cap a on es mouran les properes decisions judicials.

Cap a on?
—El més important de la decisió d’ahir és, primer, que el Tribunal Superior de Justícia de la UE li diu al Tribunal General, que és el que ha de veure el cas sobre la nostra immunitat: “Ei, alto, heu dit que a aquests senyors si els detenien no passaria res, però no tenen garanties que la seva detenció no es compliqui, perquè ja vam veure què va passar a Itàlia.” I això no ho diu, però vaja, explica què passaria si se’ns acudís d’anar a Barcelona. Que una detenció així causaria danys irreparables a l’activitat del Parlament Europeu. Tant si la detenció és a França, a Lisboa o a Sevilla és un prejudici per al Parlament Europeu. I és evident que té conseqüències polítiques. Nosaltres pensem que si anem a Barcelona ens detindran, però ara sabem que si hi anem i ens detenen el TJUE ha dit que això és un prejudici. I la segona conseqüència és que el jutge que ha pres la decisió dóna moltes pistes al Tribunal General. Li diu: a mi em sembla que d’entrada va haver-hi problemes en aquest procés. El TG, que s’ho haurà de mirar molt bé, ha d’examinar si el president de la comissió que va fer la proposta tenia un conflicte d’interessos, si el ponent que va fer els informes era amic dels senyors de Vox, que són una part en la persecució, etc. Jo crec que això ens dóna força tranquil·litat sobre cap on aniran els trets quan es revisi aquesta decisió il·legal. Perquè sempre hem dit que la decisió d’aixecar-nos la immunitat era il·legal. El Parlament Europeu es va equivocar. I si el Tribunal de Justícia li diu que s’ha equivocat això serà insòlit. De moment tenim bastants indicis per a pensar que això és una possibilitat que pot passar.

No sé si heu anat al parlament en aquestes hores que han passat des de la decisió. Hi ha hagut reaccions?
—Ara som en setmana verda, que és la setmana que els eurodiputats “normals” la passen al seu territori –nosaltres no, encara– i, per tant, hi havia molt poca gent [al parlament]. Però sí que, efectivament, hem circulat i hem fet arribar la informació a la presidència del parlament –de moment no hi ha hagut cap reacció per part seva– i als eurodiputats del comitè jurídic. I sí, hem tingut reaccions d’uns quants. Les persones que s’han involucrat en el procés previ a l’aixecament de la immunitat i que van estar més atentes, és clar, ens han contestat al missatge dient: “Ostres, això sí que és una bona notícia.” Això reforça la seva posició.

Tornem a la política local, perquè hi ha moltes més preguntes. Maria Puig les resumeix totes molt bé en una frase: “Seria possible formar un partit amb moltes Clares Ponsatí?”
—[Riu.] No, perquè només n’hi ha una [rialles]. Què voleu que hi faci! Però a veure, la gràcia dels partits és que hi hagi gent diferent, de manera que tampoc seria especialment desitjable. Jo crec que allò que ha de saber fer un partit polític per la independència, que és l’únic que a mi m’interessaria, és agrupar gent variada amb capacitats i visions diferents, però amb la ferma convicció que la feina que s’ha de fer és la independència de Catalunya.

 

Hi ha uns quants subscriptors que formulen versions diferents d’aquesta qüestió. Per exemple, Francesc Fortián diu si, més que fer un partit, o bé el Consell per la República o bé l’ANC haurien de fer una llista.
—La meva resposta honesta és que no ho sé, i que no em correspon a mi saber-ho. Veig que és una discussió viva i que se m’hi inclou amb molt més protagonisme del que em correspon. Sospito que passa que hi ha nerviosisme i corren rumors i insinuacions… Tot això és bastant normal en el joc de la política. Però vaja, quan dic que hem de treballar cadascú des del seu espai, vull dir que veig molt complicat de fer grans plans i fulls de ruta ara mateix. Si la gent de l’ANC pensen que han de promoure una llista, que s’ho pensin bé i que mesurin bé les seves capacitats i les seves forces. No dic que no ho hagin de fer: ara mateix el més important és la discussió, i el fet que hi hagi aquesta inquietud –tant per als qui se senten decebuts com per part dels decebedors– és la prova que com a mínim el país encara es belluga. Estem molt desorientats, però encara tenim la capacitat de veure que necessitem eines noves. Tampoc no hem de demanar més als polítics que el que demanem als futbolistes.

És un bon exemple. Albert Molins Diez diu: “A certs espanyols el que més els emprenya és que els parlis català. Què els diríeu als catalans que malgrat tot no s’atreveixen a fer-ho?”
—Això connectaria amb la resposta que he donat sobre Escòcia, encara que en aquell país els van aniquilar la llengua, però van mantenir l’orgull. Ara faré una mica d’història barata. Els catalans hem sobreviscut a través de la submissió. Som un país ocupat que hem fet de més i de menys, ens hem anat recuperant dels diferents episodis de repressió. Hem sobreviscut fent poc soroll i això està molt impregnat en la nostra psicologia. És per això que costa mantenir el català i ha fet forat aquest argument que mantenir el català és de mala educació. En moments en què l’agressió és més oberta, la defensa és més legítima i, per tant, és més fàcil argumentar que això no és un problema d’educació, sinó de poder. I el poder només el tens si l’exerceixes.

Una última pregunta de Robert Faus, que em va sorprendre quan la vaig rebre i que diu: “Heu fet un llibre molt difícil i molt ben escrit, que reforça la imatge de Clara Ponsatí com una dona molt dura. No sé si us penediu d’haver dit allò de ‘la catxa”, que va començar a generar aquesta imatge, però m’interessaria saber si esteu còmoda en aquesta posició o si us representa un pes feixuc. És cansat ser Clara Ponsatí?”
—[Riu.] No sé amb què comparar-ho! Depèn del dia. Crec que és molt més cansat haver d’estar mesurant el que un pensa. A mi això em cansaria molt. De fet, ara ho faig molt més que no si fos una persona a l’anonimat, que només parla amb els seus amics i familiars. Però, vaja, el caràcter que té cadascú és més o menys mal·leable i es porta posat. No és especialment cansat. Tinc altres problemes que el de cansar-me per això. Això de “la catxa”, que va ser una expressió molt directa en un context en què jo no estava pensant que creava discurs, de fet va ser un encert. Em sembla que per a moltes de les anàlisis que hem pogut fer després en l’àmbit de retòrica ens ha anat bé.

