dissabte, 26 de desembre del 2015

Sant Esteve, una festa independentista? Un dia que explica moltes coses


Josep Maria Bellmunt

Dedicat al meu amic i historiador Joan V.

A diferència de la resta de l’estat, Sant Esteve és una festivitat que es celebra a Catalunya. I com tot, no és per un caprici, sinó que ve d’una llarga tradició lligada amb la història i els orígens del nostre país.

La festivitat de Sant Esteve es celebra a Catalunya, (també posteriorment a les Illes, i al País Valencià, on no és però ara festa oficial), des de fa més de mil anys (a partir del segle IX), concretament des del moment en què el territoris els territoris i comtats conquerits per Carlemany, a l’entorn dels Pirineus, passaran a dependre administrativament de  l’Imperi Carolingi, i com a conseqüència els bisbats catalans van passar a dependre de Narbona i van trencar amb Primacia de la Diòcesi de Toledo.

En aquest període Carlemany hauria proclamat un edicte imperial ordenant que l’endemà de cada Pasqua (les originals jueves: Pasqua de Resurrecció, Pasqua de Pentecosta, i la Pasqua de Nativitat, possiblement incorporada posteriorment pels romans), fos dia festiu. Per aquest motiu alguns dels antics pobles que en formaven part mantenen aquesta festivitat, i per això a Catalunya i a molts d’altres països d’Europa- no és el cas d’Espanya, que estava sota control de l’emirat de Còrdova per aquella època-, també és dia festiu el dilluns de Pasqua ( La Mona), que és l’endemà de la Pasqua de Resurrecció, així com la segona pasqua, o dilluns de Pasqua Granada (Pentecosta)

El motiu, segons alguns, seria per celebrar la victòria de Poitiers, quan els exèrcits francs en inferioritat van derrotar els àrabs.

De fet Sant Esteve ja era un Sant molt popular des del segle V entre els francs, i moltes catedrals li són dedicades (Saint-Étienne) a l’estat francès:  Toulouse, Metz, Agde, Auxerre, Bourges, Cahors, Châlons-en-Champagne, Limoges, Meaux, Sens, però també la de Viena (Stephansdom). Curiosament a França és un dels pocs països europeus on no és dia festiu, excepte a Alsàcia.

Imperi Carolingi

Mapa de l’àntic Imperi Carolingi

I és que el 26 també es festiu a molts d’altres països europeus com Alemanya, Àustria, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia, Irlanda, Lituània (compensació Sant Esteve dia 28), Luxemburg, Noruega, Polònia, Regne Unit, República Txeca, Romania, Suïssa i Suècia.

Al Regne Unit  i a molts països que formaven part de l’ex imperi britànic (Nova Zelanda, Canadà, Austràlia, Xipre, Bahames, Hong Kong, Jamaica, Sud-àfrica…), celebren el 26 de desembre l’anomenat “boxing day”. El nom sembla que faria referència a caixes, (box en anglès ) que els servents de cases importants rebien aquest dia de festa, dels ”amos” amb diners o menjar.

dimarts, 22 de desembre del 2015

Cinc aberracions lingüístiques nadalenques



S’acosten dates assenyalades. El Nadal arriba ple d’il·lusions, però també carregat d’impostures lingüístiques. Sentim dir barbarismes tot l’any. Ara bé, les festes nadalenques concentren una quantitat de barbaritats i barrabassades especialment irritants. Us n’hem triat cinc.

1. Nadals*. Cada vegada que sento a dir que “arriben els Nadals”, o em pregunten “si aniré a esquiar aquests Nadals”, em recorre un calfred per l’espinada. Ho sentim dir per boca de gent que fa el calc del castellà ‘las navidades’. En català, el Nadal és singular. Fins i tot si ens referim a nadals successius, direm que “el Nadal el passem (cada any) a Lleida”.

2. Cagatió*. Hi ha gent que diu ‘el cagatió’ per referir-se al tronc que piquem a bastonades perquè ens cagui turró. L’expressió correcta és ‘el tió’. Caguem el tió. O fem cagar el tió. El diccionari accepta el terme ‘cagatió’ per referir-se a l’acte de cagar el tió per Nadal, però no donem menjar al cagatió ni donem cops al cagatió.

3. Nit bona/nit vella*. Un dels barbarismes més delirants que sentireu aquest dies és el de Nit bona, per referir-se a la Nit de Nadal. Durant aquestes festes totes les nits poden ser bones, si les passem ben acompanyats i algú ens escalfa el llit. Passa el mateix amb la nit vella*, que en català sempre n’hem dit Nit de Cap d’Any.

4. Feliç any*. Aquesta expressió s’ha estès de tal manera que gairebé és reaccionari assenyalar-la com a incorrecta. Certament, és una expressió prou apte, però als que sempre hem dit ‘Bon any nou’ o senzillament ‘Bon any’, ens sembla forçada i calcada del castellà. De la mateixa manera que no se’ns acudiria mai dir ‘feliç Nadal’, tampoc direm mai ‘feliç any’.

5. Reis Mags*. Aquí sempre n’hem dit Reis d’Orient. No hem estat mai prou monàrquics per pensar que els reis són mags. En tot cas podríem dir que els reis són màgics, però dir-ne Reis Mags és juxtaposar dos substantius. Amb tot, la celebració de l’epifania presenta un balanç més positiu i esperançador, perquè anys enrere dèiem Cabalgata amb tota la barra del món i avui ja diem Cavalcada. És una correció que s’ha generalitzat prou, com ha passat amb bústia respecte a buzón. Un senyal que la batalla no està perduda i que la degeneració lèxica del Nadal no és del tot irreversible. Tots tenim algun Rufián a prop, gent que s’esforça per parlar millor i que fins i tot es mereix un vot de confiança. No ens estiguem de corregir-lo si convé, i desitjar-li de passada unes bones festes.

Bon Nadal a tothom.