No aprendran català

 

“Quan la propaganda t’ha convençut que tu vals més que els altres, per què t’hauries de rebaixar a estudiar l’idioma dels inferiors? Molt millor esperar que s’extingeixi” 

 

Per aquelles casualitats de la vida, ara fa quinze dies van coincidir en el temps dues informacions que es complementen. Mentre els diaris publicaven els resultats d’una enquesta que Esade es podia haver estalviat (que els espanyols no ens estimen, ves quina novetat), la professora Olga Chyzh, de la Universitat de Toronto, es prenia la molèstia de descriure a la xarxa el supremacisme lingüístic d’una part dels russòfons ucraïnesos, en el context de la guerra d’Ucraïna. Està tan ben explicat que m’he permès de traduir-ho:

«Com és que tants russòfons donen suport a Putin i la seva guerra, encara ara? Fins i tot a Ucraïna (tot i ser cada cop menys) i en altres antics satèl·lits, i també al Canadà i els Estats Units. Per què? Com pot ser? No és només per culpa de la propaganda del Kremlin. Deixeu-me que us expliqui una història que em toca de molt a prop.

Quan els míssils russos van impactar contra la meva ciutat natal, Odessa, el 24 de febrer, a la meva mare li va faltar temps per agafar un cotxe de línia i sortir del país. Amb destinació, òbviament, a Moldàvia; no solament per la proximitat geogràfica sinó també perquè la nostra família hi va viure fins al 1995, quan ens vam traslladar a Ucraïna. La meva mare hi té molts amics (russòfons que, a diferència de nosaltres, encara hi viuen). Des de l’autobús mateix va trucar a una vella amiga (n’hi direm Tanya) per demanar-li si podia passar la nit a casa seva, perquè només havia trobat hotel a partir de l’endemà. Això a la Tanya la va contrariar molt: era el seu aniversari, i la visita de la meva mare arribava en el moment més inoportú. La invasió russa va trasbalsar el món sencer, que assistia a les imatges de milions d’ucraïnesos fugint a peu fins a la frontera amb Moldàvia en ple hivern. Just quan la Tanya tenia festa d’aniversari! La Tanya no és un monstre, o almenys no sempre; és una dona educada i refinada que toca el piano i és capaç de conversar sobre literatura russa amb desimboltura. Però si li demaneu per la matança de Butxa us dirà que no va passar. Igual que milions de moldaus, ucraïnesos i també russos, igual que tants ciutadans de països occidentals com Alemanya, el Canadà o els Estats Units. Nosaltres en diem “la generació enganyada”, les darreres víctimes de la propaganda soviètica. La desintegració de l’URSS va marcar l’inici de la nation-building (en realitat rebuilding, reconstrucció), tot arraconant les minories russes davant les majories ètniques. Després de mig segle llarg de repressió (recordeu Butxa), finalment les majories ètniques obtenien veu en la política dels seus estats. Aquesta nation-building consistia a rebaixar o rebutjar tot el que feia pudor de soviètic (entengui’s rus) per exaltar el que era nacional (moldau, ucraïnès), amb el consegüent canvi en les relacions de poder i de riquesa. De sobte, russos d’origen que s’havien negat a aprendre la llengua del país van començar a veure frenat el seu ascens professional en benefici dels qui sí que la parlaven, incloent-hi altres russos. A Moldàvia, on vaig viure de petita, tot el que m’envoltava va passar de rus a romanès, des dels programes de televisió als rètols de les botigues o els noms mateixos dels carrers. També es van incrementar les hores d’estudi del romanès a les escoles per a russòfons, com la meva, així com el contingut de les assignatures de Literatura i d’Història. Jo era petita, de manera que no em va costar gaire d’adaptar-m’hi ni d’aprendre romanès, com tots els nens. Per als adults, en canvi, no va ser tan fàcil. A partir d’una certa edat, aprendre una llengua nova és difícil. Però l’autèntica dificultat eren els era el hubris [orgull, urc]. Dècades de propaganda soviètica (acompanyada de repressió) havien convençut els russos de la seva indiscutible superioritat sobre tots els altres pobles. Per quin motiu s’haurien d’esforçar a aprendre una llengua inferior com el romanès o l’ucraïnès, quan el rus és “l’idioma més pur i més bonic del món”? Com i per què haurien d’acceptar un govern de gent que no eren russos? Sense comptar que era una pèrdua de temps, perquè Rússia tornaria i reabsorbiria ben aviat tots els països satèl·lits i les coses serien altre cop com abans. No us ho dic de per riure, això eren converses que jo sentia de nena en el nostre cercle d’amistats russòfones. I encara pitjor, són les converses que continuo sentint avui (entre la meva parentela inclosa), trenta anys després. Aquesta gent encara confien que Rússia els vindrà a salvar de les majories nacionals “inferiors” i els repartirà les seves anhelades pensions de jubilació russes. Tota aquesta gent encara compten que Rússia els retornarà els diners que van perdre (na knijke) quan la Unió Soviètica es va esmicolar. Aquesta gent no qüestionen la invasió russa (contràriament al que creuen, protegir-los a ells és l’última cosa en què pensa Putin, que ara com ara no té previst pagar-los cap pensió). Però tots ells són còmplices dels crims comesos contra els ucraïnesos. En el fons, saben que la matança de Butxa va passar, però tant se’ls en dóna, perquè les víctimes són “inferiors”. Només cal que els pregunteu pels crims dels russos a la guerra de Txetxènia.»