Voleu afegir res més abans d’acabar?
—Només donar les gràcies a totes les persones que han vingut i han fet preguntes. No han fet preguntes gaire fàcils, això ho ha fet més interessant i menys cansat. Gràcies també A VilaWeb i a la feina que feu; a l’Andreu Barnils, que em va ajudar a l’inici del llibre; a l’editora del llibre; i la Isabel Martí, que ha estat empenyent el llibre fins que ha sortit de màquines, que sense ella aquest llibre no existiria.

M’agradaria salvar per un moment això de l’exili amb la tecnologia i per això intentaré girar el monitor perquè pugueu veure la gent que hi ha a la sala, perquè em sembla altament significatiu que tanta gent haja vingut tot i saber que només us veurien per videoconferència. Crec que és un gest que diu moltes coses respecte de vós i respecte de la gent. Ho faré, i si ix malament ja us enviarem una fotografia.

[Va sortir bé i Clara Ponsatí va rebre un aplaudiment llarg i emocionat a la sala del CCCB.]

https://www.vilaweb.cat/noticies/clara-ponsati-subscriptors-cccb/

divendres, 6 de maig del 2022

No aprendran català


 

“Quan la propaganda t’ha convençut que tu vals més que els altres, per què t’hauries de rebaixar a estudiar l’idioma dels inferiors? Molt millor esperar que s’extingeixi” 

 

Per aquelles casualitats de la vida, ara fa quinze dies van coincidir en el temps dues informacions que es complementen. Mentre els diaris publicaven els resultats d’una enquesta que Esade es podia haver estalviat (que els espanyols no ens estimen, ves quina novetat), la professora Olga Chyzh, de la Universitat de Toronto, es prenia la molèstia de descriure a la xarxa el supremacisme lingüístic d’una part dels russòfons ucraïnesos, en el context de la guerra d’Ucraïna. Està tan ben explicat que m’he permès de traduir-ho:

«Com és que tants russòfons donen suport a Putin i la seva guerra, encara ara? Fins i tot a Ucraïna (tot i ser cada cop menys) i en altres antics satèl·lits, i també al Canadà i els Estats Units. Per què? Com pot ser? No és només per culpa de la propaganda del Kremlin. Deixeu-me que us expliqui una història que em toca de molt a prop.

Quan els míssils russos van impactar contra la meva ciutat natal, Odessa, el 24 de febrer, a la meva mare li va faltar temps per agafar un cotxe de línia i sortir del país. Amb destinació, òbviament, a Moldàvia; no solament per la proximitat geogràfica sinó també perquè la nostra família hi va viure fins al 1995, quan ens vam traslladar a Ucraïna. La meva mare hi té molts amics (russòfons que, a diferència de nosaltres, encara hi viuen). Des de l’autobús mateix va trucar a una vella amiga (n’hi direm Tanya) per demanar-li si podia passar la nit a casa seva, perquè només havia trobat hotel a partir de l’endemà. Això a la Tanya la va contrariar molt: era el seu aniversari, i la visita de la meva mare arribava en el moment més inoportú. La invasió russa va trasbalsar el món sencer, que assistia a les imatges de milions d’ucraïnesos fugint a peu fins a la frontera amb Moldàvia en ple hivern. Just quan la Tanya tenia festa d’aniversari! La Tanya no és un monstre, o almenys no sempre; és una dona educada i refinada que toca el piano i és capaç de conversar sobre literatura russa amb desimboltura. Però si li demaneu per la matança de Butxa us dirà que no va passar. Igual que milions de moldaus, ucraïnesos i també russos, igual que tants ciutadans de països occidentals com Alemanya, el Canadà o els Estats Units. Nosaltres en diem “la generació enganyada”, les darreres víctimes de la propaganda soviètica. La desintegració de l’URSS va marcar l’inici de la nation-building (en realitat rebuilding, reconstrucció), tot arraconant les minories russes davant les majories ètniques. Després de mig segle llarg de repressió (recordeu Butxa), finalment les majories ètniques obtenien veu en la política dels seus estats. Aquesta nation-building consistia a rebaixar o rebutjar tot el que feia pudor de soviètic (entengui’s rus) per exaltar el que era nacional (moldau, ucraïnès), amb el consegüent canvi en les relacions de poder i de riquesa. De sobte, russos d’origen que s’havien negat a aprendre la llengua del país van començar a veure frenat el seu ascens professional en benefici dels qui sí que la parlaven, incloent-hi altres russos. A Moldàvia, on vaig viure de petita, tot el que m’envoltava va passar de rus a romanès, des dels programes de televisió als rètols de les botigues o els noms mateixos dels carrers. També es van incrementar les hores d’estudi del romanès a les escoles per a russòfons, com la meva, així com el contingut de les assignatures de Literatura i d’Història. Jo era petita, de manera que no em va costar gaire d’adaptar-m’hi ni d’aprendre romanès, com tots els nens. Per als adults, en canvi, no va ser tan fàcil. A partir d’una certa edat, aprendre una llengua nova és difícil. Però l’autèntica dificultat eren els era el hubris [orgull, urc]. Dècades de propaganda soviètica (acompanyada de repressió) havien convençut els russos de la seva indiscutible superioritat sobre tots els altres pobles. Per quin motiu s’haurien d’esforçar a aprendre una llengua inferior com el romanès o l’ucraïnès, quan el rus és “l’idioma més pur i més bonic del món”? Com i per què haurien d’acceptar un govern de gent que no eren russos? Sense comptar que era una pèrdua de temps, perquè Rússia tornaria i reabsorbiria ben aviat tots els països satèl·lits i les coses serien altre cop com abans. No us ho dic de per riure, això eren converses que jo sentia de nena en el nostre cercle d’amistats russòfones. I encara pitjor, són les converses que continuo sentint avui (entre la meva parentela inclosa), trenta anys després. Aquesta gent encara confien que Rússia els vindrà a salvar de les majories nacionals “inferiors” i els repartirà les seves anhelades pensions de jubilació russes. Tota aquesta gent encara compten que Rússia els retornarà els diners que van perdre (na knijke) quan la Unió Soviètica es va esmicolar. Aquesta gent no qüestionen la invasió russa (contràriament al que creuen, protegir-los a ells és l’última cosa en què pensa Putin, que ara com ara no té previst pagar-los cap pensió). Però tots ells són còmplices dels crims comesos contra els ucraïnesos. En el fons, saben que la matança de Butxa va passar, però tant se’ls en dóna, perquè les víctimes són “inferiors”. Només cal que els pregunteu pels crims dels russos a la guerra de Txetxènia.»

