Les claus de l’informe del Consell d’Europa que ha fet saltar les alarmes a l’estat espanyol

 És farcit de precedents, de jurisprudència, que justificarien una condemna a l’estat espanyol per haver violat uns quants drets fonamentals 

Boriss Cilevics (Daugavpils, 1956) va fer una visita als presos polítics catalans el febrer de l’any passat i va quedar impactat. Cilevics és un veterà polític socialista de Letònia, membre de la delegació del seu país a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, un organisme que s’encarrega de vetllar pel respecte als drets humans, la democràcia i l’estat de dret a quaranta-set estats d’Europa, més enllà de la UE. Ha estat el relator d’una missió d’aquest organisme que durant un any i mig ha examinat la situació dels presos polítics catalans a l’estat espanyol i kurds a Turquia i n’ha elaborat un informe que ha aprovat finalment l’Assemblea en una desfeta històrica de l’estat espanyol. Un informe molt dur que exigeix l’alliberament dels presos i la retirada de les euroordres, i que ha causat un gran nerviosisme i irritació a l’estat espanyol.

Quan Cilevics va sortir dels Lledoners i es va haver reunit per videoconferència amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, no va fer declaracions públiques sobre les seves impressions. Les reunions que va tenir amb els presos van ser llargues, de gairebé tota una tarda. A l’informe que se sotmetrà demà a validació final el socialista letó diu ben clarament que aquesta gent no hauria de ser a la presó. Després de força mesos documentant-se i fent una aproximació al cas, la visita li ha servit per a confirmar que les condemnes són desproporcionades i que la justícia espanyola ha fet un abús de l’estat de dret per a silenciar els dirigents polítics independentistes.

Tensió amb els fiscals del Tribunal Suprem espanyol

Uns dies abans s’havia reunit amb membres del govern espanyol i amb els fiscals del Suprem del judici contra el procés. Segons que va transcendir a la premsa espanyola, aquelles reunions van ser d’una alta tensió, perquè el polític letó va recriminar als fiscals que les penes per l’1-O fossin tan altes. Aleshores, aquella missió fou menystinguda per les autoritats espanyoles i per la majoria dels principals mitjans de Madrid. Però ara, més d’un any després, amb l’informe definitiu aprovat en comissió i amb moltes possibilitats que tiri endavant també a l’Assemblea Parlamentària, l’actitud ha canviat; el govern espanyol ha provat de fer-ne una lectura tergiversada, algunes associacions de jutges espanyols han exigit a Pedro Sánchez que l’aturi i PP i PSOE han mogut fils perquè es puguin eliminar les parts més dures del text. Per què tanta alarma? Perquè aquest informe no tan sols és molt contundent contra la repressió espanyola, sinó perquè pot ser el precedent més clar i rotund que tingui en compte el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) a l’hora d’examinar els recursos dels presos, que ja li han començat a arribar.

D’entrada perquè el Tribunal d’Estrasburg depèn orgànicament del Consell d’Europa. I l’autor de l’informe fou president de la Comissió d’Elecció dels Jutges del TEDH entre el 2016 i el 2018. És a dir, que coneix molt bé tant el funcionament de la institució com la jurisprudència del tribunal, i això es nota, i molt, de cap a cap de l’informe. El text té una primera part amb unes peticions a tots els estats membres del Consell d’Europa, unes altres d’específiques per a Turquia i unes altres per a Espanya.

Presos en llibertat i euroordres retirades

La comissió parlamentària demana a les autoritats espanyoles que reformin els delictes de rebel·lió i de sedició perquè “no puguin interpretar-se com si quedés sense efecte la despenalització de l’organització de referèndums il·legals del 2005, i que no portin a sancions desproporcionades per transgressions no violentes”. Afegeix que “es consideri l’indult o l’excarceració” dels presos polítics “condemnats pel seu paper a l’organització del referèndum inconstitucional i les manifestacions multitudinàries pacífiques relacionades”. I encara més, demana que es deixi de perseguir els exiliats i els nombrosos ex-alts càrrecs acusats i pendents de judici “relacionats amb el referèndum del 2017”. I també, en referència al president Quim Torra, demana que es retirin les sancions contra els polítics successors dels presos per haver dut a terme accions tot expressant simplement la seva solidaritat per l’empresonament.

Heus ací la part resolutiva de l’informe, la més rellevant. Però són quatre pàgines, de la trentena que té tot el document, que recullen el memoràndum de Cilevics. És en aquesta part on pren més importància l’informe amb vista al Tribunal d’Estrasburg, perquè és farcit de casos precedents, de jurisprudència acumulada, que justificarien una condemna a l’estat espanyol per haver violat uns quants drets fonamentals dels presos catalans. Cilevics deixa ben clar que haurà de ser el tribunal qui prengui d’una manera independent i raonada les decisions en relació amb els recursos dels presos. Però deixa ben apuntat tot un recorregut argumental des del punt de vista jurídic que serà ben difícil de rebatre per part de l’advocacia de l’estat espanyol.

Un precedent important per al TEDH

El text esmenta alguns dels articles del Conveni Europeu dels Drets Humans (en què es basa el TEDH per a dictaminar) que es poden haver violat: “Segons la meva opinió, una interpretació tan àmplia del delicte de sedició, juntament amb la despenalització explícita de l’organització d’un referèndum il·legal, podria crear un problema de ‘nullum crimen, nulla poena sine lege’ (és a dir, que no hi pot haver delicte si les accions no estan recollides com a delictes legalment) en virtut de l’article 7 del Conveni. A més, una interpretació que penalitzi l’organització de manifestacions pacífiques per l’únic motiu del gran nombre de participants podria considerar-se una violació de la llibertat de reunió protegida per l’article 11 i no superar la prova de proporcionalitat del Tribunal.”

Cilevics es fa creus que per la manifestació del 20-S hi hagi condemnes de sedició. “És possible que l’exercici d’un dret fonamental esdevingui un delicte greu simplement perquè hi ha molta gent que l’exerceix alhora? Francament, no ho penso pas […]. Les manifestacions multitudinàries van ser pacífiques de manera impressionant. Els vídeos difosos són molt clars.”

Apunta un altre article del Conveni, el 10, paràgraf segon, que “pràcticament no deixa espai per a les restriccions de la llibertat d’expressió en l’àmbit del debat polític”. És un dels punts fonamentals de l’article, tant en relació amb Turquia com amb l’estat espanyol. I és important perquè l’informe versa sobre la persecució judicial de polítics dissidents per les seves expressions i opinions polítiques. Cilevics diu que el fet d’expressar la ideologia independentista a l’estat espanyol no està pas perseguit o penalitzat. Però que en els casos dels presos i dels organitzadors del referèndum sí que hi va haver una intromissió judicial en aquest dret, una penalització per haver volgut debatre opinions polítiques inconstitucionals.

Recull tot de jurisprudència que dibuixa clarament quins són els límits de les expressions i les accions polítiques considerades inconstitucionals: no poden ser violentes ni atiar el discurs de l’odi. Una resolució del TEDH del 2019 d’inadmissió d’un recurs de Forcadell sobre la convocatòria del ple parlamentari posterior a l’1-O prohibit pel Suprem deia que aquella prohibició estava justificada perquè no es feia d’acord amb l’ordenament jurídic. Però Cilevics observa que aquella resolució, sovint brandada per part de polítics unionistes, no justificava pas el càstig contra Forcadell, l’empresonament aleshores preventiu, sinó que diu que podria ser justificada una sanció, però que s’hauria d’examinar cada cas per separat, cada acció concreta, i veure si hi ha hagut desproporció en el càstig.

És justament això que retreu el relator a l’estat espanyol, aquestes penes extraordinàriament altes per actes polítics, amb criteris vaporosos. Hi ha sentències del TEDH contra Espanya que són precedents: la del 1992 per haver violat la llibertat d’expressió del senador d’Herri Batasuna Miguel Castells; la del 2018 dels gironins Roura i Stern per haver-los violat la llibertat d’expressió en la cremada de fotografies del rei espanyol; hi ha un precedent a Hongria que estableix que el discurs polític en un parlament gaudeix d’un elevat nivell de protecció que queda reflectit en la regulació sobre la immunitat parlamentària, i hi ha més precedents al TEDH en què discursos secessionistes penalitzats i castigats són després revocats perquè no incitaven a la violència i perquè afavorien el debat polític, a Nova Caledònia, a Turquia…

Però no es va limitar a esmentar tots aquests precedents, sinó que va tenir una reunió amb tres ex-magistrats del TEDH a Berlín, amb un de belga, un d’espanyol i un de turc, i tots tres van validar la seva interpretació jurídica dels precedents que poden servir per a condemnar Espanya i Turquia a Estrasburg.

I per què Espanya i Turquia surten junts en un informe? Els jutges espanyols se’n queixaven molt divendres. Cilevics explica que ha elaborat l’informe sobre Espanya i Turquia perquè són “els dos països a Europa on hi ha el nombre més alt de polítics electes perseguits o empresonats”. Diu que ja va obrir l’informe a més casos en uns altres països, però que no li van arribar. I que en el cas de Navalni ja hi ha un informe específic al Consell d’Europa.