 

Les semblances són tan transparents que es fan soles.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/no-aprendran-catala-mail-obert-pau-vidal/ 

Una marea en defensa de la immersió pica a la porta del TSJC

 Som Escola exigeix al govern que defensi amb valentia la immersió i la blindi davant de qualsevol ingerència política o judicial 

Milers de persones, 35.000 segons la Guàrdia Urbana, han omplert el centre de Barcelona per a defensar la immersió lingüística i denunciar les intromissions polítiques i judicials en l’escola catalana, sobretot després de l’aval del Suprem a la sentència del TSJC que liquida la immersió lingüística. En aquest sentit, una marea verda amb tota mena proclames i cartells a favor del català i el sistema educatiu ha marxat des de la plaça de Tetuan fins al passeig de Lluís Companys, precisament davant de les portes del tribunal.

En la manifestació, organitzada per la plataforma unitària Som Escola, hi ha participat la plana major del teixit associatiu, sindical i polític de Catalunya, tot i que el PSC se n’ha desmarcat. Des del passeig de Sant Joan, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha alertat que el nacionalisme espanyol ha activat una ofensiva en contra de l’escola catalana per treure’n rèdit polític a la resta de l’estat.

Ara bé, el govern també ha hagut de sentir crítiques per la seva gestió, especialment arran del cas de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar. Uns quants manifestants han cridat proclames com ara “Generalitat, titella de l’estat”. Així mateix, també s’han vist cartells reclamant la dimissió del conseller Josep González Cambray i acusant el govern de ser infectiu i cedir a les pressions de Madrid.

 D’altra banda, al passeig de Lluís Companys, una representant de l’Associació de Famílies d’Alumnes (AFA), Sílvia Clavera; una alumna, Jana Llussà; i una docent i directora d’escola, Àngels Cadena, han llegit el manifest de Som Escola, que assenyala la situació crítica del català, sobretot en l’àmbit social, en què s’ha reduït dràsticament el nombre de parlants en els darrers quinze anys.

A més, Som Escola ha reivindicat que la immersió és un model d’èxit que garanteix la cohesió social a Catalunya. Per això, ha exigit al govern que defensi amb valentia el model d’escola catalana i la blindi de qualsevol ingerència política i judicial, tot fent servir el Pacte Nacional per la Llengua. A més, ha reclamat al govern espanyol que respecti els consensos de la societat catalana, avalats per grans majories parlamentàries, i no els enfangui amb la judicialització. “Ara i sempre, l’escola en català”, ha conlòs el manifest. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-carrer-planta-cara-a-lassetjament-judicial-i-politic-contra-la-immersio/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=ce3b31c281-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-ce3b31c281-204258373 

 

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/millors-fotografies-manifestacio-multitudinaria-immersio-som-escola/

Marina Gay: “Atacant la llengua, volen fracturar la societat catalana”

 

Entrevista a la membre de la Junta Directiva d'Òmnium Cultural, sobre la mobilització de la plataforma Som Escola  

La plataforma Som Escola ha convocat demà una mobilització per a defensar el model d’escola catalana en resposta de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena que l’ensenyament a Catalunya sigui en castellà en almenys el 25% de les hores de docència. Per això, avui entrevistem Marina Gay, membre de la junta directiva d’Òmnium Cultural i una de les portaveus de Som Escola. Hi parlem de la importància de la manifestació de demà: “Veiem que la resposta de l’administració és molt tímida, per no dir molt poc eficaç. La manifestació és cabdal per a la defensa i el blindatge del model d’escola catalana.”

A Som Escola es mostren preocupats perquè el model d’immersió lingüística, tal com es va concebre als anys vuitanta, ha rebut clarament la deixadesa i la decidia de l’administració educativa. Defensen que cal actualitzar-lo per garantir que sigui un model de cohesió social.

—Per què és important la manifestació de demà? Què hi ha en joc?
—La manifestació convocada per Som Escola és cabdal per a la defensa i el blindatge del model d’escola catalana. Sobretot amb el propòsit amb què el vam concebre als anys vuitanta, en el sentit de poder educar en igualtat de condicions tots els infants i joves del nostre país, i especialment a través del català com a llengua que possibilitat la cohesió social i la progressió dins la societat. Aquest model precisament no segrega per raó de llengua. Té un propòsit molt clar, fer de vertebració social. Quan és agredit pels tribunals, és molt important que hi hagi una reacció contundent per part de la societat. Hem de deixar clar que no volem que ens toquin l’escola. Trencar aquest model significa trencar la cohesió social del país.

—El model d’immersió és en joc, però no solament per les decisions judicials…
—A Som Escola ens preocupa el fet que el model d’immersió lingüística, tal com es va concebre als anys vuitanta, ha rebut clarament la deixadesa i la decidia de l’administració educativa. Cosa que ha fet que se n’hagi anat abandonant la implantació. A més, no tan sols s’ha abandonat el model, sinó que no s’ha actualitzat tenint en compte els canvis de context sociocultural que hi ha al segle XXI. Tot plegat ha fet que el model d’escola catalana estigui molt fràgil. Ja ho vam veure amb les dades del consell superior d’avaluació respecte de l’ús del català a les aules. Era molt crític. I la tendència és molt negativa. Per tant, ja no solament es tracta de defensar el model sinó que hem de poder-lo actualitzar per garantir que en sigui un de cohesió social. És un debat molt complex, però molt necessari. A l’administració li costa molt d’entomar, però cal fer-ho.