 

Les semblances són tan transparents que es fan soles.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/no-aprendran-catala-mail-obert-pau-vidal/ 

dijous, 7 d’abril del 2022

Sistèmic: és que no ens ho poden dir més clar


 Què passa quan les institucions catalanes, i els ciutadans, continuem sotmesos a la violència judicial espanyola però els partits i les mateixes s'encarreguen de dissipar aquesta violència a còpia de renunciar a enfrontar-se al poder espanyol? 

La vista de despús-ahir al Tribunal Europeu de Justícia va ser plena de matisos. Molts de jurídics i algun que podem interpretar, i que crec que hauríem d’interpretar, més aviat a partir de la política. Molt específicament aquell matís nou sobre les situacions, i les repressions, “sistèmiques”.

Va ser una de les novetats de la vista. La Comissió Europea i Espanya es van treure de la mànega aquest afegit, una mica a la desesperada, de dir –fent referència a les violacions dels drets dels presoners i exiliats catalans– que aquestes violacions han de ser “sistèmiques” per a tenir un efecte important. La trampa és massa evident i en tot cas ja veurem com acaba, però d’entrada els seus defensors ja van rebre una resposta contundent del tribunal. Més que res perquè la lògica de l’argument podria portar un tribunal qualsevol a justificar i acceptar una violació de drets aïllada, sempre que no fos sistèmica. Però això no ho pot acceptar cap estament judicial amb cara i ulls. I amb principis.

Ara, descarregat el tema de la tècnica jurídica, l’argument és políticament molt interessant. Perquè confirma que mentre el conflicte català no torne a ser sistèmic i es veja com a tal, el poder polític europeu farà els ulls grossos, s’agafarà del bracet d’Espanya i au. Cosa que concorda perfectament amb tot això que ha passat aquests cinc darrers anys.

Així, mentre hi havia presoners i mobilitzacions fortes i incidents cada setmana i exiliats originant conflictes, Europa tractava el dossier català amb respecte. Amb por i tot, en algun moment, sobretot l’octubre del 2017, i amb molta preocupació sempre. Però què passa quan el conflicte en compte de créixer, minva, ni que siga aparentment? Què passa quan les institucions catalanes, i els ciutadans, continuem sotmesos a la violència judicial espanyola però els partits i les institucions s’encarreguen de dissipar aquesta violència a còpia de renunciar a enfrontar-se al poder espanyol?

Doncs ho vam viure dimarts, això. Passa que la Comissió Europea, en absència de cap al·licient per a fer res més, fa allò que li resulta més fàcil i indolor: tancar files amb Espanya i fer ulls clucs a unes violacions de dret que sap perfectament que hi són, però que no li lleven la son. Perquè no són tan excepcionals ni perilloses per a la seua imatge com excepcional era tenir tancada a la presó una presidenta del parlament o mig govern per haver permès de votar a la gent.

Perquè ens entenguem, en posaré un exemple concret i actual. Tots sabem que el conseller d’Educació, i vés a saber si el president de la Generalitat i tot, acabarien anant a presó si defensassen el sistema escolar català contra la ingerència judicial espanyola. I tots sabem també que això causaria un enorme problema a Espanya perquè cap estat europeu no entendria que un polític fos empresonat per una decisió política com aquesta. Primer per la desproporció que significaria, però sobretot perquè, precisament, posaria en relleu l’element sistèmic, la persecució específica i concreta contra la nació catalana, contra els ciutadans d’aquest país, contra la minoria nacional, contra els partits independentistes, contra la ideologia republicana, digueu-ne com vulgueu.

Però en compte de fer això el govern català no tan sols ens diu que hem d’obeir sinó que, a més, hem de fer veure que obeïm voluntàriament i sense pressió externa. Per exemple, essent nosaltres mateixos que proposem un pacte perquè el castellà entre en la llei de política lingüística. I amb això l’única cosa que s’aconsegueix és emblanquir la violència institucionalitzada i sistèmica que cau sobre nosaltres: té l’efecte repressiu que ells volien que tingués contra nosaltres però en canvi no els penalitza perquè sembla que no hi ha repressió. I així, per aquest camí, no arribarem enlloc.

PS. A voltes me’n faig creus, quan sent segons quines expressions i arguments en boca dels nostres polítics. El president Aragonès ha argumentat que és millor que regulem nosaltres la presència del català a l’escola que no pas que ho faça un tribunal espanyol. Bé, doncs tres comentaris sobre això. El primer: però de què parlem si ja ho ha fet un tribunal espanyol? O és que la decisió de fer un 25% de castellà cau del cel? El segon: no ens enganyem i no enganyem, per favor; perquè no hi ha cap garantia, ni una, que fent això els tribunals no tornen a immiscir-s’hi quan vulguen. I que exigiran el 50% o el 75% demà o quan ho consideren convenient. I el tercer, si ho voleu, de caràcter més moral: què se n’ha fet dels valors, la ideologia, les raons per les quals els ciutadans et voten, si fer política consisteix només i sempre a obeir? Més precisament, a obeir els teus enemics?

 https://www.vilaweb.cat/noticies/sistematic-poden-mes-clar-editorial-vicent-partal/

 

divendres, 21 de gener del 2022

I, de sobte, el silenci total…


 Ara que els polítics catalans saben que la seua posició en l'afer de les llicències és indefensable, reaccionen callant tots 

 

Despús-ahir al vespre, quan ja havia escrit l’editorial, VilaWeb va publicar aquest important article d’Odei A.-Etxearte i Josep Casulleras que tanca definitivament el cercle en l’afer de la llicència especial del Parlament de Catalunya. Un afer, com tots sabeu, obert pel diari Ara diumenge passat.

