Francesc Garriga i la seva poesia

El poeta bellaterrenc va presentà el poemari 'Tornar és lluny' guardonat amb el premi Carles Riba 2012.

 

El passat dijous 17 d'octubre el poeta Francesc Garriga va presentar al MAc de Cerdanyola seu llibre " Tornar és Lluny" . La presentació del mateix va anar a càrrec del també poeta de Cerdanyola Jordi Condal i impulsor de l'Associació Ramat de Pedres .

Francesc Garriga ens va recitar alguns dels poemes del llibre amb la naturalitat i intensitat que el caracteritza .

El cantautor Ramon Sauló va amenitzar la vetllada interpretant alguns dels poemes del poeta , acompanyant-lo en les guitarres Joan Eloi .

                                                                                                                                                                      

 

Francesc Garriga

Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 1932) ha dedicat seva trajectòria professional a l'ensenyament. La seva obra poètica ha passat un llarg purgatori, en part pel seu positiu allunyament de les tendències de poesia social hegemòniques els anys seixanta, que tant varen marcar la línia oficial de la poesia catalana. Fins que no publicà a Columna i a Proa no començà a ser de mica en mica reconegut i premiat.

A la nostra ciutat ha col·laborat en diferents edicions com a jurat dels Premis Literaris de Cerdanyola.

Carta de Ballarin a Mas

President
 

Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.
 De la mena que et costarà que la gent t'entengui, no tens res de l'èpica gloriosa del President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys.  I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.
 

 No esperis que ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets.  Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaries de la política del país.
 

 Ets el tipus d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairbé enlloc en aquest país i en el seu govern.
 

 Ves que et dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa.  I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint de mestre Pujol no l'enganyava.

 De patac vas trobar-te amb aquells d'enllà.  Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels meus records del temps de la República.  Discutint de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya".  Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.
 

 Aquest era l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.
 

 Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.
 

 I en aquestes vas sortir tu.  Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia mai no serà capaç de saber què s'amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.
 

 Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència.  Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.  I vet ací.  Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.
 

 Ja hi vam ser.  Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat.  Va ser un clamor, havies perdut les eleccions.  Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense  els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.
 

 He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític.  Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat tu ets l'únic camí.
 

 Tu ets l'únic camí.  I que callin les granotes dels bassals de mala pluja.  T'han bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se'ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.
 
Josep Mª. Ballarín