Finalment aquest text tan contundent ha estat aprovat a l’Assemblea Parlamentària íntegrament pel que fa a les referències a la repressió de l’estat espanyol envers els independentistes catalans. Parlamentaris socialistes espanyols i del PP espanyol han provat de rebaixar-lo, amb mitja dotzena d’esmenes que pretenien corregir les parts més vergonyoses per a l’estat espanyol. Eren esmenes per a limitar els indults, que el president Torra no hi fos inclòs (al·legant que segons ells va vulnerar el principi de neutralitat de les institucions), i que volien deixar dit que l’1-O va contravenir els criteris sobre l’organització de referèndums de la Comissió de Venècia, que també depèn del Consell d’Europa.

No només han volgut esmenar el text, provant de deixar-ne els exiliats, sinó que el govern espanyol ha fet coincidir l’anunci de la concessió dels indults (amb l’acte propagandístic al Liceu) exactament amb el mateix dia que el text ha de ser aprovat a l’Assemblea Parlamentària.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/informe-consell-europa-analisi-josep-casulleras/ 

Carta del MH President Puigdemont després de les eleccions

 

Una sentència històrica del TJUE obre una possible via de retorn dels exiliats

 

El Tribunal de Luxemburg estableix avui un precedent perquè els exiliats no puguin ser perseguits amb sentències contràries a les euroordres 

 

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha publicat avui una sentència que pot esdevenir un precedent molt important perquè l’estat espanyol es trobi obligat a permetre el lliure retorn dels exiliats. Perquè el Tribunal de Luxemburg diu que no es pot detenir un ciutadà europeu que té el dret de la lliure circulació si ja ha estat jutjat amb una sentència ferma per un estat membre de la Unió pels mateixos fets pels quals hom el vol detenir i jutjar. Ho estableix en la resposta a unes preguntes pre-judicials formulades pel tribunal administratiu de Wiesbaden, a Alemanya, sobre el cas d’un ciutadà alemany de qui els Estats Units demanava el 2012 l’extradició, acusat d’un cas de corrupció. Un cas pel qual ja va pagar una condemna dos anys abans.

Aquest ciutadà alemany va presentar un recurs contra la República Federal Alemanya el 2017 en què demanava que es prenguessin les mesures necessàries per a retirar la notificació de la Interpol que havien emès les autoritats dels EUA per a extradir-lo, perquè aquella notificació li impedia de moure’s lliurement pels estats membres de la UE, i concretament pels estats del Benelux, per Alemanya i per l’estat francès. Aquest ciutadà considerava que es vulnerava l’article 54 del tractat de Schengen, que diu que no es pot ser detingut ni perseguit per un cas pel qual ja s’ha estat jutjat (el principi non bis in idem); i també l’article 21 del tractat de funcionament de la UE, que estableix el dret de circular i residir lliurement al territori dels estats membres de la Unió. Per resoldre aquest cas, el tribunal de Wiesbaden va demanar al TJUE que fes una interpretació d’aquests articles per decidir com s’havien de protegir els drets d’aquest ciutadà alemany.

La sentència no és totalment satisfactòria per al ciutadà demandant, perquè diu que, en el seu cas concret, sí que seria justificada una detenció provisional. El TJUE addueix que no s’ha pogut demostrar que el cas pel qual ja va pagar una condemna és el mateix pel qual es demanava la detenció per a extradir-lo. Però en canvi sí que estableix uns criteris d’interpretació dels tractats que fixen jurisprudència i que poden ser útils per als casos dels exiliats catalans. Prenen una gran importància en el cas de Lluís Puig, perquè ell ja disposa d’una sentència ferma de Bèlgica contra la demanda d’extradició que va fer el Tribunal Suprem espanyol. També és important en el cas de Puigdemont, per la sentència d’Alemanya; i per a la resta d’exiliats en el cas que hi hagi resolucions fermes contra sengles extradicions.

Arran de la denegació definitiva de l’euroordre, el cas de Lluís Puig portava implícita una pregunta sense una resposta clara, perquè pràcticament no hi havia precedents: un ciutadà europeu es pot moure amb llibertat per tots els estats de la Unió si disposa d’una sentència ferma d’un d’aquests estats que en denega l’extradició a un altre? La sentència d’avui de Luxemburg sobre aquest ciutadà alemany ofereix força informació per a respondre aquesta pregunta. Tot i que el cas es basa en una demanda d’extradició d’un estat que no és membre de la Unió (els EUA) sobre un ciutadà de la UE mitjançant la Interpol, la sentència del TJUE estableix criteris per als estats membres.

La sentència diu, textualment, que no es pot impedir “una detenció provisional d’un ciutadà per part d’un estat membre a petició d’un tercer estat, tret del cas que consti en una resolució judicial ferma dictada per un estat membre que aquesta persona ja ha estat jutjada definitivament per un estat membre pels mateixos fets”. És a dir, el principi non bis in idem implica que els tribunals que han jutjat un ciutadà hagin entrat en el fons de la qüestió. I això ho van fer precisament tant Bèlgica en el cas de Lluís Puig com Alemanya en el cas de Carles Puigdemont en la part que afecta l’acusació de sedició.

Lluís Puig té una sentència ferma de la justícia de Bèlgica que denega l’extradició a l’estat espanyol per l’acusació de malversació, amb l’argument que el Tribunal Suprem no era competent per a jutjar-lo i que hi havia risc de vulneració de la presumpció d’innocència. De fet, el tribunal belga va dir que podria ser procedent l’extradició per malversació, però que aquests altres aspectes la desaconsellaven. Aquesta valoració del fons en el cas de Lluís Puig suscita dubtes sobre si la sentència d’avui del TJUE seria directament aplicable en el seu cas. Això es podria veure en la resolució de les qüestions prejudicials que Llarena va enviar al tribunal mateix, i és possible que acabi aplicant un criteri semblant al d’avui pel que fa a la llibertat de moviments i al dret de circulació. Si fos així, efectivament Lluís Puig podria moure’s amb llibertat per tots els estats de la Unió. Inclòs l’estat espanyol i per més que no tingués cap immunitat associada a la condició d’eurodiputat que sí que tenen Puigdemont, Comín i Ponsatí.

En el cas de Puigdemont, el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein va dictar una sentència denegant-ne l’extradició per sedició o rebel·lió després d’haver examinat el cas, entrant-hi a fons, avaluant l’allau de documentació que el jutge Pablo Llarena havia fet arribar als jutges alemanys per a convèncer-los que hi havia hagut violència i que aquells fets encaixaven amb les acusacions. Però no els va convèncer pas, i aquesta part, la de la sedició, ja es va enllestir amb una resolució ferma en aquest tribunal d’un estat membre de la Unió. La malversació va restar pendent, el tribunal no hi va entrar i va dir que ja ho jutjaria el Tribunal Suprem espanyol, si n’hi va haver o no. Però el Suprem no va voler-ho fer, Llarena no va acceptar l’extradició de Puigdemont només per malversació per la vergonya d’haver estat desautoritzat pels principals càrrecs.

El fet que tant Bèlgica com Alemanya entressin a valorar el cas, i que no fessin una execució automàtica de l’euroordre com pretenia el Suprem, va irritar les autoritats espanyoles. I hi va haver una allau de crítiques tant del Suprem com de tots els seus altaveus polítics i mediàtics. Justament, el fet d’haver valorat el fons de la qüestió pren més importància encara amb la sentència d’avui del TJUE, perquè és una de les condicions que fixa perquè es pugui aplicar el principi de cosa ja jutjada. El Suprem espanyol va entendre que s’havia trencat el principi de confiança mútua que regeix el sistema de les euroordres. Però fent-ho, amb aquella gesticulació, i fent un ús reiterat i obsessiu de les euroordres, contribuïa a minar la confiança mútua, precisament.

És un concepte que té present la sentència d’avui: “L’article 54 del CAAS [tractat de Schengen] implica necessàriament que hi hagi confiança mútua entre els estats contractants amb els seus respectius sistemes de justícia penal, i que cadascun accepti l’aplicació de la llei penal vigent en els altres estats contractants, per més que l’aplicació de la llei nacional porti a una resolució diferent [del cas]. Aquesta confiança recíproca exigeix que les autoritats competents pertinents del segon estat contractant acceptin una decisió definitiva que s’hagi dictat en el territori del primer estat contractant.” I afegeix que hi ha d’haver la certesa documental que es tracta d’una decisió definitiva. En el cas de Lluís Puig això és reconegut pel Suprem espanyol mateix, perquè utilitza la notificació de Bèlgica de la negativa definitiva a extradir el conseller per formular les preguntes pre-judicials que va enviar Llarena al TJUE sobre com es poden justificar les negatives a executar euroordres.