L’article que vam publicar nosaltres dimecres demostra, sense deixar cap marge de dubte, que tots els partits polítics del parlament estaven assabentats d’aquesta pràctica i que eren conscients de les conseqüències que tenia. Tots: del PP i Ciutadans fins als comuns (aleshores Catalunya Sí que es Pot) i la CUP. Si més no, demostra que si hi havia ningú que no en fos conscient, tan sols podia ser perquè no havia treballat i no s’havia llegit la documentació que s’havia d’haver llegit abans de votar. Cosa, a parer meu, encara més greu.

Però la sorpresa durant el dia d’ahir va ser el silenci espès amb què la classe política catalana va reaccionar a aquesta nova divulgació. Un silenci que contrasta d’una manera punyent amb el guirigall que la mateixa gent havia provat de desfermar després de la publicació de l’article del diari Ara. Perquè en aquell moment, sorpresos per la gravetat del fet que destapaven els nostres col·legues, resulta que encara van tenir la pensada d’eixir, sense miraments, a dir que no en sabien res o a acusar l’altre per traure profit electoral i arrapar quatre vots. Però ara saben que la seua posició és indefensable des de qualsevol punt de vista i m’imagine que per això callen tots. Les acusacions i les incriminacions s’han aturat de sobte, d’una manera que no puc sinó qualificar d’espectacular.

Tan espectacular, de fet, que no solament han callat els polítics sinó que les escuderies digitals de cada partit –ben greixades– també han callat. Les campanyes a les xarxes socials han cessat de sobte i sengles exèrcits de piuladors, aparentment i si més no durant vint-i-quatre hores, o bé han callat o bé s’han refugiat en uns altres temes.

Pot ser, jo no ho descartaria, que intenten que el silenci s’enduga el debat ara que ja els afecta tots i els castiga tots. No sé si cerquen això. En qualsevol cas, l’episodi ha servit més que mai per a evidenciar el nivell de disciplina cega i acrítica que tenen aquestes esquadres digitals.

Alerta, no és que no en fóssem conscients, d’això, els altres, especialment els qui ara i adés en rebem els atacs, impotents. És una realitat massa visible, per exemple, quan apareixen de sobte tot de piulades simultànies repetides amb paraules poc habituals. O quan tot de gent comença a comentar la mateixa imatge, sempre de manera manipuladora. I francament: ja sabem tots com funciona, això. Des de la seu central del partit, algú, per WhatsApp o Telegram, indica a grups on hi ha centenars de militants quines frases cal dir, qui s’ha d’atacar i quines imatges cal fer circular aquell dia, i els militants disciplinats obeeixen. I quan els ordenen de callar –com va passar ahir, més que probablement– callen com morts.

Això no tindria gran importància si no fos perquè aquests darrers anys, simultàniament amb el triomf de la lluita per l’hegemonia, el debat polític català s’ha embrutat moltíssim per l’acció d’aquests escamots digitals partidistes. Uns escamots que fan de la crispació intencionada i l’insult la seua raó de viure. I ja que no es pot fer res per aturar tot això, doncs els continuarem aguantant pels segles dels segles. Però deixeu-me dir que hi ha una cosa que sí que es pot fer: aprendre’n la lliçó i aplicar-la. I per tant posar sempre, per sistema, al congelador –i no atorgar-hi cap credibilitat– tot allò que diuen aquests personatges que no pensen per ells, perquè en definitiva tan sols són els dits que premen les tecles.

PS. Hi ha nits que, en vista d’alguns dels comentaris que hi ha al final d’aquest editorial, no puc deixar de pensar que l’acció d’aquestes esquadres digitals arriba també fins ací. Perquè no entendré mai, i em desagrada molt que passe, quina necessitat té cap lector d’aquest diari d’insultar o de fer bromes denigrants amb els noms de la gent. O, simplement, de ser mal educat. La crítica, la crítica contra mi o contra qui siga, sempre serà benvinguda i pot ser tan dura i tan directa i punyent com calga. Però aquesta crítica no està renyida amb l’elegància i el respecte a qui critiques. Ben al contrari: sóc dels qui creuen que una crítica justificada pot perdre l’interès quan s’expressa d’una manera injustificable. I, sobretot, sóc dels qui aspiren a tenir un país millor del que tinc, que no copie els comportaments dels veïns.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/i-de-sobte-el-silenci-total/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=120be70358-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-120be70358-204258373

 

 

dissabte, 8 de gener del 2022

La llum de gas de l’Ara i la caducitat de l’autonomisme


 "Ni Vera ni Amat no tracen línies vermelles per a evitar cap debat. El que fan, en realitat, és contaminar-lo des de la base"

En certa manera té raó la directora del diari Ara, Esther Vera, quan diu aquesta bestiesa que la censura no existeix en un món amb xarxes socials. Les opinions de Xavier Roig ho tindran fàcil per a trobar un altaveu. I l’Ara no tem gens l’efecte Streisand de l’article que no va voler publicar. L’objectiu no ha estat mai silenciar Roig. No volien amagar res, al contrari. Volien exposar les opinions i el llenguatge que a parer seu no han de tenir cabuda en aquest país. Per això han emprat l’argument que un diari que vol ser generalista no pot publicar articles irrespectuosos i agressius. No es neguen a publicar l’article per por, perquè probablement hauria passat desapercebut, sinó per una il·lusió d’influència política. A l’origen de la polèmica hi ha tan sols el deliri dels periodistes inflats que confonen el poder d’influir en la societat amb servir al poder per mitjà de la influència.

Passa tres quarts del mateix amb el cas de la Universitat Pompeu Fabra i el professor Hèctor López Bofill. Al rector Oriol Amat no va torbar-lo gens ni mica que un professor digués que hem arribat a admetre la mortaldat pandèmica mentre “ens fa terror absolut que mori algú a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional.” Ningú no va demanar-li explicacions: va ser Amat qui per iniciativa pròpia va dir que allò podia ser incompatible amb els valors ètics de la universitat. No hi havia cap crisi. Amat volia, simplement, dictar què s’ha de poder dir i què no, i per això va muntar el sarau. No són casos de censura: tant per a l’Ara com per a l’UPF, és molt millor que les opinions de Roig i de López Bofill tinguin molt de ressò que no pas que no en tinguin. Com més ressò tenen, més ressò té la seva decisió de considerar-les intolerables.