—A Som Escola treballeu en aquest sentit? Com es repensa el model?
—Veiem molta confusió i desorientació sobre l’actualització del model. La societat té molts dubtes. És normal perquè dins la comunitat educativa es defensen alternatives molt diverses. No serà un debat gens fàcil. Hi ha gent que opta clarament per la immersió lingüística, diuen que cal aplicar-la bé i ja està. Però també hi ha qui proposa alternatives. Cal analitzar-ho bé. Cal veure com ens assegurem que el català és la llengua vehicular a l’escola, i per als adults en els espais informals. El fet que hi hagi una distància tan gran entre allò que ens pensàvem que hauria de ser la immersió lingüística als anys vuitanta, i això que passa realment, fa que hi hagi una gran sensació d’impotència.

—Aquests darrers anys l’escola ha canviat molt.
—Aquests darrers anys ha canviat molt la manera d’aprendre a l’escola. Per això diem que no té sentit posar un percentatge a la llengua. Si ets una escola que s’estructura per projectes, les assignatures no saps que són i, per tant, no es pot partir l’horari en quatre trossos i fer-ne una part en castellà, sinó que s’ha de formular d’una altra manera. L’única cosa que ens demana la llei és que els resultats quant a competències lingüístiques de l’alumnat demostrin que són competents en català, castellà i anglès. I això és garantit. Ara cal treballar perquè també es garanteixi el reconeixement social del català. I, per tant, que la funció de l’escola vagi més enllà d’una qüestió de quantes hores fas de llengua, i que es vertebri com un referent de com volem la societat. Per això és molt important que el català estigui normalitzat a l’escola. És allò que aspirem que passi a la societat. I ho hem d’aconseguir sense menystenir el castellà, els infants també l’han d’aprendre perquè és a la societat.

—Creieu que es fa una defensa ferma del model per part de la Generalitat?
—Veiem que la resposta de l’administració és molt tímida, per no dir molt poc eficaç. I això no ajuda gens. No es troba la manera de protegir els directors i docents dels centres. I això implica una amenaça de fractura dins la comunitat educativa. Cal descobrir de quina manera amb la nostra actuació com a país podem blindar el model d’escola com creiem que ha de ser. És molt important que la immersió no deixi de tenir consens, que no ens trobem que la societat queda dividida pel model d’escola. Per això cal que el govern ho defensi com a model del país, que el català sigui la llengua vehicular. Però per a aconseguir-ho, cal el suport de les administracions i que es destinin els recursos necessaris perquè les escoles puguin desenvolupar-se en català.

—Cambray va dir que no podia blindar la immersió fins que Catalunya no fos independent. Què passa, mentrestant?
—Realment tenim un problema d’encaix. Cal veure fins a quin punt el fet que tinguem les competències transferides en educació significa que podem protegir el català. Sembla que malauradament no depèn de nosaltres. En tot cas, mentre sí que hi depenia, s’haurien pogut fer més coses. Ara com ara, es poden fer més coses per ajudar a la presència del català a la societat. Cal que el català es vegi com una llengua de progressió social. Segurament aquí és on hem perdut més. Hi ha gent que pensa que el català no li és útil. Aquesta és la gran qüestió, com garanteixes que l’ús i l’aprenentatge del català a les escoles és efectiu. A Som Escola hem dit sempre que, amb aquesta sentència, no volen atacar tan sols la llengua, sinó que vol fracturar el consens en el model d’escola. Cal evitar-ho, perquè atacant la llengua, volen fracturar la societat catalana. No pot ser que per defensar la llengua acabem amb una societat fracturada.

—Dieu que és un model de consens, però cada vegada ho és menys? El PSC no anirà a la manifestació de demà.
—És molt greu que els socialistes renuncien a allò que sempre havien defensat. Sempre havien dit que el model d’escola estava pensant per no segregar per qüestió de llengua. Ara es veu que no és prioritari defensar el nostre model d’escola. És un element crític que caldrà veure com treballem. Però és evident que la qüestió de la llengua i el dret de l’educació lingüística dels infants no pot dependre del color polític que hi ha el govern. És molt mala notícia que el PSC hagi renunciat a defensar la immersió lingüística.

—Aquests dies hi ha hagut crítiques cap a la plataforma. Hi ha hagut sectors que s’han queixat que la manifestació arriba tard.
—Som Escola és formada per cinquanta-quatre entitats. En realitat, ara ja som més perquè aquests dies hi ha hagut moltes adhesions… Ser tantes entitats ens fa poc àgils a l’hora de respondre, encara que a la vegada les decisions que es prenen dins la plataforma són molt robustes. No crec que no hàgim respost, sinó que hem respost a poc a poc, perquè ens costa més aconseguir prendre consensos dins la plataforma. Som entitats que venim de punts de vista molt diferents. Ens vam activar tan bon punt va sortir la sentència, però vam trigar a fer públic el posicionament. I per això és normal que hi hagi gent amb la sensació que no vam respondre. Aquesta mena de plataformes són molt complicades de gestionar, però, alhora, són molt valuoses per a poder defensar els grans consensos de país. No hi podem renunciar, sinó que les hem de fer més fortes.