La sentència del cas del ciutadà alemany vincula tots els estats membres de la Unió. I això és així perquè tots els estats que ho van voler es van poder personar en el cas, per fer-hi observacions. L’estat espanyol s’hi va personar, entre molts altres. I tot allò que va dir fou que no era procedent de tramitar aquelles pre-judicials enviades pel tribunal de Wiesbaden. No li van fer cas: es van tramitar, i la sentència que n’ha sortit segurament no li ha agradat, però l’haurà d’assumir. I en aquest sentit pot ser un precedent molt important per als exiliats, si tots arriben a disposar de sentències fermes contràries a les euroordres en què s’hagi fet una valoració del fons de les acusacions.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/sentencia-tjue-precedent-puigdemont-puig-exiliats/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=dccef25ef3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-dccef25ef3-204258373

 

 

Quim Torra: “L’única solució és la que no vam fer, defensar la república”

 

Entrevista a Quim Torra per a parlar del llibre “Les hores greus” i de l’actualitat política 

El president Quim Torra ha publicat el dietari Les hores greus (Símbol Editors), que explica com va viure les tràgiques primeres setmanes de la pandèmia. Un llibre que, per les revelacions que fa i per la sinceritat amb què està escrit, no deixa ningú indiferent. La solitud del president, confinat al Palau de la Generalitat, és també el reflex d’un patiment col·lectiu extrem: malaltia, dolor, mort, impotència. Paradoxalment Torra, que serà maltractat pels seus opositors per fer política independentista i prou, és el president que més gestiona i entra més a fons a la sala de màquines. I ara, un any després, encara està preocupat per la pandèmia i amb ganes de contribuir a trobar-hi solucions. Ell sap més que ningú la importància de poder prendre decisions i que la fal·làcia de separar la gestió de la política tan sols la poden fer els cínics.

—El partidisme us ha fet escèptic?
—No, al revés i per què no en sóc, ara és el moment de preguntar-nos per què no es forma govern.

—Per què?
—És molt important saber cap a on anem. Els partits es barallaran sempre si no tenim un full de ruta clar cap a la independència. El problema que tenim des del 2 d’octubre és que no tenim un camí clar. Jo li puc assegurar que he dedicat milers d’hores discutint amb tots els actors independentistes i no hem estat capaços de fer un full de ruta clar. Si no tenim això, qualsevol cosa és una baralla.

—Com a president no el vàreu saber concretar, aquest full.
—No, i em vaig reunir milers d’hores per fer-ho. Recordi que quan començo la legislatura teníem el 155 i vaig dir: “De la restitució anem a la constitució catalana”, per això vam fer el grup del debat constituent amb Lluís Llach. Aquest és el marc en què ens havíem de moure. Vam acordar que aquell projecte de constitució havia de ser referendat, i vam pactar amb Esquerra Republicana que els representants polítics catalans viatjaríem a Brussel·les per reconèixer el president legítim de Catalunya. De tot això no es va complir res, per tant…

—Tot per la por?
—Per la repressió i per la por. Si no hi ha un full de ruta clar, entres en certes batalles per tallar el braç a un o a l’altre, que és l’esport nacional.

—Però les marxes formaven part del vostre pla inicial de resposta a la sentència, i la gent va sortir al carrer i va ser un moment molt important.
—Sí, però en aquell moment va ser quan els polítics i les institucions vam fer fallida.

—Us podeu explicar?
—Pensi que els partits polítics triguen quaranta-cinc dies a concretar una simple proposta de resolució al parlament. Vam estar hores i hores per veure què faríem quan arribés la sentència. Jo vaig haver de sortir aquell dijous a dir que calia ratificar el Primer d’Octubre. Els vaig haver d’amenaçar dient que si no hi havia acord, em devia a la ciutadania, explicaria què faria jo, que recordarà que va ser una proposta molt ben acollida [Diu amb ironia], i com que no teníem full de ruta vam fracassar. És el quid de la qüestió.

—I ara es dóna prou valor al 52%?
—Aquesta legislatura o neix amb el 52% sota el braç o naixerà morta. Molta gent es pot sentir decebuda perquè, on és l’alegria per aquest resultat? I també, on és la responsabilitat dels partits que han assolit plegats el 52%? Com ho hem manifestat al món? A qui li hem explicat? Com ho farem ara que tenim aquest 52%? I no som capaços de donar-li aquest impuls.

—Què en penseu de l’acord ERC-CUP?
—M’ha decebut molt. Esplèndid quant a les mesures socials, però dir que ara passarem dos anys negociant i que després ja veurem… Això no és res. Si creus que no tens la força per a fer aquest embat, ho dius. Si creus que hem de passar l’epidèmia, ho dius, però no t’amaguis darrere una taula de diàleg que saps que no et portarà enlloc. Aprenguem dels errors. L’error és que no hem compartit un full de ruta clar, doncs fem-ho. A partir d’aquí pot sortir el govern o la legislatura. Si no, res no pot acabar bé.

—La taula de diàleg no us la creieu gens…
—Dos anys de taula de diàleg ens portaran al fracàs. Si ens volem enganyar, doncs mira, però passar dos anys pensant que podem arribar a alguna cosa serà un fracàs. Segur que no arribem a cap acord. Ens han dit del dret i del revés que no negociaran mai el dret d’autodeterminació. Hi hem estat tots presents quan ho han dit. Ho sabem tots i perquè ho sabem, vam fer el referèndum del Primer d’Octubre. Aquells qui han de justificar per què no continuem per la via del Primer d’Octubre són aquells que s’han mogut d’allà. Jo sóc allà on era perquè sé que Espanya no negociarà amb nosaltres.

—Quina és la solució?
—L’única, la que no vam fer, defensar la república.

—Al carrer?
—Sí, al carrer.

 

—No creieu que malgrat les circumstàncies, la gent va omplint el pap i això passarà algun dia?
—Sí, jo em sumo al crit de Jordi Cuixart contra l’abatiment general, cal més mobilització que mai, però per a posar-nos al carril que porta a la independència i amb un horitzó clar. Si això no hi és, tot és debades.

—La gent encara hi és.
—Sóc molt partidari de les responsabilitats individuals i col·lectives. Si els ciutadans continuem essent espectadors d’allò que passa, tampoc no ens en sortirem mai. Aquest país avança i vam fer un referèndum perquè la ciutadania se sentia actora del procés. La ciutadania és qui condueix els partits i els situa enmig de dos carrils perquè avancin i no els deixa sortir d’aquí. Els partits prou que intenten de sortir-ne, però si ho fan, clatellot. Això va així. Per tant, aquesta idea que som a la butaca del cinema no m’interessa. La ciutadania ha de tornar a posar els partits polítics enmig dels carrils.

—I del Consell per la República, què en penseu?
—Hem de saber que tenim gent a l’exili. En aquest full de ruta el seu paper és de primera magnitud. Si deixem sense veu aquells que han fet d’altaveu, com quedem tots plegats?

—En formareu part?
—Jo formaré part de tota aquesta gent que vulgui seguir el camí cap a la independència. També hi ha el debat constituent en marxa, per a mi molt important, que lidera Lluís Llach i que té moltes garanties.

—Parlem del llibre, que hi ha molta teca. Hi ha gent a qui no li ha agradat que expliquéssiu la vostra tristor, que expliqueu que vau plorar. Us ha sorprès?
—No, però si hagués fet una altra cosa, tampoc els hauria agradat. Això és per partidisme.

—Per què heu estat tan sincer?
—Perquè va passar. Em semblava important d’explicar-ho i si no parlava de les emocions, no s’entendria què passava. Hi ha gent que ha agraït que expliqués aquests sentiments, fins i tot hi ha gent que m’ha agraït que parlés de com vaig trucar a la psicòloga, de què em va dir, de la importància de dosificar les emocions. Per a mi era important d’explicar la veritat en serenitat.

—Abans parlàveu del dol col·lectiu? I el vostre dol per tot això que ha passat, l’heu fet? Penseu que l’heu de fer?
—Per a mi serà molt difícil fer-lo mentre hi hagi l’epidèmia. No ho he dit mai, tampoc m’ho havien preguntat mai, però m’ha sabut greu no continuar davant el país. Volia continuar treballant la qüestió de la covid. Tot i les limitacions i la profunda impotència, havíem donat la cara, ho havíem encarat i jo, que no estic tan condicionat per vots, eleccions i històries, pensava que podria mantenir un rumb que es podria tòrcer. Per això fins que no s’acabi l’epidèmia i tinguem l’últim català vaccinat, no començaré a fer el dol. Em sap greu no ser-hi perquè podia ajudar i també em sap greu que no m’hagin cridat per a res. Tenia l’experiència i vaig ser desposseït del càrrec d’una manera molt injusta. Ja ho heu vist avui, els de la Falange sí que poden ser candidats.

—Abans d’entrar en el detall de què expliqueu, els periodistes ens hem deixat de preguntar-vos alguna cosa?
—Heu anat a cercar molt la mirada sobre aquella petita discussió, la baralla. Sé que és inevitable, però trobo a faltar un debat a fons sobre si vam prendre les millors decisions per a salvar vides. Ha passat un any i és el moment de mirar enrere. També sobre la tolerància a la mort. Ens hem acostumat a viure amb la mort per la covid. Jo em pensava que això no passaria.