Ni Amat ni Vera no tracen línies vermelles per a evitar cap debat. El que fan, en realitat, és contaminar-lo des de la base, de tal manera que no examini l’entranya dels conflictes, sinó que es limiti a demanar-se si la manera de plantejar-los és normal o bé és extrema i perillosa. Així, no tan sols imposen ells les seves normes sobre els termes en què és acceptable plantejar els debats. També estigmatitzen les qüestions de fons. Les converteixen en un vesper. És una manera de menjar-se etapes: la seva posició sobre el fons ja l’han formulada quan han marcat els límits sobre la forma. La teva, en canvi, no la podràs argumentar sense que et piqui l’etiqueta d’extremista. Així es construeixen els tabús. I així es defineixen els marges i els radicalismes.

En un país que surt d’un trauma fort, hi ha en joc la idea de neutralitat, i el poder sempre s’afanya per apropiar-se’n. Els qui volen subsistir de l’oficialitat han d’elaborar un marc de normalitat nou. Han de fer coincidir el respecte amb allò que ells respecten; la tolerància amb allò que ells toleren; la llibertat amb allò que ells volen fer; el radicalisme amb allò que ells combaten. És això el que ha passat els darrers anys: no pas una autocrítica, no pas un canvi d’estratègia, sinó una batalla lingüística per a construir una nova moralitat. Per això Esquerra va recuperar de seguida els conceptes d’independentisme màgic i d’hiperventilació. Per això parlen d’amor i de compartir. Per això TV3 s’omple de castellà i d’espanyols. Per això prefereixen els pinxos en lloc dels intel·ligents. Per a desfer totes les conclusions que van conduir al 2017, ens han d’arrossegar pel fang, en lloc de debatre com adults. I agafen un piulet i un article superficials per enverinar el debat sense haver-hi d’entrar, tal com fan servir la flaquesa de la CUP per assimilar el rupturisme amb la puerilitat.

La qüestió no és la llibertat d’expressió, sinó per què un diari que va néixer independentista ja no es pot permetre que un columnista hi digui el mateix que hi deia fa deu anys. Reescriure és esborrar la veritat. Esborrar la veritat implica treballar perquè els qui no volen reescriure, sinó conservar, creguin que han perdut l’oremus. I aquesta feina, aquesta erosió mental, a ells els ha anat convencent a poc a poc que, efectivament, l’hem perdut. Que ens hem radicalitzat, presos de les emocions, que hem emmalaltit, que hem quedat atrapats en la nostàlgia. És una cosa pròpia del maltractament psicològic: per a consolidar la teva nova veritat, cal aconseguir que els altres es demanin, per un segon, si potser no estan com un llum de ganxo de pensar que el català té un enemic.

La manera d’aguantar sense perdre l’oremus és no tenir por de prescindir del vell poder decadent, i adonar-se que la seva influència no tan sols es debilita, sinó que la tenim a les nostres mans. Malgrat tot, l’Ara i La Vanguardia són diaris com més va més en caiguda lliure, amb molt poca incidència, mentre els projectes en plataformes alternatives, els mecenatges, els mitjans digitals i les xarxes socials afermen un paradigma nou, més lliure. La cosa bona, al final, és que la nova neutralitat que s’inventen ara s’edifica sobre tantes mentides que quan el conflicte nacional emergeixi de nou, s’esberlarà sencera.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-ara-xavier-roig-upf-autonomisme-ot-bou/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=ff03d596a6-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-ff03d596a6-204258373 

diumenge, 19 de desembre del 2021

Una marea en defensa de la immersió pica a la porta del TSJC


 Som Escola exigeix al govern que defensi amb valentia la immersió i la blindi davant de qualsevol ingerència política o judicial 

Milers de persones, 35.000 segons la Guàrdia Urbana, han omplert el centre de Barcelona per a defensar la immersió lingüística i denunciar les intromissions polítiques i judicials en l’escola catalana, sobretot després de l’aval del Suprem a la sentència del TSJC que liquida la immersió lingüística. En aquest sentit, una marea verda amb tota mena proclames i cartells a favor del català i el sistema educatiu ha marxat des de la plaça de Tetuan fins al passeig de Lluís Companys, precisament davant de les portes del tribunal.

En la manifestació, organitzada per la plataforma unitària Som Escola, hi ha participat la plana major del teixit associatiu, sindical i polític de Catalunya, tot i que el PSC se n’ha desmarcat. Des del passeig de Sant Joan, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha alertat que el nacionalisme espanyol ha activat una ofensiva en contra de l’escola catalana per treure’n rèdit polític a la resta de l’estat.

Ara bé, el govern també ha hagut de sentir crítiques per la seva gestió, especialment arran del cas de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar. Uns quants manifestants han cridat proclames com ara “Generalitat, titella de l’estat”. Així mateix, també s’han vist cartells reclamant la dimissió del conseller Josep González Cambray i acusant el govern de ser infectiu i cedir a les pressions de Madrid.

 D’altra banda, al passeig de Lluís Companys, una representant de l’Associació de Famílies d’Alumnes (AFA), Sílvia Clavera; una alumna, Jana Llussà; i una docent i directora d’escola, Àngels Cadena, han llegit el manifest de Som Escola, que assenyala la situació crítica del català, sobretot en l’àmbit social, en què s’ha reduït dràsticament el nombre de parlants en els darrers quinze anys.