—Una altra crítica ha estat que és una protesta amb un to massa lúdic o festiu. L’ANC, per exemple, reclamava un to més reivindicatiu.
—Dins Som Escola també hi ha hagut posicionaments diferents. Sempre es va pensar en una resposta reivindicativa, però a partir d’aquí, la mobilització pot tenir un caire més cultural o festiu, o fer una manifestació. Es van valorar unes quantes opcions i al final ha quedat una solució de consens que ens semblen que reflecteix totes les posicions que hi havia. I, en qualsevol cas, com que es va filtrar el debat intern que vam tenir, l’ANC suposo que va treure les seves conclusions i posicionament. Després del seu acte, l’Assemblea s’afegeix a la nostra mobilització; per tant, benvinguts.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/marina-gay-som-escola-entrevista-immerssio-linguistica/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=b4063ecd6f-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-b4063ecd6f-204258373

No us confongueu amb l’atac a la immersió: no és una qüestió de tècniques ni de llengua, sinó d’opressió

 

Defensar estrictament la immersió lingüística a les escoles o una millora de la situació social de la llengua dins el marc espanyol serà sempre un projecte insuficient, condemnat al fracàs 

 

La immersió lingüística no és sols una tècnica. Perquè la discussió sobre els límits de la immersió remet inevitablement a la situació social de la llengua catalana. I la situació de la llengua catalana no és solament un aspecte cultural. Perquè remet inevitablement a la constatació que hi ha un problema polític irresolt, que és la convivència –impossible, com s’ha demostrat– entre la nació catalana i els estats espanyol i francès.

Els catalans hem de saber que, històricament, a cada constitució que s’ha elaborat els espanyols sempre ens han dit: “Ara no és el moment d’establir les vostres reivindicacions nacionals; ara, primer de tot, convé obtenir i afermar el sistema democràtic; i després, més endavant, ja podreu resoldre la qüestió nacional.” Així va passar a la constitució del 1869 i a la Primera República (1873). Igualment va passar a la constitució del 1931, quan els de Madrid també van demanar que el problema català es resolgués en un altre moment i heus ací que va venir Franco. I durant la constitució del 1978 els de Madrid també ens varen fer renunciar als drets nacionals, en canvi de tenir la peculiar democràcia postfranquista.

En definitiva, no és mai el moment adequat per als catalans. De primer ens prenen les llibertats amb violència i quan hi ha democràcia, aleshores no toca, perquè si els catalans volem els nostres drets històrics farem perillar la seua fràgil, porcellanesca democràcia. El sistema és magnífic. Cal treure’s el barret. Quan hi ha dictadura, els Països Catalans som perseguits sense manies ni prevencions. I quan hi ha democràcia, resulta que els Països Catalans no poden restaurar les seues llibertats, perquè –ens diuen– això seria un risc per a la llibertat que ells afirmen que existeix –ara, per exemple, allò de l’ui, ui, ui, que vindran els de Vox i cal fer pinya tots entorn del PSOE! No deixa de ser curiós, siga com siga, que aquesta llibertat seua sempre s’ature en la ratlla on comencen els drets de la minoria nacional catalana.

Defensar estrictament la immersió lingüística a les escoles o, en general, defensar una millora de la situació social de la llengua serà, per això mateix, sempre un projecte insuficient, condemnat al fracàs. I la prova la tenim avui estampada brutalment a la cara. La democràcia postfranquista, aquella democràcia en què l’Assemblea de Catalunya dels quatre punts que reclamava havia de renunciar just, i sols, al de l’autodeterminació, més de quaranta anys després anorrea sense ni despentinar-se l’esforç de pares i mestres que van engegar la immersió, precisament als barris menys catalanitzats, perquè entenien que era un dret inalienable.

Per sort, el país sembla que ho ha entès bastant bé, tot això, i ja no es conforma amb engrunes sinó que vol el pa sencer. La reclamació de la independència és, per primera vegada en la història, majoritària al Principat i és a partir d’aquesta reivindicació que cal respondre. Convertint aquesta agressió en un al·licient més per a empènyer i per a desbordar i posar contra la paret la inepta classe política que tenim, com ja ho vam fer el 2012. Perquè això no és una qüestió de tècniques escolars ni de llengües: és una qüestió d’opressions.

PS. Una part d’aquest article és un robatori intencionat. He fet servir, modificant-les molt poc, les paraules que va escriure en aquest article de l’any 2009 Francesc Ferrer i Gironès. Bàsicament per ajudar a entendre que tant hi fa qui hi haja en el poder a Madrid i tant hi fa en quin moment ho demanem. Ferrer, que primer fou senador del PSC i més tard diputat i regidor d’ERC, les va escriure arran del debat de la constitució europea i responent a l’argument de Rodríguez Zapatero, que deia que no tocava reclamar el català en aquell moment, que ja ho faríem més endavant, perquè podia fer perillar el fràgil –sempre fan servir la paraula “fràgil”, ells– consens continental. Dotze anys després, de forment ni un gra.

