El resultat de les eleccions reforça o perjudiquen el procés

 

 

 

 

 

 

Si es pogués mesurar la temperatura del procés, crec que es ratifica en quantia. Ni molt menys ha caigut, sinó al contrari, obren una porta a la continuació i fins i tot, ampliant-se en molts ajuntaments.

Ara bé, alguns partits per arribar a la governabilitat dels seus ajuntaments hauran de pactar amb altres forces polítiques i aquí sí, que podria augmentar el seu encert o decebre als seus votants. És molt important no faltar a les promeses electorals i seguir la línia dels partits que s'han declarat independentistes. Veiem per exemple el "càstig" dels ciutadans a Barcelona per no anar plegats i no saber gestionar les seves diferències entre ERC i CiU. Jo em pregunto, si no han sabut fer-ho en una ciutat tan important com Barcelona, com van a saber regular els seus punts de vista per liderar tota Catalunya?

Si es constata que el procés és transversal, no tant per les institucions sinó per una força social imparable. Fet que s'ha anat demostrant en els últims anys i segueix la seva força malgrat les diferències de partits i institucions. I és precisament aquesta unió la que s'està demanant des de la societat, una vegada i una altra. És necessari que el país sigui homogeni per a una finalitat; la independència, després ja parlarem de partits, però fer-ho abans ens abocarà al desastre. Sortiran altres forces com en el cas de Barcelona, que ens passessin per davant, l'enemic es fa fort mentre els partits sobiranistes es barallen per tenir el protagonisme.

Haurien d'aprendre de la societat civil, que si sap quin és la seva prioritat, el país, Catalunya. Que ens unim sense preguntar a quin partit pertanyen o quins són els seus ideals, perquè no importa el camí, importa la meta, importa si ho fem junts amb un objectiu comú: la independència de Catalunya.

 

Tessa Barlo

 

L'Ovidi explicat als infants (ja crescuts)

Us hem enganyat. Us estimem, però us hem enganyat. Us hem amagat la història, la nostra, la que hem viscut. Ens l’hem guardat només per a nosaltres, per al nostre record eixorc. Hem estat egoistes. Us hem amagat qui som. Potser per deixadesa, potser per mala consciència. Ens hem avergonyit de ser moderns, fins al punt de deixar de ser-ho. Ens hem submergit en el pensament líquid i hem renunciat a alliçonar-vos, pensant que així seríeu més lliures. Hem renegat dels principis i hem arribat al final. Aquest final és el vostre punt de partida, el vostre big bang. Per a vosaltres, l’abans no existeix. I ara ve que no sabeu res de nosaltres ni del nostre país.

Fa vint anys, alguns ja havíeu nascut. D’altres no trigaríeu gaire. Vivíem encara anestesiats pels jocs olímpics, després d’una dècada ominosa en què vam renunciar a tot, i sobretot a l’esperança. Havíem quedat sense res, quan “abans” ho teníem tot. O ens semblava que podíem arribar a tenir-ho. “Abans” teníem lluita, acció, solidaritat. “Abans” teníem idees, camins, estratègies. “Abans”, teníem l’Ovidi.

Potser us és difícil d’imaginar, perquè al cap i a la fi “només” cantava cançons, però era un referent cívic per a nosaltres. Deia allò que, més que voler escoltar, volíem ser capaços de dir. La seva veu ens permetia reconeixe’ns com a comunitat. Dient “Ovidi” dèiem “nosaltres”. Oblidant-lo, ens hem anat oblidant com a país, com a països. Els seus discos s’omplien de pols mentre anàveu creixent i aprenent d’un entorn que us marcarà per a tota la vida. I en aquest entorn l’Ovidi estava ocult, ignorat.

Però no ens ho tingueu gaire en compte. No només és culpa nostra. Ells ho van planificar amb tota cura i nosaltres hi vam caure de quatre grapes. La força de l’Ovidi els feia febles. La seva dignitat ressaltava llur iniquitat. Els qui no havien deixat mai el poder i els qui tastaven cuixa per primer cop, plegats en pacte de silenci, van decidir fer oblidar l’Ovidi. Ells pla que no l’oblidaven (n’estaven obsessionats), però gairebé van aconseguir que l’oblidéssim nosaltres. No va ser només el càncer qui se’l va endur.

I ara, no sabem com, va i el descobriu. I descobrint-lo us descobriu vosaltres, us hi reconeixeu. No enteneu (nosaltres tampoc) per què ens en vam apropiar, clandestinament, només com a aliment de la memòria, o com a antisèptic quan ens llepàvem les ferides. El cas és que no us el vam oferir, potser perquè en el fons no havíem entès la generositat de l’Ovidi. No sabíem que només tenim allò que donem. I ens mireu de reüll, incrèduls i desconfiats.

Heu trobat un tresor, i en feu bandera. Cada societat, en cada època, necessita els seus mites. Aquells models cívics que voldríem veure cada cop que ens mirem al mirall. I en aquests moments en què posem “els fonaments d’una vida més alta”, heu fet de l’Ovidi el mite fundacional de la república catalana i de la unitat dels països catalans.

Potser encara som a temps de fer el camí junts. Ens seguiu estimant ?       

Escrit per :

Jaume Sobrevals i Pineda

 

http://www.tornaveu.cat/article/10673/lovidi-explicat-als-infants-ja-crescuts