A més, Som Escola ha reivindicat que la immersió és un model d’èxit que garanteix la cohesió social a Catalunya. Per això, ha exigit al govern que defensi amb valentia el model d’escola catalana i la blindi de qualsevol ingerència política i judicial, tot fent servir el Pacte Nacional per la Llengua. A més, ha reclamat al govern espanyol que respecti els consensos de la societat catalana, avalats per grans majories parlamentàries, i no els enfangui amb la judicialització. “Ara i sempre, l’escola en català”, ha conlòs el manifest. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-carrer-planta-cara-a-lassetjament-judicial-i-politic-contra-la-immersio/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=ce3b31c281-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-ce3b31c281-204258373 

 


 



https://www.vilaweb.cat/noticies/millors-fotografies-manifestacio-multitudinaria-immersio-som-escola/

divendres, 17 de desembre del 2021

Marina Gay: “Atacant la llengua, volen fracturar la societat catalana”


 

Entrevista a la membre de la Junta Directiva d'Òmnium Cultural, sobre la mobilització de la plataforma Som Escola  


La plataforma Som Escola ha convocat demà una mobilització per a defensar el model d’escola catalana en resposta de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena que l’ensenyament a Catalunya sigui en castellà en almenys el 25% de les hores de docència. Per això, avui entrevistem Marina Gay, membre de la junta directiva d’Òmnium Cultural i una de les portaveus de Som Escola. Hi parlem de la importància de la manifestació de demà: “Veiem que la resposta de l’administració és molt tímida, per no dir molt poc eficaç. La manifestació és cabdal per a la defensa i el blindatge del model d’escola catalana.”

A Som Escola es mostren preocupats perquè el model d’immersió lingüística, tal com es va concebre als anys vuitanta, ha rebut clarament la deixadesa i la decidia de l’administració educativa. Defensen que cal actualitzar-lo per garantir que sigui un model de cohesió social.

Per què és important la manifestació de demà? Què hi ha en joc?
—La manifestació convocada per Som Escola és cabdal per a la defensa i el blindatge del model d’escola catalana. Sobretot amb el propòsit amb què el vam concebre als anys vuitanta, en el sentit de poder educar en igualtat de condicions tots els infants i joves del nostre país, i especialment a través del català com a llengua que possibilitat la cohesió social i la progressió dins la societat. Aquest model precisament no segrega per raó de llengua. Té un propòsit molt clar, fer de vertebració social. Quan és agredit pels tribunals, és molt important que hi hagi una reacció contundent per part de la societat. Hem de deixar clar que no volem que ens toquin l’escola. Trencar aquest model significa trencar la cohesió social del país.

El model d’immersió és en joc, però no solament per les decisions judicials…
—A Som Escola ens preocupa el fet que el model d’immersió lingüística, tal com es va concebre als anys vuitanta, ha rebut clarament la deixadesa i la decidia de l’administració educativa. Cosa que ha fet que se n’hagi anat abandonant la implantació. A més, no tan sols s’ha abandonat el model, sinó que no s’ha actualitzat tenint en compte els canvis de context sociocultural que hi ha al segle XXI. Tot plegat ha fet que el model d’escola catalana estigui molt fràgil. Ja ho vam veure amb les dades del consell superior d’avaluació respecte de l’ús del català a les aules. Era molt crític. I la tendència és molt negativa. Per tant, ja no solament es tracta de defensar el model sinó que hem de poder-lo actualitzar per garantir que en sigui un de cohesió social. És un debat molt complex, però molt necessari. A l’administració li costa molt d’entomar, però cal fer-ho.

A Som Escola treballeu en aquest sentit? Com es repensa el model?
—Veiem molta confusió i desorientació sobre l’actualització del model. La societat té molts dubtes. És normal perquè dins la comunitat educativa es defensen alternatives molt diverses. No serà un debat gens fàcil. Hi ha gent que opta clarament per la immersió lingüística, diuen que cal aplicar-la bé i ja està. Però també hi ha qui proposa alternatives. Cal analitzar-ho bé. Cal veure com ens assegurem que el català és la llengua vehicular a l’escola, i per als adults en els espais informals. El fet que hi hagi una distància tan gran entre allò que ens pensàvem que hauria de ser la immersió lingüística als anys vuitanta, i això que passa realment, fa que hi hagi una gran sensació d’impotència.


Aquests darrers anys l’escola ha canviat molt.
—Aquests darrers anys ha canviat molt la manera d’aprendre a l’escola. Per això diem que no té sentit posar un percentatge a la llengua. Si ets una escola que s’estructura per projectes, les assignatures no saps que són i, per tant, no es pot partir l’horari en quatre trossos i fer-ne una part en castellà, sinó que s’ha de formular d’una altra manera. L’única cosa que ens demana la llei és que els resultats quant a competències lingüístiques de l’alumnat demostrin que són competents en català, castellà i anglès. I això és garantit. Ara cal treballar perquè també es garanteixi el reconeixement social del català. I, per tant, que la funció de l’escola vagi més enllà d’una qüestió de quantes hores fas de llengua, i que es vertebri com un referent de com volem la societat. Per això és molt important que el català estigui normalitzat a l’escola. És allò que aspirem que passi a la societat. I ho hem d’aconseguir sense menystenir el castellà, els infants també l’han d’aprendre perquè és a la societat.

Creieu que es fa una defensa ferma del model per part de la Generalitat?
—Veiem que la resposta de l’administració és molt tímida, per no dir molt poc eficaç. I això no ajuda gens. No es troba la manera de protegir els directors i docents dels centres. I això implica una amenaça de fractura dins la comunitat educativa. Cal descobrir de quina manera amb la nostra actuació com a país podem blindar el model d’escola com creiem que ha de ser. És molt important que la immersió no deixi de tenir consens, que no ens trobem que la societat queda dividida pel model d’escola. Per això cal que el govern ho defensi com a model del país, que el català sigui la llengua vehicular. Però per a aconseguir-ho, cal el suport de les administracions i que es destinin els recursos necessaris perquè les escoles puguin desenvolupar-se en català.

—Cambray va dir que no podia blindar la immersió fins que Catalunya no fos independent. Què passa, mentrestant?
—Realment tenim un problema d’encaix. Cal veure fins a quin punt el fet que tinguem les competències transferides en educació significa que podem protegir el català. Sembla que malauradament no depèn de nosaltres. En tot cas, mentre sí que hi depenia, s’haurien pogut fer més coses. Ara com ara, es poden fer més coses per ajudar a la presència del català a la societat. Cal que el català es vegi com una llengua de progressió social. Segurament aquí és on hem perdut més. Hi ha gent que pensa que el català no li és útil. Aquesta és la gran qüestió, com garanteixes que l’ús i l’aprenentatge del català a les escoles és efectiu. A Som Escola hem dit sempre que, amb aquesta sentència, no volen atacar tan sols la llengua, sinó que vol fracturar el consens en el model d’escola. Cal evitar-ho, perquè atacant la llengua, volen fracturar la societat catalana. No pot ser que per defensar la llengua acabem amb una societat fracturada.