—I què en penseu?
—Encara tinc molt present el record dels primers moments. La reflexió primera és com, veient què passava a la Xina i a Itàlia, no ens vam preparar més bé. És un fet molt paradoxal que ha passat arreu. La segona reflexió és sobre com reaccionen els estats. Els estats hi són per a tenir cura de la gent en aquests moments difícils. I aquí sí que veiem diferents maneres d’actuar. Hi ha estats que fan fallida i estats que fan de dic de contenció. Quan nosaltres reclamàvem aquells quinze dies de confinament total de Catalunya que eren decisius i que a Pedro Sánchez no li va donar la gana d’aprovar, no m’ho podia creure. Estava convençut que s’havia de confinar i que la gent havia de confinar-se amb tranquil·litat, com hem vist que han fet a molts països europeus, on als establiments que obliguen a tancar els ingressen tres quartes parts dels diners que feien. Ens vam trobar amb una Generalitat que anava nua i que després del confinament li va caure la fulla i amb un estat espanyol que no va actuar de la manera que hauria d’haver actuat. Tot això crea aquest sentiment de fatiga i impotència. En un moment en què la ciutadania no pot mobilitzar-se això crea un malestar, fins i tot psicològic, molt important.

—Hi va haver aquell dia que vau haver de dir que teníem 5.000 morts més… 
—Va ser un dels pitjors dies. Hi havia la part positiva de poder explicar la situació real, però les dades eren terribles. Ens vam adonar que a Igualada no coincidien les xifres que oficialment es donaven i les de les funeràries del municipi. Fins aquell moment tan sols hi havia proves PCR als hospitals. I si mories a casa, o en una residència, no comptaven… Aquella nit no vaig dormir, però hi havia el compromís de ser transparents i ho vaig fer. A Espanya encara no ho han fet, no saben quanta gent s’ha mort.

 

—Què va passar amb Oriol Mitjà? Per què no va arribar a bon port el seu pla?
—La visió del doctor Mitjà va xocar amb les estructures del Departament de Salut. Lamento que tenint un pla de desconfinament d’excel·lent nivell no el poguéssim portar a la pràctica com s’havia dissenyat.

—Per discrepàncies amb la consellera Vergés?
—Discrepàncies amb el Departament de Salut i, efectivament, no va ser possible. Es va optar per fer un document de consens.

—Penseu que la consellera Vergés i el conseller Homrani haurien de formar part del nou govern?
—Això ho decidirà el nou president de la Generalitat.

—Oriol Mitjà us ha criticat fa poc per no ser un president més fort.
—Ell sap tot allò que va passar i que vam parlar; si aquesta és la seva veritat, la respecto. Però dit això, el president té uns consellers i uns departaments. Quan em va semblar que hi havia límits que no es podien traspassar, vaig prendre decisions com la de les residències, o el nomenament del doctor Argimon.

—Què va passar amb les residències?
—És la situació que pitjor vam gestionar. Arreu del món també ha passat, quan el virus entrava en una residència feia uns estralls terrorífics. Vaig demanar que poséssim màxim focus a les residències. Em vaig reunir amb les patronals de les residències i vam parlar de tots els problemes. Quan em van dir que no havien notat cap canvi en la gestió, em vaig plantar. Vaig demanar al vice-president que s’hi prenguessin mesures. Com explico al llibre, jo pensava que el conseller dimitiria, però van optar per treure-li les competències i passar-les Salut. A la següent reunió ja van notar el canvi. Es va aturar aquella gestió que no funcionava.

—Es podia haver fet més bé?
—Sí, sense cap mena de dubte, en aquesta qüestió es podia fer més bé.

—Així confirmeu que vau ser vós qui va proposar el doctor Argimon per al càrrec actual?
—Cada dia que passava sense secretari de Salut Pública em preocupava més. En aquells dies, parlant amb el doctor Padrós, em va dir si havia pensat en el doctor Argimon. Jo no el coneixia d’abans, però sí que cada vespre com a director de l’ICS hi parlava per veure quin material mèdic faltava i així sabia on érem. I va ser quan vaig trucar a la consellera de Salut. Penso que hi ha un abans i un després.

—A vegades sembla que som tractats massa com a ramat. Volen que siguem molt obedients, creieu que s’han dedicat prou esforços a educar i empoderar la gent?
—Això va de solidaritat amb nosaltres… No podem posar un mosso a cada família. Era i és important que la gent prengui consciència de la gravetat de la situació. Recordo que em van fer arribar una campanya que deia “Ens en sortirem”. Vaig dir que anessin al Clínic a gravar la gent amb els respiradors. Sí que és veritat que hi ha polítics que no volien espantar la gent, hi ha polítics que mai no han parlat de morts. Jo creia que aquest no era el camí, que la gent havia de saber què passava i que era necessària la màxima transparència.

 

—De vegades hi ha mesures que semblen més per a protegir els polítics que no la ciutadania.
—És una qüestió que al darrere té moltes responsabilitats i hi ha polítics que cerquen 30.000 aprovacions abans de donar la seva. Amb això del material, que era tan necessari els primers dies i les primeres setmanes, pensava que era important no entretenir-nos en burocràcia. Hi havia una catàstrofe i havíem d’actuar. Hi havia molta gent que no ho veia així. A la política passa com a la vida. Hi ha el polític que pren decisions, però també el que xiula, el que s’espanta. Hi ha una gamma de condicions humanes que es reflecteixen també a la política com al carrer.

—Sembla que entre els polítics hauria d’haver-n’hi més dels que decideixen, però n’hi ha molts dels que xiulen.
—Hi ha gent que xiula, que no es vol comprometre, que mai no posarà la seva signatura enlloc. Hi ha gent que queda paralitzada per la por. Exigeixes eficiència i no la poden donar perquè estan acostumats a gestionar paraules i no crisis. Hi ha gent que tira pel dret… I jo, en una situació així, prefereixo la gent que tira pel dret.

—Del llibre es desprèn que no tan sols heu topat amb l’estat espanyol, sinó també amb un statu quo.
— A mi em va decebre molt les patronals i sindicats d’aquest país perquè jo creia que era vital que la gent es quedés a casa i ho podríem haver fet…

—També dieu que el càrrec més valorat de la política catalana és el de director general de mitjans de comunicació.
—És cert, té un punt d’ironia aquest text. Els partits tenen una certa tendència a estendre els tentacles fins on poden. Una presa molt cobejada són els mitjans de comunicació. Per això, ara que hi ha aquesta polèmica sobre Twitter, per a mi és una escletxa de llibertat.

—Heu estat dels que més heu rebut i encara penseu això?
—Sí, però crec que a Twitter hi ha persones lliures.

—Un tema que potser us agafa molt lluny, però us sap greu com està el Born Centre Cultural? S’ha de recuperar el projecte inicial?
—Sí, s’ha de recuperar. Em sap molt de greu que el Born Centre Cultural no tingui nord, no sàpiga on va, no sàpiga què explica. Vaig agafar el projecte després de la magnífica feina d’Albert García Espuche i, per tant, el vaig veure com una oportunitat única per a explicar a la ciutadania la fi de l’estat català d’una manera molt visual. Havies d’explicar que allà hi havien passat coses. No sé per què ara és allà aquest centre de la memòria que podria ser a qualsevol altre lloc. No hi té cap mena de relació, no s’explica el moment.

Podeu comprar el llibre Les hores greus de Quim Torra a la botiga de VilaWeb

 

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/quim-torrra-lunica-solucio-es-la-que-no-vam-fer-defensar-la-republica/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=6c230ce6d4-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-6c230ce6d4-204258373

Convoquen una manifestació contra el nou escut de Perpinyà que elimina la referència a la catalanitat

 

Moviments catalanistes convoquen una manifestació el 10 d'abril a les 15.00 hores 

 

La polèmica pel canvi de l’escut de Perpinyà, impulsat pel batlle d’extrem dreta Louis Aliot, arribarà aviat al carrer. Diversos moviments catalanistes han convocat una manifestació el 10 d’abril reclamar que es recuperi l’escut original.

Segons que publica L’Indépendent, els crítics amb la nova simbologia acusen Aliot d’haver perpetrat un escut massa catòlic i francès. 

 

La imatge de l’escut mostra Sant Joan Baptista, patró de la ciutat, amb les quatre barres darrere i un esclat de llum que simbolitza la Flama del Canigó. “El blasó recorda la història de la nostra ciutat, la seva identitat catalana pels seus colors, la seva cultura i les seves tradicions”, ha dit Aliot, subratllant la imatge del sant. “Cada 24 de juny en celebrem la festa amb la Flama del Canigó, que acaba el seu recorregut a Perpinyà amb motiu del solstici d’estiu”.