I això passa en bona part per un factor que també va explicar en el mateix article Ferrer i Gironès, historiador, savi, home d’una dignitat i una honestedat exemplars: “De polítics, n’hi ha de dues menes. Els que tenen criteri propi, perquè han estudiat les qüestions amb profunditat, i són honestos, i els que callen, no diuen res, perquè saben que si pensen diferent del que el partit els ha manat les passaran malament. I aleshores s’esdevé aquella frase tan encertada que fa anys em va dir un vell militant: Primer jo, després el partit, i si queda res, per al poble.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/no-us-confongueu-amb-latac-a-limmersio-no-va-de-tecniques-ni-de-llengua-va-dopressio/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=aae615281e-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-aae615281e-204258373

 

Estudiants i professors s’aixequen i diuen prou a la marginació del català

 

Aquesta setmana hem volgut endinsar-nos en les universitats del Principat i esbrinar quin és l'estat del català a les aules  

Al VilaWeb Paper d’aquesta setmana, hem volgut endinsar-nos en les universitats del Principat i esbrinar quin és l’estat del català a les aules. Alumnes i professors s’exclamen que fa dècades que es vulneren els drets lingüístics dels estudiants universitaris

El fenomen és general a tots els Països Catalans, però aquest començament de curs alguna cosa passa, més en concret, al Principat. Comencen a aixecar-se veus que diuen prou a aquesta situació. VilaWeb ha volgut posar-se en contacte amb alguns dels protagonistes i retratar la situació que viuen. La realitat és més dolenta que no semblava: a les aules hi ha por i indefensió.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/vilaweb-paper-catala-universitat-estudiants-professors/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=3f073dddc5-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-3f073dddc5-204258373

El govern espanyol desempara el català en la nova llei de l’audiovisual i desferma indignació

 

 

 El ministeri desatén les demandes de la Generalitat i el sector audiovisual català en el darrer esborrany de l'avantprojecte 

 

El govern espanyol no ha inclòs en el text del nou projecte de llei de comunicació audiovisual la protecció del català a través de quotes específiques en les plataformes de vídeo a demanda, com ara Netflix o HBO. Segons que ha avançat El Periódico, la norma després d’haver passat una segona fase d’audiència pública no recull les peticions de la Generalitat i el sector audiovisual català. El text de l’avantprojecte estableix que “com a mínim el cinquanta per cent de la quota prevista” per a obres europees -un 30% del total- s’ha de reservar a “obres en la llengua oficial de l’estat espanyol o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes”. El text no indica un percentatge específic per al català.

 

Quant als serveis de comunicació audiovisual televisius lineals, el text diu que es reserva el 51% del temps d’emissió a obres europees i dins d’aquest percentatge almenys un 50% a obres en castellà o una llengua cooficial, sense especificar-ne el repartiment entre elles. El ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va reclamar que el 50% de la quota d’obres en llengües de l’estat espanyol es destinessin a obres en català, basc o gallec atesa la situació de precarietat d’aquestes llengües en l’àmbit audiovisual o, com a mínim un percentatge que correspongui al seu pes poblacional. El text tampoc recull una altra petició del CAC que demanava que un 10% dels ingressos dels prestadors de servei de comunicació audiovisual amb més de 50 milions d’euros d’ingressos es destinessin a finançament d’obres europees i una part es destinés a les llengües cooficials. La norma només fixa que sigui un 5% sense fer esment al català.

El govern català insistirà que s’inclogui la protecció

Per la seva banda, el govern català ha dit que insistirà a l’executiu espanyol que s’inclogui la protecció del català a la nova llei de l’audiovisual. Fonts del govern consideren que la llei “no fomenta gens la diversitat lingüística de tot el territori” i han recordat que l’executiu ja havia presentat esmenes a la normativa. Per la seva part, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ha alertat que “l’arraconament del català continua sense pausa i sense terminis”. De fet, a principis d’estiu, el nou secretari de Difusió del govern, Jofre Llombart, ja advertia sobre els riscos de la nova llei espanyola de l’audiovisual, que “podia ser demolidora per al país”.

També s’ha pronunciat l’entitat Òmnium Cultural, que anunciat que està preparant un front comú i diverses accions per l’audiovisual en català.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/govern-espanyol-no-inclou-llei-audiovisual-quotes-protegir-catala/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=f9da0d0ca3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-f9da0d0ca3-204258373

 

 /1439                

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua creu que l’incident de Moncofa demostra intolerància i defensa el dret a expressar-se en català

 

L'AVL ha assenyalat que "una societat malalta és aquella que ni accepta ni respecta la diversitat, inclosa la diversitat lingüística"  

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha criticat l‘incident ocorregut divendres durant una actuació de monòlegs en català a Moncofa (Plana Baixa), on diversos turistes madrilenys van començar a exigir als humoristes que parlessin en castellà.

La institució, a través d’un comunicat publicat a les seves xarxes socials, ha defensat el dret a expressar-se en català i ha considerat que aquests fets “demostren la intolerància, una vegada més, d’aquells que consideren només el castellà com l’única llengua vàlida”.

Davant aquesta situació, l’AVL ha exigit “menys uniformitat i més diversitat”, al mateix temps que ha assenyalat que “una societat malalta és aquella que ni accepta ni respecta la diversitat, inclosa la diversitat lingüística”.

Així mateix, ha defensat que els valencians, dins del territori, tenen dret d’expressar-se en català, i també el d’oferir qualsevol tipus de manifestació cultural i artística en la llengua pròpia. “Faltaria més. És la nostra llibertat i la nostra elecció”, ha agregat.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/lacademia-valenciana-de-la-llengua-creu-que-lincident-de-moncofa-demostra-intolerancia-i-defensa-el-dret-a-expressar-se-en-catala/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=977a3f8411-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-977a3f8411-204258373

El català a la justícia: si no és obligatori, sempre serà residual

 Els col·legis d'advocats alerten que cap campanya de promoció del català no serà eficaç si jutges i fiscals no tenen l'obligació d'entendre'l 

 

Les campanyes de promoció del català que el Departament de Justícia ha impulsat aquests darrers anys han servit de ben poc: l’any passat tan sols un 7% de les sentències emeses a Catalunya eren escrites en català. Un ús residual que no solament és atribuïble a jutges i fiscals, sinó també a la resta d’operadors jurídics, com ara els advocats, tal com advertia en aquesta entrevista el magistrat José Manuel del Amo, un dels pocs jutges que fa servir la llengua catalana habitualment.