Dieu que és un model de consens, però cada vegada ho és menys? El PSC no anirà a la manifestació de demà.
—És molt greu que els socialistes renuncien a allò que sempre havien defensat. Sempre havien dit que el model d’escola estava pensant per no segregar per qüestió de llengua. Ara es veu que no és prioritari defensar el nostre model d’escola. És un element crític que caldrà veure com treballem. Però és evident que la qüestió de la llengua i el dret de l’educació lingüística dels infants no pot dependre del color polític que hi ha el govern. És molt mala notícia que el PSC hagi renunciat a defensar la immersió lingüística.

Aquests dies hi ha hagut crítiques cap a la plataforma. Hi ha hagut sectors que s’han queixat que la manifestació arriba tard.
—Som Escola és formada per cinquanta-quatre entitats. En realitat, ara ja som més perquè aquests dies hi ha hagut moltes adhesions… Ser tantes entitats ens fa poc àgils a l’hora de respondre, encara que a la vegada les decisions que es prenen dins la plataforma són molt robustes. No crec que no hàgim respost, sinó que hem respost a poc a poc, perquè ens costa més aconseguir prendre consensos dins la plataforma. Som entitats que venim de punts de vista molt diferents. Ens vam activar tan bon punt va sortir la sentència, però vam trigar a fer públic el posicionament. I per això és normal que hi hagi gent amb la sensació que no vam respondre. Aquesta mena de plataformes són molt complicades de gestionar, però, alhora, són molt valuoses per a poder defensar els grans consensos de país. No hi podem renunciar, sinó que les hem de fer més fortes.

Una altra crítica ha estat que és una protesta amb un to massa lúdic o festiu. L’ANC, per exemple, reclamava un to més reivindicatiu.
—Dins Som Escola també hi ha hagut posicionaments diferents. Sempre es va pensar en una resposta reivindicativa, però a partir d’aquí, la mobilització pot tenir un caire més cultural o festiu, o fer una manifestació. Es van valorar unes quantes opcions i al final ha quedat una solució de consens que ens semblen que reflecteix totes les posicions que hi havia. I, en qualsevol cas, com que es va filtrar el debat intern que vam tenir, l’ANC suposo que va treure les seves conclusions i posicionament. Després del seu acte, l’Assemblea s’afegeix a la nostra mobilització; per tant, benvinguts.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/marina-gay-som-escola-entrevista-immerssio-linguistica/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=b4063ecd6f-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-b4063ecd6f-204258373

divendres, 26 de novembre del 2021

No us confongueu amb l’atac a la immersió: no és una qüestió de tècniques ni de llengua, sinó d’opressió

 


Defensar estrictament la immersió lingüística a les escoles o una millora de la situació social de la llengua dins el marc espanyol serà sempre un projecte insuficient, condemnat al fracàs 

 

La immersió lingüística no és sols una tècnica. Perquè la discussió sobre els límits de la immersió remet inevitablement a la situació social de la llengua catalana. I la situació de la llengua catalana no és solament un aspecte cultural. Perquè remet inevitablement a la constatació que hi ha un problema polític irresolt, que és la convivència –impossible, com s’ha demostrat– entre la nació catalana i els estats espanyol i francès.

Els catalans hem de saber que, històricament, a cada constitució que s’ha elaborat els espanyols sempre ens han dit: “Ara no és el moment d’establir les vostres reivindicacions nacionals; ara, primer de tot, convé obtenir i afermar el sistema democràtic; i després, més endavant, ja podreu resoldre la qüestió nacional.” Així va passar a la constitució del 1869 i a la Primera República (1873). Igualment va passar a la constitució del 1931, quan els de Madrid també van demanar que el problema català es resolgués en un altre moment i heus ací que va venir Franco. I durant la constitució del 1978 els de Madrid també ens varen fer renunciar als drets nacionals, en canvi de tenir la peculiar democràcia postfranquista.


En definitiva, no és mai el moment adequat per als catalans. De primer ens prenen les llibertats amb violència i quan hi ha democràcia, aleshores no toca, perquè si els catalans volem els nostres drets històrics farem perillar la seua fràgil, porcellanesca democràcia. El sistema és magnífic. Cal treure’s el barret. Quan hi ha dictadura, els Països Catalans som perseguits sense manies ni prevencions. I quan hi ha democràcia, resulta que els Països Catalans no poden restaurar les seues llibertats, perquè –ens diuen– això seria un risc per a la llibertat que ells afirmen que existeix –ara, per exemple, allò de l’ui, ui, ui, que vindran els de Vox i cal fer pinya tots entorn del PSOE! No deixa de ser curiós, siga com siga, que aquesta llibertat seua sempre s’ature en la ratlla on comencen els drets de la minoria nacional catalana.

Defensar estrictament la immersió lingüística a les escoles o, en general, defensar una millora de la situació social de la llengua serà, per això mateix, sempre un projecte insuficient, condemnat al fracàs. I la prova la tenim avui estampada brutalment a la cara. La democràcia postfranquista, aquella democràcia en què l’Assemblea de Catalunya dels quatre punts que reclamava havia de renunciar just, i sols, al de l’autodeterminació, més de quaranta anys després anorrea sense ni despentinar-se l’esforç de pares i mestres que van engegar la immersió, precisament als barris menys catalanitzats, perquè entenien que era un dret inalienable.

Per sort, el país sembla que ho ha entès bastant bé, tot això, i ja no es conforma amb engrunes sinó que vol el pa sencer. La reclamació de la independència és, per primera vegada en la història, majoritària al Principat i és a partir d’aquesta reivindicació que cal respondre. Convertint aquesta agressió en un al·licient més per a empènyer i per a desbordar i posar contra la paret la inepta classe política que tenim, com ja ho vam fer el 2012. Perquè això no és una qüestió de tècniques escolars ni de llengües: és una qüestió d’opressions.