Aliot diu que Perpinyà és una ciutat “ancorada en la seva identitat catalana”, però “arrelada a la història rossellonesa i plenament francesa”. El batlle diu que la catalanitat de Perpinyà és “una evidència” que tothom viu “de manera quotidiana i lliurement segons les sensibilitats de cadascú”, però que és una catalanitat que “s’inscriu dins la República Francesa sense ambigüitats”. De fet, ha descrit així el nou blasó: “Perpinyà, ciutat mediterrània ancorada a la seva identitat catalana, arrelada dins el Rosselló històric i plenament francesa”. Malgrat el discurs del batlle, però, la referència escrita a la catalanitat ha acabat desapareixent de l’escut.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/lextrema-dreta-retira-la-referencia-a-la-catalanitat-de-lescut-de-perpinya/

 

Aquest esport, poc innocent, d’atacar Quim Torra

 

Hi ha un sistema tancat de poder que refusa que la gent tinga criteri propi, que sospita de tot aquell que vinga de fora del 'sottogoverno' i que necessita ridiculitzar l'exercici de la política per part de no professionals  

Avui surt a la venda el llibre Les hores greus, escrit pel president Quim Torra. És un relat punyent basat en el dietari que el president de la Generalitat escrivia cada dia durant el seu confinament a la Casa dels Canonges, en els pitjors moments de la crisi de la covid.

El llibre és directe i franc. Molt sincer. Quim Torra escriu bé, de fet escriu molt bé, però allò que impressiona del llibre és el contingut. En el pitjor moment de la història contemporània, al capdavant de la Generalitat, hi ha una persona no contaminada pels vicis de la política professional i que per tant no es podia mirar tot allò que passava des del càlcul polític, sinó gairebé des del carrer.

I amb la seua mirada s’aprecia la confusió, el desconcert que segurament tindríem tots els qui no som polítics en veient com a la cúpula formal de la societat es té més cura de la pròpia canongia que no pas de la vida i el benestar de la gent. Torra ho explica de manera molt metòdica, tant que hauria d’empènyer a la reflexió col·lectiva. Hi rep, moltíssim, Pedro Sánchez. Hi rep el vice-president, i aviat president, Aragonès. Hi rep la consellera de Salut. Hi reben els sindicats i la patronal. Hi rebem els mitjans. Hi rep el seu partit, Junts –i això no és de cap manera un detall anecdòtic.

Torra, en definitiva, hi explica coses que, efectivament, no sol dir un president. Sobre el funcionament intern d’aquesta gran màquina que és la Generalitat, però també sobre ell mateix. I quant a això sobta constatar que de seguida s’ha començat a fer rodar una perversa bola mediàtica a partir d’algunes de les coses que hi diu. Que si plorava, que si es va trencar, que si parlava amb un psicòleg… El FAQS de TV3 de dissabte va tenir alguns moments molt lamentables i truculents respecte d’això. Que, tanmateix i paradoxalment, refermaven i posaven en relleu la crua veritat que Torra explica en aquest volum: que hi ha, en aquest cas a Catalunya, un sistema de poder tancat, professionalitzat, que refusa que la gent tinga criteri propi, personalitat, que sospita de tothom qui vinga de fora del sottogoverno i que necessita ridiculitzar i impedir l’exercici de la política per no professionals.

I no crec que siga qüestió ni tan sols de discutir si Torra ha estat un bon president o no. Comparat amb qui? I, a partir de quines circumstàncies? I lluitant amb quines limitacions? Perquè quan explica, si ho voleu de manera càndida, el seu desconcert personal en veure que li lleven el dret de ser diputat els mateixos que hores abans l’havien abraçat en públic i li havien dit que sempre li farien costat perquè continuàs essent-ho, l’única pregunta raonable és: i qui no se n’estranyaria, d’això? Costa també d’entendre com alguns veuen impotència política en el gest d’adreçar-se a la patronal i els sindicats a demanar-los un acord perquè la gent es quedàs en casa, vist que no hi havia cap altra manera d’aconseguir-ho, perquè la via política era impossible. I vist, sobretot, que a ningú d’allà dins no semblava importar-li massa el preu en morts d’aquella decisió. A mi aquell gest, fet sense calcular riscs, em sembla més aviat constància i generositat, avantposar els interessos generals a tota la resta. I si de cas diria que qui hauria de passar vergonya serien la patronal i els sindicats.

I encara sobta més, moltíssim més, que s’oblide que tot allò que ell proposava des del primer minut i li fou negat –i encara fent grans escarafalls i ridiculitzant i deshumanitzant la seua figura– ho ha acabat assumint tothom amb el pas del temps, però sempre massa tard i havent causat molts morts. El primer gran xoc polític, per exemple, aquell confinament de Catalunya que Torra va demanar el 13 de març de 2020, Pedro Sánchez el va acabar implantant el 25 d’octubre. Sí, el mateix Pedro Sánchez que havia respost a la demanda inicial dient aquella estupidesa que el virus no entenia en fronteres. Ara, la qüestió és que el 13 de març al Principat hi havia 6 morts i el 25 d’octubre, 13.819. I qui n’ha de respondre, d’això? Qui l’encertava però no li deixaven fer allò que era evident que calia fer i qui s’equivocava perquè no volia fer allò que tocava?

El pas del president Torra per la Generalitat ha servit per a deixar clar, i lamentablement ell n’és l’exemple vivent i ho pot explicar millor que ningú, que l’autonomia no serveix, perquè ja no és capaç de garantir el benestar dels ciutadans. I que la dependència de Catalunya –ep! i del País Valencià, i de les Illes, i de qui siga– respecte d’Espanya és el principal problema que tenim com a societat. També perquè ens contamina dels seus vicis i les seues maneres de fer i governar. La prova és que la gestió de la pandèmia pel govern espanyol no és que haja estat inepta, és que ha estat directament criminal. I que la barra i la irresponsabilitat dels dirigents polítics espanyols ha estat increïble, inaudita –vegeu aquest vídeo i riureu i tot. Però també hi ha hagut mala gestió de les comunitats autònomes, especialment del seu encarcarat i fossilitzat sistema burocràtic. I molt especialment, molt perquè ací no es pot sentir orgull de cap manera, en el cas de la Generalitat de Catalunya.

Però ara resultarà que el problema és que l’home que pilotava formalment allò i veia com se li moria la gent d’hora en hora sense poder fer-hi res d’allò que sabia que calia fer, s’adonà que la Generalitat és un ens inoperant o tingué el gest humà de plorar d’amagat –perquè mai no va plorar el públic, conscient del seu paper institucional. O que explique com va patir en veient que l’enganyaven tots. I és aquest el problema o el problema és que uns, el govern espanyol, li robaven les competències i jugaven a la política amb les vides de la gent; que uns altres, mitjans i jutges el perseguien cada dia sotmetent-lo a un escarn constant; que els socis de govern eren tan rematadament deslleials com ho van ser; i que els del seu propi partit, no li donaven el suport que necessitava en moments clau?

Diuen que aquesta setmana serà, sembla, decisiva per a formar un nou govern de la Generalitat. I tot fa pensar que, pel vot de la ciutadania però també per les decisions polítiques dels partits, ens trobarem que al capdavant del govern de la Generalitat hi haurà precisament les persones que van merèixer els elogis públics del secretari d’estat per a les Administracions Territorials, del PP, Roberto Bermúdez de Castro, per “haver col·laborat activament” en la implantació del 155 als departaments de la Generalitat “sense tenir l’obligació de fer-ho”. I ara encaixeu també ací el perquè d’aquest esport tan poc innocent d’atacar Quim Torra.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/aquest-esport-poc-innocent-datacar-quim-torra/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=c39849d7c9-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-c39849d7c9-204258373

Borràs, antagonista de Torrent amb el llegat de Forcadell

L’independentisme es blinda a la mesa amb cinc membres i els comuns descarrilen de la via àmplia 

 

Diu que el parlament “continuarà essent un dels principals objectius de la guerra bruta i antidemocràtica de l’estat espanyol contra Catalunya” i, malgrat això, s’ha proposat d’aconseguir que la seva sobirania “sigui respectada i defensada contra qualsevol ingerència exterior”. Ha estat així, amb aquesta declaració d’intencions, com Laura Borràs ha inaugurat la tretzena legislatura des de la presidència del parlament. JxCat ha optat perquè el seu millor actiu electoral marqui perfil propi des de la cambra, com a segona figura institucional, fora del futur govern que presidirà Pere Aragonès. Enterrada queda la tradició que reservava a la presidència del parlament un caràcter més aviat honorífic i de final de carrera política. Si Carme Forcadell i la repressió que va suportar després van evidenciar per primera vegada que la mesa era essencial en la primera línia, Roger Torrent va ratificar-ho amb una nova etapa en què, a més, demostrava que s’hi podien prendre decisions determinants per al transcurs de la legislatura, agradessin als seus socis de govern o no, i alhora, contribuir a modelar un lideratge polític de futur, querelles assegurades al marge.

Ara Borràs transita per aquesta mateixa via política, però en el seu discurs no ha esmentat ni una sola vegada Torrent. No ha estat cap descuit, i possiblement Borràs no vol oblidar la legislatura presidida pel seu antecessor, amb qui tantes vegades es va enfrontar pels passadissos de la cambra qui aleshores era vice-president primer, Josep Costa, home de confiança de Borràs. Potser és perquè Borràs sap que el seu èxit o fracàs en el càrrec es mesurarà també amb la controvertida regla de la comparació: si segueix les mateixes passes que Torrent, contra qui tantes vegades va carregar JxCat, difícilment podrà sobreviure políticament a les contradiccions. En aquest joc de miralls invertits, el republicà li ha fet el traspàs simbòlic de la presidència amb el lliurament de la carta que Francesc Farreras, el darrer president a l’exili, va enviar el 1980 des de Mèxic, uns dies abans de les primeres eleccions al parlament restablert, per a passar el relleu a qui el presidís.

