dimarts, 31 de gener del 2017

L’article de Carme Forcadell al New York Times




Traducció al català de l’article de Carme Forcadell al New York Times: ‘Defensant la llibertat a Catalunya’

«El govern espanyol viola els principis democràtics quan fa servir el poder judicial per intentar impedir que el parlament debati sobre la independència»

El New York Times ha publicat avui un article de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, que denuncia ‘l’assalt judicial per part d’Espanya’. Us n’oferim la traducció íntegra al català:

«Es pot debatre sobre què interessa a la ciutadania en un parlament democràtic? Això és el que hi ha en joc actualment a Catalunya, on els diputats del parlament demanen el dret d’exercir la llibertat d’expressió, però el govern espanyol diu que han d’acceptar la censura.

El juliol passat es va debatre i votar al parlament català un informe sobre el full de ruta cap a la independència de Catalunya. Més tard, el fiscal de l’estat va interposar una querella acusant-me de desacatament als tribunals i incompliment de les meves obligacions. El delicte que havia comès havia estat simplement complir les meves obligacions de presidenta del parlament i permetre un debat que havia sol·licitat la majoria de la cambra.

Aquest és un exemple més de l’estratègia del govern espanyol, que aplica mesures judicials per interferir-se en els afers polítics de Catalunya. Com que aquest govern és incapaç de resoldre políticament els desafiaments polítics, fa servir un sistema de tribunals polititzats per silenciar el debat democràtic contrari dissident.

A Catalunya es viu un atac judicial de l’estat espanyol a la democràcia i a la llibertat d’expressió, una agressió que viola el principi de la separació de poders, que és el fonament sobre el qual descansa l’estat de dret.

Aquesta violació ja fou denunciada el 2010 en un manifest signat per mil quatre-cents jutges que advertia d’una excessiva politització i pèrdua d’independència de la judicatura espanyola. El 2014 tres associacions judicials espanyoles van alertar els relators de les Nacions Unides que diverses iniciatives del govern espanyol ‘erosionaven el principi de separació de poders’.

Els representants electes catalans favorables a la independència són ara l’objectiu. Més de quatre-cents ajuntaments, regidors i batlles són acusats per fets vinculats al seu legítim suport públic a la independència. El president català anterior i més membres del seu govern seran jutjats pel sol fet d’haver organitzat el 2014 una consulta popular sobre la independència, en què van participar més de 2,3 milions de catalans. El seu delicte va ser habilitar col·legis electorals perquè els ciutadans poguessin expressar les seves idees democràtiques.

El govern espanyol, conscient de la publicitat negativa que les seves mesures han rebut a l’estranger, ha provat de millorar la seva imatge amb l’anomenada ‘operació diàleg’. Aquesta iniciativa cosmètica, desproveïda de continguts, es desacredita amb cada nova acusació o detenció. La deriva d’Espanya cap a l’autoritarisme judicial continua avançant sense fre.

Quan el pro-independentista Partit Nacional Escocès va guanyar les eleccions parlamentàries, el 2011, i va formar govern a Escòcia, el primer ministre britànic d’aleshores, David Cameron, va comprendre la magnitud de l’envit i el va resoldre políticament. Va acordar amb el govern d’Escòcia que es faria un referèndum sobre la independència. L’independentisme escocès va perdre aquell referèndum el 2014, amb el 45% dels vots contra el 55%, però fou la democràcia que vencé.

Igual que el nacionalisme escocès, la política i la societat catalanes són profundament pro-europees, molt distants dels moviments euroscèptics que han defensat el Brexit i de les demandes dels populismes d’ultradreta, que cada vegada tenen més suport a la Unió Europea.

La manera d’abordar l’independentisme escocès per part del Regne Unit contrasta clarament amb la del govern espanyol respecte de Catalunya. Tot i que en les eleccions catalanes del 2015 l’independentisme va obtenir el 48% dels vots i la majoria absoluta al parlament, el govern espanyol ha evitat les negociacions, i en comptes d’això ha optat per la repressió. La constitució espanyola, que hauria de ser la garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, s’ha convertit, sota la interpretació restrictiva del govern espanyol, en un escut contra el diàleg.

El Parlament de Catalunya és una cambra plural que reflecteix la diversitat de la societat catalana i permet l’expressió de totes les veus i les opinions. Tant els favorables com els contraris de la independència, les dues opcions legítimes, hi poden debatre i votar lliurement. És per això que Catalunya no farà cap pas enrere en defensa de la seva llibertat parlamentària.

La solució d’aquesta situació no és prohibir el debat, sinó permetre que els ciutadans, democràtics, lliures i informats, siguin escoltats. Les enquestes mostren que més del 80% dels catalans són favorables a decidir el futur mitjançant un referèndum. És, per tant, una demanda majoritària que les institucions catalanes planegen d’acomplir al setembre, tot i que el govern espanyol s’ha tancat i ha obstruït tots els esforços de Catalunya d’assolir un acord sobre la votació.

Al desembre vaig defensar davant la magistrada que cap tribunal no tenia el dret d’impedir que es parlés sobre la independència al Parlament de Catalunya ni sobre cap altre tema d’interès per als ciutadans. No obrirem la porta a la censura. Estem compromesos a preservar el dret de la lliure expressió de tots els diputats, tant se val què pensin i què votin.