PS. Una part d’aquest article és un robatori intencionat. He fet servir, modificant-les molt poc, les paraules que va escriure en aquest article de l’any 2009 Francesc Ferrer i Gironès. Bàsicament per ajudar a entendre que tant hi fa qui hi haja en el poder a Madrid i tant hi fa en quin moment ho demanem. Ferrer, que primer fou senador del PSC i més tard diputat i regidor d’ERC, les va escriure arran del debat de la constitució europea i responent a l’argument de Rodríguez Zapatero, que deia que no tocava reclamar el català en aquell moment, que ja ho faríem més endavant, perquè podia fer perillar el fràgil –sempre fan servir la paraula “fràgil”, ells– consens continental. Dotze anys després, de forment ni un gra.

I això passa en bona part per un factor que també va explicar en el mateix article Ferrer i Gironès, historiador, savi, home d’una dignitat i una honestedat exemplars: “De polítics, n’hi ha de dues menes. Els que tenen criteri propi, perquè han estudiat les qüestions amb profunditat, i són honestos, i els que callen, no diuen res, perquè saben que si pensen diferent del que el partit els ha manat les passaran malament. I aleshores s’esdevé aquella frase tan encertada que fa anys em va dir un vell militant: Primer jo, després el partit, i si queda res, per al poble.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/no-us-confongueu-amb-latac-a-limmersio-no-va-de-tecniques-ni-de-llengua-va-dopressio/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=aae615281e-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-aae615281e-204258373

 

divendres, 29 d’octubre del 2021

Victòria històrica de Valtònyc a Bèlgica: castigar les injúries a la corona viola la llibertat d’expressió


 El Tribunal Constitucional belga declara inconstitucional la llei de lesa majestat, equivalent a les injúries a la corona espanyoles 

 

El Tribunal Constitucional de Bèlgica ha declarat contrària a la llibertat d’expressió la llei de lesa majestat, del 1847 i fins avui encara vigent, que preveia penes de presó per injúries a la corona, de sis mesos a tres anys, en l’article primer. El TC belga diu que aquesta disposició de la llei és contrària a la constitució belga i al Conveni Europeu dels Drets Humans. És una decisió històrica forçada pel procés d’extradició de l’estat espanyol contra el raper Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc. Perquè el Tribunal d’Apel·lació de Gant va demanar al Constitucional que digués si era vàlida aquesta llei, és a dir, si era respectuosa amb la llibertat d’expressió, atès que és la llei equivalent al delicte d’injúries a la corona espanyol. La decisió d’avui del TC belga tanca més la porta a la pretensió espanyola d’extradició de Valtònyc. El raper ha reaccionat a la sentència:


 

Aquesta decisió del TC belga fa molt més difícil per a l’Audiència espanyola d’aconseguir l’extradició de Valtònyc. Perquè un dels delictes pel qual el perseguien, l’enaltiment del terrorisme, va ser pràcticament descartat perquè el Tribunal de Justícia de la UE va resoldre que l’estat espanyol no podia pretendre d’extradir-lo aplicant una definició del delicte en el codi penal que no era la mateixa que la del moment en què el van condemnar.

Restava la condemna per injúries a la corona. El tribunal flamenc volia veure si sobre les injúries a la corona hi havia la doble tipificació, és a dir, que el delicte pel qual és perseguit en l’estat emissor de l’euroordre (Espanya) en té un d’equivalent en el codi penal de l’estat receptor de l’euroordre (Bèlgica). I sobre el paper, sí que era així, amb la llei de lesa majestat, però el Tribunal d’Apel·lació de Gant tenia dubtes –esgrimits per la defensa de Valtònyc– sobre la constitucionalitat d’un delicte com aquest, de manera que ara fa un any va formular una pregunta sobre aquesta qüestió al Tribunal Constitucional belga. La fiscalia belga –que actuava en representació de l’espanyola– en defensava la legalitat; la defensa de Valtònyc argumentava que la normativa violava la llibertat d’expressió, i ho justificava amb diverses sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans contràries a l’aplicació del delicte d’injúries a la corona a l’estat espanyol. El Tribunal Constitucional de Bèlgica els ha donat la raó, i ha invalidat un delicte que era vigent d’ençà del 1847.

Ara correspon al Tribunal de Gant de decidir sobre l’euroordre, tenint en compte la decisió d’avui del Tribunal Constitucional. Tot fa pensar que la refusarà. Però encara resta una darrera instància judicial a què podria recórrer la fiscalia per a provar d’aconseguir l’execució de l’euroordre: el Tribunal de Cassació de Bèlgica. Ara, en el cas de Lluís Puig, la fiscalia va desistir d’arribar en aquesta darrera instància perquè va veure el cas perdut.

Arguments del TC

El TC ha conclòs que la llei de lesa majestat és una pena especialment greu i “incompatible amb la llibertat d’expressió”. Citant la jurisprudència del TEDH, recorda que, per a respectar la llibertat d’expressió, el delicte d’injúries a la corona ha de ser necessari en una societat democràtica, és a dir, que ha de “respondre una necessitat social urgent i que sigui proporcional als objectius perseguits”.

En la sentència, el TC belga destaca que la llei d’injúries a la corona de Bèlgica es va adoptar en un context històric fonamentalment diferent del context actual i que les visions sobre allò que es pot considerar necessari en una societat democràtica també han evolucionat.

“Ni la irresponsabilitat del rei ni la posició simbòlica que ocupa a l’estat poden justificar que la seva reputació estigui més protegida que la d’unes altres persones”, defensa la resolució judicial, afegint sobre la llei en qüestió: “No respon a una necessitat social imperiosa i és desproporcionada amb l’objectiu de protegir la reputació de la persona del rei.”

Per això, ha conclòs que la criminalització dels insults al rei belga no és necessària en la societat democràtica actual, tenint en compte que les opinions crítiques contra institucions, personatges públics o el sistema constitucional d’un estat s’emmarquen en la llibertat d’expressió, tal com marca la jurisprudència del TEDH, especialment la sentència d’Estrasburg pel cas d’Otegi i la sentència Stern Taulats per la crema de fotografies del rei espanyol a Girona.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/victoria-historica-de-valtonyc-a-belgica-les-injuries-a-la-corona-violen-la-llibertat-dexpressio/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=230a95fa46-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-230a95fa46-204258373