 

De manera que Borràs aspira a erigir-se en l’antagonista de Torrent. És previst que el republicà assumeixi ara una cartera del futur govern d’Aragonès, en una evidència més que amb la presidència del parlament ja no s’acaba res. I la dirigent de JxCat s’ha proposat de recuperar el llegat polític de Forcadell, que avui ha retornat a la cambra aprofitant l’efímera semillibertat del tercer grau. “El meu objectiu és continuar la feina allà on ella la va deixar, perquè cap tribunal ni cap presó ens farà renunciar a les nostres idees”, ha dit Borràs després d’haver estat elegida. No hi ha hagut sorpreses en el recompte de butlletes. Borràs ha obtingut la majoria simple en segona votació gràcies als vots d’ERC i de JxCat, i en contra d’Eva Granados, que ha sumat finalment els vots del PSC, els comuns, el PP i Cs, que també han apuntalat la socialista a la vice-presidència segona. La CUP, que recela de la possible “mala praxi” d’on parteix la investigació de Borràs al Tribunal Suprem, ha votat en blanc.

Finalment, cinc membres dels set de la mesa són independentistes. “La legislatura que avui encetem ha de marcar un punt d’inflexió en l’avenç cap a la independència de Catalunya, perquè així ho han volgut i decidit més de la meitat dels ciutadans”, ha al·legat Borràs. Caldrà veure fins a quin punt aquesta majoria independentista en l’òrgan rector de la cambra es manté unida o es trenca si afloren discrepàncies sobre com afrontar les intervencions dels tribunals de justícia o del Tribunal Constitucional, com va passar en l’anterior legislatura, però aquesta vegada amb la CUP a dins.

Borràs comptarà amb el suport de l’advocat de JxCat Jaume Alonso-Cuevillas com a secretari segon i, a la pràctica, com a mà dreta després de l’etapa compartida al congrés espanyol. Hi són també la republicana Anna Caula com a vice-presidenta primera, l’anticapitalista Pau Juvillà (avui absent, per haver estat contacte d’una persona positiva de covid) com a secretari tercer, i el diputat d’ERC Ruben Wagensberg com a secretari quart. ERC, finalment, ha presentat la candidatura de Wagensberg arran del fracàs de l’intent de negociació amb els comuns. Va ser un canvi precipitat d’ahir a la nit. Segons fonts coneixedores de les converses, els republicans van demanar als comuns gests per a facilitar-los l’entrada d’un membre a la mesa: un moviment en la investidura d’Aragonès, en el pressupost o en la defensa de l’amnistia. Però no hi va haver acord. El PSC, que ha situat Ferran Pedret a la secretaria primera, també havia obert contactes amb els d’Albiach per a intentar d’evitar que els independentistes obtinguessin cinc llocs a la mesa, però calia afegir-hi Cs i el PP, i no hi va haver prou consens. El resultat és que els comuns han descarrilat de la via àmplia d’Aragonès. “Avui arranca una nova legislatura amb cares noves però veient massa dinàmiques del passat. JxCat continua marcant el pas d’ERC”, escrivia a Twitter la dirigent d’En Comú Podem, Jéssica Albiach.

Per primera vegada a la història del parlament, en un auditori habilitat com a saló de plens amb totes les mesures anti-covid, dues dones s’asseien a la mesa com a vice-presidentes. Les dones continuen essent minoria a la mesa, però deixen enrere una altra en què tan sols n’hi havia una, i elles ostenten els càrrecs de més pes institucional. Aquest serà també l’hemicicle més paritari de la història, amb un 47,4% de dones diputades. I tot plegat coincideix amb l’entrada dels diputats de Vox, que han arribat a la cambra quan Santiago Abascal ha beneït la gesta davant els mitjans de comunicació des de l’única porta accessible del parc de la Ciutadella.

“El que no té cabuda en una democràcia ni en un parlament són la xenofòbia i el racisme, el masclisme i qualsevol mena d’opressió nacional o personal”, ha sentenciat Borràs. De moment, tots els partits tret del PP i Cs han teixit un cordó sanitari a l’extrema dreta. Però els seus vots compten i comptaran com la resta, si bé avui no s’han afegit a cap suma amb els altres partits. Conscient que té un dur competidor, Cs ha intentat de quedar com la força més bel·ligerant davant l’independentisme en el ple de constitució. Carlos Carrizosa ha protestat pel discurs d’Ernest Maragall, que encapçalava la mesa d’edat i que al començament ha donat la benvinguda a la diputada Meritxell Serret, acabada de tornar de l’exili. Els de Cs també han sortit de l’auditori “en protesta pel discurs de Borràs”. Els de Vox, potser perquè no han de demostrar res, s’hi han quedat. Després, els mateixos que van fer d’acusació popular en el judici contra el procés, han llançat un missatge que podia interpretar-se com una amenaça: vigilaran que la mesa no defugi la llei. D’entrada, la mesa haurà de decidir si compta el vot delegat de Lluís Puig, que avui ha quedat descartat per la majoria que constituïen els diputats del PSC i de Vox de la mesa d’edat.

Els inicis de legislatura i els canvis de govern que anticipen tenen l’aire fresc de la novetat, s’endevina la nostàlgia pels qui ja no hi són i van marcar un temps (adversaris polítics inclosos) i de vegades, com avui, hi ha retrobaments que es recordaran, com l’abraçada entre Serret i Forcadell. Feia més de tres anys que no es veien, separades per l’exili i la presó. També hi ha hagut un altre retrobament, simbòlic en aquest cas. L’abraçada que Borràs ha volgut fer al president Quim Torra just després d’haver estrenat el seu nou lloc a la mesa. I un poema. El que Borràs duia escrit a la màscara, amb uns versos de Joan Margarit que costaven de llegir: “La llibertat és una llibreria. / Anar indocumentat. / Les cançons prohibides. / Una forma d’amor, la llibertat.”

Potser sí que la tretzena legislatura, novament, tractarà de llibertat. De la llibertat, o no, del parlament i dels seus diputats, que fa temps que divergeixen en el significat de la paraula en uns anys en què la política ha normalitzat els judicis, la presó i l’exili. Fins on arribarà Borràs i la majoria independentista de la mesa? Per començar, la presidenta del parlament té dues setmanes per a proposar el candidat a la investidura que tingui més suports i que, amb l’estructura del pacte embastada entre ERC i JxCat, hauria de ser Pere Aragonès.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/borras-antagonista-de-torrent-amb-el-llegat-de-forcadell/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=67a2ae9300-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-67a2ae9300-204258373

Puigdemont, Comín i Ponsatí es podran moure lliurement per Europa?

 La maniobra desesperada de Llarena al TJUE i la retirada de la immunitat els pot deixar durant un temps en uns llimbs legals 

 

Què passarà ara que el Parlament Europeu ha retirat la immunitat del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Clara Ponsatí com a eurodiputats? Tindran llibertat de moviments? Podran ser detinguts? El suplicatori aprovat per l’eurocambra serveix només perquè pugui continuar la tramitació de les ordres europees de detenció enviades pel Tribunal Suprem espanyol contra ells per la causa contra el Primer d’Octubre. Per a això i per a res més; no els priva pas de la condició d’eurodiputats ni els exposa a més possibles causes judicials. I ara caldrà veure quan i com es reactivaran les euroordres, tant a Bèlgica per a Puigdemont i Comín, com a Escòcia per a Ponsatí. Amb la possibilitat que l’euroordre contra Ponsatí acabi anant a parar a Bèlgica, tenint en compte el Brexit i que ella ara mateix resideix a Bèlgica.

 

D’entrada, la defensa dels eurodiputats, encapçalada per l’advocat Gonzalo Boye, presentarà de seguida unes mesures cautelars al Tribunal General de la Unió Europea contra l’aixecament de la immunitat, perquè els la mantingui provisionalment mentre no es resol el recurs de nul·litat contra la decisió de l’eurocambra. En molt comptades ocasions el TGUE concedeix aquesta mena de mesures cautelars. Si s’hi avingués, tots tres mantindrien la situació actual, és a dir, que es podrien moure per tots els estats de la Unió, tret de l’estat espanyol, on el Suprem manté vigent l’ordre de detenció contra ells, i amb els procediments d’extradició al tribunal de Brussel·les i al d’Edimburg aturats. Tant si hi hagués aquestes mesures cautelars com si no, el TJUE pot trigar fins a un any a resoldre la demanda dels eurodiputats.

Què farà la justícia belga?