Els col·legis d’advocats admeten el poc d’ús del català de molts dels seus col·legiats, fins i tot catalanoparlants. Però alerten que aquesta tònica no es revertirà fins que jutges, fiscals i funcionaris no tinguin l’obligació de saber català al mateix nivell que l’espanyol. “Els plans pilots per a fomentar l’ús del català estan molt bé, però és picar pedra: quan aquests plans desapareixen, el castellà recupera el seu ús habitual”, constata Frederic Munné, diputat de la junta de govern del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB).

Per aquest motiu, Munné diu que a l’ICAB treballaran amb el Consell de l’Advocacia de Catalunya, que coordina els col·legis professionals d’arreu del Principat, per aplicar l’obligatorietat de saber català a la justícia. El Consell ja ha demanat al govern català que inclogui a la taula de diàleg amb l’estat espanyol l’obligatorietat del català per a jutges i funcionaris judicials destinats al Principat.

“La situació del català a la justícia és crítica. Cal revertir aquesta tendència per fer que tingui la salut i la protecció que tota llengua minoritària necessita per a sobreviure”, ha advertit recentment el president de la comissió de llengua del Consell, Rogeli Montoliu, que també és degà del Col·legi d’Advocats de Vic. Els advocats tenen clar que, fins que el català no sigui obligatori, el seu ús no es normalitzarà. “És lògic: si el castellà és l’única llengua obligatòria i el català és la llengua minoritària, el castellà sempre acabarà essent clarament majoritari als jutjats”, afegeix Frederic Munné.

Un problema d’origen: estudis de dret en espanyol

Hi ha motius diferents que porten molts advocats catalans a haver de fer servir l’espanyol, tant als escrits com als judicis, i molts parteixen d’un vici de base: els graus de dret, a Catalunya, s’imparteixen sobretot en espanyol. “A la gran majoria d’universitats, l’oferta educativa és en llengua castellana. Això fa molt de mal. Perquè, tot i haver fet l’ensenyament obligatori en català, arribes a la universitat i aprens tot el llenguatge tècnic en castellà”, explica Munné.

“En una professió com la nostra, el llenguatge és molt important perquè interpretem les paraules. Per tant, si has fet els estudis de dret en castellà, és força més senzill i còmode emprar-lo a la sala de visites, fer els escrits en castellà… perquè és la llengua que has assimilat”, diu.

I, una vegada acabats els estudis, els advocats troben als jutjats ben pocs estímuls per a fer servir el català. “Com que el poder judicial és unificat a l’estat, aquí a Catalunya es destinen funcionaris, jutges i fiscals d’uns altres indrets. I molts arriben i no tenen gens d’interès a conèixer el català, perquè sovint vénen per pocs mesos o per pocs anys”, lamenta.

Les traduccions demoren el procés judicial

Els advocats catalans no tan sols es troben jutges, fiscals i funcionaris que no entenen el català. En els procediments, també es topen amb advocats de fora de Catalunya –que representen, per exemple, grans empreses– que tampoc no el coneixen. “M’ha passat: trobar-me advocats que, en un judici, demanen que es faci en castellà o que es tradueixin els escrits i al·leguen indefensió”, explica Munné.

En aquests casos, el jutge pot ordenar que s’enviï l’escrit al servei de traducció de la Generalitat. “Però això vol dir perdre set mesos o un any per una simple traducció. Perds un temps que, per al teu client, és molt valuós”, lamenta. Per aquest motiu, molts advocats recorren al castellà per no perjudicar els interessos dels seus representats si es demora el procediment.

Posar-se la bena abans de la ferida

Un altre motiu que porta un advocat a fer un escrit en castellà és curar-se en salut, per si el cas s’acaba recorrent a instàncies superiors. “Com més alta és la instància on s’arriba, menys probable és que caigui a les mans de magistrats que entenguin el català. Això fa que, molts cops, s’opti per fer els escrits en castellà”, explica David Casellas, degà del Col·legi d’Advocats de Manresa.

“En jutjats com els de Manresa, és més fàcil de fer servir el català en els judicis orals. Però, en canvi, costa molt més d’emprar-lo en els escrits. Fins i tot en una zona aquesta, en què la majoria de la població és catalanoparlant, hi ha jutges que amb prou feines l’entenen. Quan saps que el jutge que t’ha tocat és de fora de Catalunya i que probablement no t’entendrà, segurament, com a advocat, t’expressaràs en la llengua que saps que és més senzilla per al jutge, perquè vols que et doni la raó“, diu Casellas.

Per tot plegat, els col·legis d’advocats insisteixen que cal que saber català sigui obligatori als jutjats, mitjançant una reforma de la legislació. “L’administració de la justícia és un poder de l’estat, però també és un servei públic. A Catalunya hi ha dues llengües cooficials i, per tant, totes dues haurien de tenir el mateix tractament a la justícia“, diu Munné. “La legislació hauria d’establir com a requisit saber català per ser destinat a Catalunya. Però tots els intents fins ara no han fructificat”, lamenta Casellas.