Aquest és el fonament de la democràcia i la llibertat, que tant ha costat d’aconseguir en totes les societats democràtiques. ‘La llibertat, quan comença a arrelar, és una planta que creix ràpidament’, va escriure George Washington. És cert, però la lluita pels drets civils i les llibertats ha de ser constant i ferma, perquè la història ha demostrat com és de fàcil perdre’ls.»

http://www.vilaweb.cat/noticies/traduccio-al-catala-de-larticle-de-carme-forcadell-al-new-york-times-defensant-la-llibertat-a-catalunya/

dijous, 26 de gener del 2017

Personalitat autoritària


Una persona autoritària és aquella que gaudeix exercint el poder, sobre una persona, un col·lectiu o una nació. Segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, té diverses definicions però en referència al poder legitimo diu: "Potestat que cada poble ha establert la seva constitució perquè regeixi i governi ja dictant lleis, ja fent-les observar, ja administrant justícia". L'autoritat forma part de la història humana i no obstant això, està en oposició al que també més anhela; la llibertat. Sembla un contrasentit però precisament l'autoritari priva al seu agressor el seu ben més preuat, la seva llibertat. Sotmetent-li, degradant-li, en definitiva, anul·lant-li. A aquest tipus de comportaments la hi crida en psicologia "la personalitat autoritària".

Dictadors recents en la història com Hitler, Pinochet o Franco, s'acullen a aquest tipus de personalitat i els seus fets ho demostren sense lloc a equivocacions, el que es deien és el que prevalia i el que no combregava amb els seus ideals eren condemnats a mort per traïció.

Es fa o es neix sent autoritari?

Exactament no se sap, els psicòlegs creuen que les persones autoritàries han estat nens o nenes molt protegits, acostumats a sortir-se'n amb la seva. No tenen empatia, cap sentiment envers els altres, ni ho senten, ni ho pensen. Quan es fan grans el seu grau d'inflexibilitat pot fer-los agressius, perquè no toleren que ningú els digui el que han de fer o rebre crítiques per alguna cosa que han dit o fet. Per tant, com es creuen amos de la veritat, exigeixen obediència cega dels qui treballen o viuen amb ells. La paraula tolerància no existeix en el seu vocabulari. Per tant, solen ser pares tirans, caps insuportables, i les seves parelles són submises o callen per por del dominant. No sempre hem de pensar en la felicitat o el benestar dels altres, la meta primera és ser felices nosaltres per fer felices als altres i la felicitat no forma part de la degradació o en l'anul·lació personal.

Tessa Barlo



 


dissabte, 14 de gener del 2017

L’Estat de ferro





Els problemes d’infraestructures que arrosseguem tenen un precedent: la construcció de la xarxa ferroviària espanyola a mitjan segle XIX. La primera línia de trens peninsular va comunicar Barcelona i Mataró el 1848 i era d’iniciativa privada. No va ser fins set anys després que unes Corts de majoria progressista van aprovar la llei de ferrocarrils. La llei va permetre multiplicar en pocs anys la xarxa ferroviària peninsular: si en aquell moment el ferrocarril tot just disposava d’uns 500 quilòmetres de via a Espanya, deu anys després n’havia assolit prop de 5.000.

Aquest enorme esforç es va finançar amb diner públic, mitjançant la desamortització dels béns i terres dels ajuntaments, cosa que va disminuir la capacitat de finançament dels municipis i va augmentar arreu les desigualtats socials. A més, la planificació de la xarxa de ferrocarrils va obeir a un estricte plantejament ideològic. Es tractava de fer nació espanyola, tot dibuixant una xarxa radial que tenia el seu punt de sortida i d’arribada a Madrid. Subsidiàriament, havia de construir també el mercat espanyol, ja que fins aleshores l’economia de les àrees litorals s’articulava mitjançant el comerç naval amb altres països, d’esquenes al centre de la península.

La llei va finançar la construcció de via fèrria a tant el quilòmetre, la qual cosa va estimular la creació de noves vies d’escàs o nul interès comercial –i especialment allí on les característiques del relleu ho feien més fàcil. Ben aviat, la xarxa radial construïda per tota la Meseta va resultar un fiasco. Un gran nombre de línies travessaven àmplies extensions absolutament buides i comunicaven ciutats poc poblades, en llargues jornades que només acabaven a Madrid.

Per això, el negoci que havia estat la construcció, subvencionada pel govern, va esdevenir fracàs a mesura que les línies es van posar en funcionament. Només el ferrocarril del Mediterrani, construït amb grans dificultats, i la nul·la implicació de l’estat, entre Alacant i Girona, va esdevenir un espai d’intercanvi humà i de mercaderies econòmicament i socialment positiu. A més, la legislació espanyola va optar per un ample de via diferent del francès, cosa que a la pràctica impossibilitava la connexió dels nostres trens amb Europa.

Però l’enorme despropòsit que va suposar aquella empresa va tenir també repercussions polítiques per als seus mateixos instigadors. El fracàs de les companyies ferroviàries va provocar la crisi financera de 1866, que va comportar la fallida del sistema bancari i el tancament d’un gran nombre d’entitats de crèdit. La construcció de noves vies també es va aturar sobtadament durant un llarg període. S’acabava el que es va conèixer com a “febre d’or”.

Tot seguit, es va produir la liquidació del règim polític dels Borbons. La Revolució Gloriosa de 1868 va obligar a fugir la reina Isabel II i va donar pas a les primeres eleccions constituents democràtiques. Cinc anys després, el 1873, es proclamava la Primera República.

Per descomptat, qualsevol semblança amb el present és pura coincidència.

Agustí Alcoberro