Però si no hi hagués l’opció de disposar d’unes mesures cautelars, el següent pas seria, en principi, la reactivació de la tramitació de les euroordres. I paradoxalment aquesta seria la situació que menys interessaria al magistrat Pablo Llarena, perquè, en vista del precedent importantíssim de Lluís Puig, podria significar que en pocs mesos hi ha una sentència ferma de la justícia belga denegant també de manera definitiva l’extradició de Puigdemont i de Comín. Ara mateix l’expedient de Puigdemont i de Comín és al mateix jutjat de primera instància de Brussel·les que l’agost de l’any passat va refusar l’euroordre contra Puig. Si es reactivés el procediment, allò més probable seria que el jutge imposés una mesura cautelar de prohibició de sortir de Bèlgica mentre no prengués una decisió. Podria trigar uns tres o quatre mesos, aproximadament. Si refusés l’euroordre, la tramitació fins a la sentència ferma del Tribunal d’Apel·lació podria trigar uns tres mesos més.

Els arguments de la manca de competència del Suprem per a jutjar-los i del risc de violació de drets fonamentals com la presumpció d’innocència també els serien aplicables, perquè el Tribunal d’Apel·lació els va esgrimir en el cas de Lluís Puig tenint en compte justament la situació de Puigdemont i els membres del seu govern.

La maniobra de Llarena per a deixar-los en un limbe

I Llarena no vol arribar a aquesta situació, de manera que s’ha empescat la presentació d’unes qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que podria traslladar avui mateix o d’ací a pocs dies. L’argument públic és que vol saber quins són els criteris amb què es pot denegar una euroordre d’acord amb la normativa europea, perquè diu que els del Suprem no encaixen amb els expressats amb la justícia de Bèlgica en el cas de Lluís Puig. Per això va demanar a les parts en la causa, la fiscalia, l’advocacia de l’estat i la defensa del president i els consellers, que exposessin les seves al·legacions sobre com s’haurien de formular aquestes preguntes al TJUE.

Però hi ha un efecte afegit important en aquesta maniobra de Llarena, que és la suspensió novament de la tramitació de les euroordres fins que el TJUE no respongui a les qüestions pre-judicials. I això es podria allargar entre mig any i un any. Tot un temps en què Puigdemont, Comín i Ponsatí haurien de continuar esperant per a la resolució de les seves euroordres però que, al mateix temps, haurien perdut la immunitat. El jutge espanyol podria ajornar més temps la seva probable derrota en l’euroordre, i alhora situaria tots tres eurodiputats en una mena de llimbs legals sobre el qual no hi ha precedents ni jurisprudència.

Si Llarena presenta les pre-judicials al TJUE i els jutges belgues i escocesos aturen novament les euroordres, es podrien moure per la resta de la Unió, si no tenen la immunitat com a europarlamentaris? Si no hi ha mesures cautelars contra ells, com ara la prohibició de sortir de Bèlgica mentre es tramita l’euroordre perquè resta novament congelada, en teoria podrien viatjar als altres països. Però si ho fessin, si anessin per exemple a l’estat francès, o als Països Baixos, podrien ser detinguts? L’ordre de detenció europea contra ells continuaria vigent, perquè Llarena en cap moment no l’ha retirada, sinó que en tot cas ara demanaria a Bèlgica i a Escòcia que no en continuessin la tramitació mentre el TJUE no respongui les seves preguntes. Però un jutge francès els podria detenir?

Aquesta situació d’indefinició, a la pràctica, continuaria entrebancant la seva tasca com a membres del Parlament Europeu. Ja ho van fer les autoritats espanyoles, la Junta Electoral i el Suprem, quan els van impedir d’exercir les seves funcions com a eurodiputats electes durant mesos, fins que la sentència del TJUE sobre Oriol Junqueras els ho va permetre. Ara l’acció d’un jutge espanyol que veu perduda l’enèsima euroordre (i potser definitiva) contra el president Puigdemont podria alterar la seva tasca de representants de més d’un milió de ciutadans europeus durant ben bé un any més. Perquè no és clar què els pot passar si decideixen de moure’s per uns altres estats de la Unió mentre l’euroordre està congelada per les pre-judicials però han perdut la immunitat parlamentària per aquesta causa penal. Dependria del jutge, de les autoritats de país.

 

La contraofensiva

En aquesta entrevista a VilaWeb, Puigdemont deia: “S’ha de veure com afecta això la nostra feina d’eurodiputats. Perquè ho continuarem essent i veurem com afecta la feina que fem el fet de tenir una ordre europea en contra nostre “hasta que sean hallados”, si nosaltres ja som en un tribunal belga i perfectament localitzats. No admetrem que això sigui una trampa, per a dificultar la nostra feina com a eurodiputats. Si això ens impedeix de desplaçar-nos per anar a examinar la situació dels emigrants a Grècia o la situació de la covid a Portugal, per exemple, aleshores resultarà que ens coarten les funcions com a diputats, fent un abús de la normativa de les euroordres que evidentment haurem de contestar als tribunals.”

Tal com apuntava el president, aquestes qüestions que s’obren des d’ara sobre la seva situació, la llibertat de moviments i la capacitat de dur a terme la seva missió com a europarlamentaris, protegida i reconeguda en l’article 343 del Tractat de Funcionament de la Unió, seran exposades a la justícia europea. L’advocat Gonzalo Boye ja fa temps que ho pretén, i ha demanat manta vegada al jutge Llarena que ho fes, que presentés qüestions pre-judicials al TJUE perquè aclarís els dubtes sobre la manera com el Suprem utilitzava el mecanisme de les euroordres contra els exiliats. Llarena sempre ho havia denegat, però en canvi ara és ell que diu que vol aclariments al TJUE.

Si Llarena presenta aquestes pre-judicials pot arribar a condicionar l’activitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí com a eurodiputats, però de retruc pot accelerar la resposta a les preguntes que Boye fa temps que vol fer a la justícia europea, com ara: el Suprem és competent per a jutjar-los, a ells i als presos ja condemnats? Es poden dictar ordres de detenció contra eurodiputats electes, com ha fet fins ara Llarena? Hi pot haver euroordres vigents contra eurodiputats abans d’haver obtingut el suplicatori? I encara una altra de molt decisiva per a la seva llibertat de moviments: si hi ha una sentència ferma de la justícia d’un estat de la Unió contra una euroordre, amb arguments jurídics vàlids relatius a la protecció de drets fonamentals dels afectats, l’ordre de detenció s’hauria de suspendre a tots els altres vint-i-sis estats membres de la Unió? Inclòs, en aquest cas, l’estat espanyol? I en aquest cas, havent-hi el rebuig d’una euroordre per part d’un estat, els eurodiputats recuperarien la immunitat?

És poc probable que Llarena formuli aquestes qüestions pre-judicials que Boye li va dir que fes arribar al TJUE. El jutge espanyol les formularà d’una altra manera, més aviat qüestionant els arguments de la justícia belga sobre Lluís Puig. I caldrà veure si el TJUE accepta les qüestions pre-judicials de Llarena, perquè és ben poc freqüent que el jutge del país que envia l’euroordre faci preguntes sobre com resoldre l’euroordre. Però si el TJUE les accepta, hi haurà un procediment amb una vista al Tribunal de Luxemburg inclosa en què la defensa dels exiliats podrà exposar els seus plantejaments. Les respostes arribarien en forma de sentència, que deixaria el camí adobat per a una resposta relativament ràpida dels jutges belgues i escocesos, i per a aclarir la situació jurídica i política de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.

https://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-comin-i-ponsati-es-podran-moure-lliurement-per-europa/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=bd77fe1519-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-bd77fe1519-204258373

Sassoli anuncia una investigació interna sobre la filtració del suplicatori contra Puigdemont

 

Encarregarà al secretari general de la cambra, Klaus Welle, que indagui la vulneració de la confidencialitat del procés  

El president del Parlament Europeu, David Sassoli, obrirà una investigació interna sobre la filtració de l’informe sobre el suplicatori contra el president Carles Puigdemont. Així ho ha anunciat en una conferència de premsa avui a Brussel·les i recull l’agència ACN. Arran de la publicació al diari ABC del text de la ponència, elaborat per l’eurodiputat d’ultradreta Angel Dzhambazki, la defensa de Puigdemont, de Toni Comín i de Clara Ponsatí va presentar una queixa formal a Sassoli demanant que s’investigués. Al cap d’uns dies, just que Dzhambazki era a punt de presentar en la comissió el seu informe, el president de la Comissió d’Afers Jurídics i eurodiputat de Ciutadans, Adrián Vázquez, va enviar una carta a Sassoli per a demanar-li que s’investiguessin els fets, tot qualificant-los d’una “infracció d’extrema gravetat”.

Una de les normes de funcionament del procediment sobre el suplicatori és l’estricta confidencialitat de tots els documents de treball i també de les delibracions i les discussions que hi tenen lloc. Ara, doncs, Sassoli ha dit que encarregaria al secretari general de la cambra, Klaus Welle, que indagui aquesta vulneració de la confidencialitat del procés.