 

 https://www.vilaweb.cat/noticies/catala-justicia-advocats-alerten-sempre-residual-mentre-no-obligatori/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=f404b9703d-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-f404b9703d-204258373

Som davant un cas de racisme de manual, d'una mostra evident de xenofòbia -És més important parlar espanyol que no pas ésser un bon metge?

 

Un senyor amb el qual compartisc cognom, Montesinos, i que em diuen que és el vici-secretari de comunicació del PP, ha fet una conferència de premsa en què atacava el govern del seu país perquè corre el rumor que pot ser que l’estat espanyol considere de cedir la gestió dels MIR –els metges interns residents– a la Generalitat de Catalunya.

El seu govern, el de Pedro Sánchez, ja ha deixat clar que això no passarà de cap manera, però com que havien corregut algunes informacions en aquest sentit el tal Montesinos s’hi ha agafat fort. Tant que, literalment, ha arribat a demanar-se en veu alta una cosa així d’absurda: “Val més i és més important per al govern d’Espanya saber català que ser un bon metge?” Fixeu-vos en la construcció verbal: ho diu com si una cosa exclogués l’altra.

El mestre Bibiloni, sempre tan atent que no ens en colen ni una, li ha respost àgilment al seu Twitter, tot posant el dit a la nafra: “Per què no demanen si és més important saber espanyol que ser un bon metge?”. És gairebé la mateixa pregunta, però, tal com ens van ensenyar els moviments anticolonials, sona completament diferent i té una significació alliberadora, de denúncia. Amb el vent a favor, Gabriel Bibiloni només necessita reblar el clau: “No defensen la qualitat de la medicina: combaten el català.”

Anem a pams. De bon metge se’n pot ser en qualsevol llengua del món. O és que ens posarem a discutir això, ara? Per tant, de la mateixa manera que es pot ser bon metge parlant en espanyol, és indiscutible que es pot ser bon metge en xinès, en suahili, parlant la llengua dels ianomamis, en rus o, evidentment, també en català. I sabent això, quin sentit pot tenir presentar com a opcions oposades ésser bon metge i saber català?

Encara més: sabent això podem demanar-nos si, quan ho presenta així, el tal Montesinos del PP intenta implicar que si parles català, no pots ser bon metge? Perquè, si és així, el ridícul –constatable amb la realitat– no pot ser més gran, però resulta que som davant un cas de racisme de manual, d’una mostra evident de xenofòbia que cal denunciar com a tal, sense por que sone gruixut –per la simple raó que implica pensar que una població, i tota la gent d’aquesta població, tan sols pel fet de parlar una llengua concreta és incompetent per a ser normal i per a fer amb normalitat les coses que altres poblacions del planeta fan. Com ara ser metge.

Ah! Però, resulta que segons l’ínclit Millo som nosaltres la secta que necessitem una cura de desprogramació… Sí, home, sí.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/es-mes-important-parlar-espanyol-que-ser-un-bon-metge/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=6984ee1ab6-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-6984ee1ab6-204258373

Francesc Xavier Vila: “Hem de deixar reposar el terme ‘bilingüisme’ perquè ens perjudica”

 

Parlem amb el nou secretari de política lingüística de la Generalitat de Catalunya 

 

Francesc Xavier Vila (Esplugues de Llobregat, 1966) és el nou secretari de Política Lingüística, que depèn del Departament de Cultura. Fins ara era director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona, un càrrec que exercia d’ençà del novembre del 2017. Vila substitueix Esther Franquesa i pilotarà el canvi de rang del càrrec: de direcció general a secretaria. L’objectiu del canvi, diu, és mostrar “la importància renovada que es vol donar a la llengua” i facilitar la transversalitat, perquè un secretari “té més capacitat d’interlocució amb els altres departaments”. El pòsit didàctic que duu Vila es nota quan parla: tranquil, il·lustratiu i matisat. Hi parlem llargament per videoconferència.

—Quina anàlisi crítica en feu, del mandat anterior?
—No es tracta de parlar només del mandat anterior. Cal més perspectiva. Després de segles de polítiques obertament lingüicides, el règim del 78 no és ideal però permet fer polítiques de recuperació. Hi ha hagut coses en què la majoria de la societat catalana estava d’acord. Primer, es volia que tota la població sabés català. De manera gradual però intensa. Segon, que el català fos una llengua per a tots els àmbits de comunicació. Hi havia discrepàncies: qui el volia més preponderant i qui menys. Però tothom estava d’acord que s’havia de fer servir en tot. I tercer, no volíem tancar-nos en comunitats. S’havia d’integrar la població que havia vingut de fora en el si d’una única comunitat nacional.

—I què ha passat?
—Eren acords de mínims, si vols, però transversals. L’any 78, o el 83, els signava tothom. Dècades després, continuem tenint bosses de gent molt important que no sap la llengua, el català no es fa servir en tots els àmbits i hi ha símptomes de segmentació i polarització. Hi ha una part important de la població que no ha adoptat el català com una de les seves llengües. El context ha canviat, no dic que s’hagi fet tot malament. En molt poc temps vam rebre més d’1.700.000 persones i no les teníem previstes. Però no hem fet les polítiques necessàries perquè aquestes persones s’incorporin a l’ús habitual de la llengua. No hem aconseguit que tots la sàpiguen. I en alguns aspectes hem retrocedit. Perquè hi ha qui pensa que té el dret de viure ignorant el català. Hem de reconstruir consensos i objectius ambiciosos i assolibles.