Dins de la Comissió d’Afers Jurídics hi ha cinc eurodiputats espanyols entre els titulars, i tres entre els suplents. Els titulars són el president mateix, Adrián Vázquez (Ciutadans), Ibán García del Blanco (PSOE), Esteban González Pons (PP), Marcos Ros Sempere (PSOE) i Javier Zarzalejos (PP). Els suplents, Jorge Buxadé (Vox), Javier Nart (independent després d’haver sortit de Ciutadans) i Nacho Sánchez Amor (PSOE). Tots ells, jutament amb els altres membres de la comissió, van rebre l’informe només un dia abans que el publiqués, filtrat, el diari ABC.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/sassoli-investigara-filtracio-suplicatori-puigdemont/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=0be1e9bbf2-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-0be1e9bbf2-204258373

Marina Geli: “Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans”

 

Entrevista a l'ex-consellera del PSC, ara a Junts per Catalunya, sobre les eleccions del 14 de febrer 

 

Marina Geli (1958), ex-consellera de Salut amb el PSC, fa cinc anys que s’ha retirat de la política activa i treballa a la Universitat de Vic, on és la directora general de la Facultat de Medicina. Però Geli, que prové de la branca catalanista del PSC i fa anys va passar a l’independentisme, primer a Junts pel Sí i ara a Junts per Catalunya, segueix de prop la política. En aquesta entrevista, Geli valora els resultats electorals del 14 de febrer i el PSC actual, que ella gairebé no reconeix. Aquest cap de setmana, per exemple, Salvador Illa deia que a Junts hi havia xenòfobs i Marina Geli va reaccionar irada a Twitter.

Marina Geli Fàbrega

En política el límit és també l'ètica personal. La campanya contra el president Puigdemont, Junts, amb etiquetes de "ultradreta", "xenofòbia" supera tots els límits morals.

 

—Salvador Illa diu que a Junts hi ha xenòfobs.
—Molt bèstia. Això que passa és molt bèstia. Vaig saltar a Twitter, cosa que normalment no faig. Però és que ja s’hi val tot. Que Junts som d’ultradreta ho diu Anna Grau, i el PSOE gairebé. I això de la xenofòbia… Això d’Illa se’m va posar molt malament. Ho trobo miserable. Mireu què us dic. Això em dol a la vida, com em dol a la vida el que fan amb la llengua. Recorda els debats entre Montilla i Rivera, que es feia dir Kennedy i a qui jo deia Lerroux. Montilla parlava sempre català. Sempre. Rivera i Montilla tenen debats memorables al parlament. El pseudosenyoret d’en Rivera i Montilla. Rivera sabia, com jo, que dir que el castellà està discriminat és fals. I ara, en canvi, aquest PSC. Aquest PSC. Quan vaig veure el debat a TVE amb Illa parlant en castellà el vaig haver de tancar. En unes eleccions de Catalunya. I la dels comuns frivolitzant, que si som provincians. Em posava a plorar. A la transició, els que més defensaven el català eren gent provinent de la immigració. Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans. I ho fa. Va haver-hi un moment, en la crisi del 2013, en aquelles executives memorables del PSC, que Corbacho, enamorat de Rivera, defensava de tornar a la Federació Catalana del PSOE i que nosaltres ens quedéssim el PSC. I que cadascú fes el seu camí. I si calia que ens trobéssim en unes eleccions, ja ens hi trobaríem. Ell defensava això. Després, pel PSC ja va decaure el referèndum, va començar a guanyar Ciutadans i al PSC van tenir un tropell i van renegar del que havia estat el PSC en molts aspectes. Entre més, la llengua. I ens acusen a nosaltres de fer dos pobles. No. Qui fa dos pobles és Ciutadans, en termes històrics. Ni el PP ho havia fet. Ara em dol a l’ànima. Ja no existeix, el PSC. Jo ja els volia treure el nom. Vaig estar a punt d’anar al jutjat. Ha! Això no és el PSC. Ho he dit i ho reitero: el catalanisme polític ha d’estar a favor del referèndum. És el mínim. Us diré més, al programa electoral del 2012 portàvem un referèndum acordat. El vaig escriure jo. I el gironisme vam aconseguir, tot i els crits de Zaragoza (que em va escridassar), que es digués que el referèndum havia de ser acordat en el marc de la legalitat. Vam aconseguir treure “espanyola”. Busqueu fotografies d’aquells anys amb els quebequesos, i els veureu tot el dia amb Miquel Iceta. I mireu ara.

—Algú es pot demanar: què hi fa, Marina Geli, a Junts per Catalunya?
—En contra del que diuen, Junts s’ha esquerranitzat. I jo en sóc l’exemple. I els votants també. I a Junts i al voltant de Junts, hi ha molta més diversitat de la que diuen. A banda que jo milito en la unitat. Vaig ajudar a crear Junts pel Sí. I crec que va ser un error històric no conrear la continuïtat d’aquest projecte. Ara he arribat a la conclusió que, com que és complex, això de Junts per Catalunya, no només des del punt de vista programàtic, doncs vol dir que és l’assaig de la gestió de la complexitat interna. I l’independentisme és això. I així com fins ara pensava que tenia data de caducitat, ara no ho tinc tan clar. Fins i tot si demà som independents, no tinc clar que no hàgim de tenir un partit poc vertical (tot i ser partidària de l’organització). Junts tenim implantació territorial bestial, amb dèficits a l’àrea metropolitana de Barcelona. Em sento totalment còmoda a Junts, perquè és el que expressa millor el pluralisme de l’independentisme. Jo us afirmo que a Junts no som gaire diferents, per nivell de renda, de la CUP i Esquerra. Potser tenim una mica més de classe mitjana. Estic cansada dels que reparteixen carnets de patriotisme i d’esquerres.

—Quina valoració feu dels resultats electorals?
—He escrit fa poc un article en què el títol ja diu què en penso: “Amnistia, autodeterminació i bon govern”. El primer resultat és que hi ha una abstenció important. L’he analitzada: 1,5 milions menys de votants respecte de les anteriors. Ara, diguem també que als anys vuitanta també teníem una participació del 50% i escaig. Un podria pensar, al contrari del que jo penso, que el procés independentista va perdent força. No. La crisi econòmica, social i la falta d’unitat de l’independentisme passa factura. I probablement la pandèmia és important en l’abstenció, com s’ha vist a Portugal, Galícia i el País Basc. Però l’altra gran notícia és que l’independentisme supera el 50%. El mític 50%. Ja no sé què hem de fer més. Per a comparar-ho: el no a Escòcia, un 55%. El Regne Unit es va separar de la Unió Europea amb el 51,89% dels vots. Com nosaltres. El no al Quebec, el referèndum del 1995, un 50,58%. Com nosaltres. I ara nosaltres què hem de fer, guanyar per un 70%?

—Com valoreu els resultats per partits?
—En realitat tots en perden, de vots, que van a l’abstenció. Hi ha 77.000 vots que van al PDECat. I això és probable que hagi fet que Junts no hagi guanyat. Són molts. I han passat factura a Junts. Aquí hi ha tres forces al voltant del 20%: ERC, Junts i el PSC. Catalunya continua essent molt diversa. La Catalunya vella i la nova. Junts guanya a vint-i-quatre comarques. Esquerra, a deu. I el PSC, a vuit. Si fem mapes per regions sanitàries (el més semblant a les vegueries) en realitat es veu que el Bages, Osona i el Berguedà tenen un comportament gironí. Per província confon. Si l’independentisme anés junt, no estaríem en aquestes ximpleries de quin partit guanya. Perquè en realitat, qui guanya és l’independentisme. I creix. Passem a setanta-quatre diputats. Per tant, què esperem a fer un govern independentista?

—Quin govern faríeu?
—Aquí, clarament, i amb tota la dificultat, constituir un govern a tres: ERC, Junts i la CUP. Hem de fer un esforç. I això demana tenir clar que vol dir amnistia i autodeterminació, amb acord d’Espanya o sense. I anar junts a exigir-ho i, si no, fer-ho. He estat set anys en un tripartit, i us ho estalvio, però s’ha d’escriure un pla de govern. No tan sols repartir càrrecs. I s’ha de ser competent i pragmàtic. I no convertir-nos en els mateixos adversaris. La crisi econòmica ens obliga a un pla de govern amb accions conjunturals, amb accions econòmiques i sanitàries a un any vista. I en el pla nacional, veure com s’articula el moviment a casa i a Europa. Hi ha un debat a fer entre les dues entitats sobiranistes, que tampoc van juntes en l’acció. I el 26 de març, tenir nou govern. I s’ha de pactar el pressupost. Si no, sempre estem en debats interns. Què entenem per serveis públics, què entenem per lleialtat, quins càrrecs s’han de renovar, de la Sindicatura a la Corporació. Quina relació tindrem amb l’estat. Parlar de tot això. La CUP vol entrar al govern o no? Si us plau, si han de fer assemblees, que les facin de pressa.

—I els comuns?
—Aquests, els comuns, han anat virant cap a l’espanyolisme, tu. I això és així. I ara diguin el que diguin, no van votar a favor de la llei d’amnistia al parlament. I tampoc no van votar a favor del referèndum al congrés. Per això, jo no estic a favor que els comuns entrin al govern.

—No?
—No. Perquè no estan a favor de l’amnistia ni de l’autodeterminació. Si signen un paper, ho haurem de veure.

 

 https://www.vilaweb.cat/noticies/geli-anima-psc-ciutadans/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=3b154e653c-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-3b154e653c-204258373