—Per què no ho hem aconseguit, això que dieu?
—Ben bé l’última dècada, col·lectivament hem tingut la preocupació per la llengua en un segon pla. La priorització ha estat una altra. També del punt de vista dels sectors catalanistes lingüístics. Hem estat discutint sovint sobre futuribles de què havíem de parlar però que no permetien posar damunt la taula que els reptes bàsics no els estàvem acomplint. Hi ha una altra qüestió que no és només de la direcció general, és del catalanisme lingüístic i dels moviments lligats amb la defensa de la llengua. Hem canviat marcs de discurs i d’anàlisi que sempre pivotaven lluny de la necessitat de la normalització de la llengua, de la recuperació de la llengua. I moltes vegades ens hem deixat portar cap a discussions que no beneficiaven.

—Entenc que això té a veure amb el component polític del trencament del consens.
—Bé, abans de dir que s’han trencat els consensos, dic que no s’han complert els objectius sobre els consensos bàsics. Crec que aquests consensos, en el fons, continuen essent majoritaris, però ni ens en recordem. Hem assumit que pot haver-hi centenars de milers de persones a Catalunya que no entenen la llengua del país. Hem assumit que no passa res si tots els treballadors d’una empresa no entenen el català. Si replantegem de nou els discursos, podrem tornar a fer aflorar els consensos i avançar molt positivament.

—Em refereixo que venim d’un cicle polític on s’han vist coses amb la llengua que no s’havien vist fins ara. Grups molt nombrosos al parlament fent servir el castellà.
—És una contradicció molt divertida que la gent s’ompli la boca amb el bilingüisme i després digui que parla castellà pels qui no assumeixen el català com a llengua pròpia. Mireu, el català és una llengua mitjana. Els catalans serem plurilingües durant un temps: haurem de saber més d’una llengua. Hem de garantir funcions exclusives per al català al seu territori. I l’ús preferent del català al parlament feia visualitzar que el català era de tothom. Potser ja sóc gran, però recordo un eslògan que deia que “el català és cosa de tots”, un consens que va funcionar molt de temps. No s’ha perdut del tot però està esmorteït. L’hauríem de recuperar.

—La immersió lingüística s’ha complert?
—Si ens comparem amb els altres territoris dels Països Catalans, els resultats que obtenim a Catalunya són millors. Vol dir que som en la millor de les situacions? No, en som lluny. Una part de la població acaba amb un coneixement feble de la llengua, fins i tot amb un domini més receptiu que productiu. I hem entrat en una dinàmica que és perversa. Sovint es diu que el saben però no el fan servir. Com si l’ús de la llengua sempre s’estigués decidint com el refresc que et prens. No, sovint el que passa és que l’escola dota de coneixements de català però no col·loquialitza prou. No aconsegueix donar tots els registres. I això és una feina extra per a l’escola catalana. A una escola alemanya no se li demana. Però la nostra escola ha de facilitar més eines lingüístiques que les d’una escola normal. I això no ho estem fent. Les últimes dècades s’ha abaixat la guàrdia en molts aspectes.

—Això vol dir que en alguns punts del territori s’imparteixen en castellà classes que haurien d’impartir-se en català? I que això no s’ha revisat prou i s’hauria de revisar més?
—Això és el que ens diuen les dades que tenim. A banda d’això, hauríem de tenir dades molt millors, però sembla que el que passa en molts llocs és que hi ha una alternança contínua entre llengües. El professor comença explicant una cosa en català però de seguida es posa a parlar en castellà. En contextos en què tan sols tens el professor perquè t’inciti a parlar en català, si ell ja no exerceix la tasca d’acompanyar-te a aprendre la llengua, no l’aprens.

—I s’ha pensat de fer-les públiques d’alguna manera, aquestes dades? No recordo cap declaració oficial del govern dient que s’havia detectat que hi havia llocs on la immersió lingüística no s’acabava de complir del tot.
—A veure, la política lingüística educativa és un àmbit en què mirarem de millorar la coordinació, però és competència d’Educació. Em consta que tenen una gran preocupació pel tema. Ara bé, sí que hi ha molts estudis. Per exemple: el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya, quan dóna les dades sobre els usos lingüístics, pregunta als nois com parlen, i una part important diuen que fan servir el castellà. Tot això és publicat i jo mateix vaig fer-ne una síntesi no fa pas gaire. Sabem que hi ha llocs on el català no és ni tan sols majoritari. Ara bé, hi ha molts llocs on sí que funciona com la llengua d’ensenyament normal. I ho voldríem preservar. Els discursos de blanc o negre són falsos. Sempre hi ha matisos. I hem de vigilar a l’hora de fer segons quines afirmacions.

—L’última sentència del TSJC i la llei Celáa perjudiquen molt el català. Qualsevol escola pot fer matèries troncals en castellà i un govern espanyol futur podria imposar el percentatge de manera generalitzada.
—Ara mateix el Tribunal Suprem té en estudi aquesta sentència, i quan hi doni resposta hi haurà les reaccions pertinents. A mi, que no sóc jurista, i a molts juristes, ens sobta molt que els tribunals s’arroguin unes prerrogatives que no són seves. El tribunal pot dir al poder executiu o al legislatiu que han de respectar tals drets, però no els pot dir com ho han de fer exactament. Sobta que el tribunal decideixi que és el 25%. El 25% per què? I com es compta? Els jutges són en un terreny on no havien d’haver entrat. Però la judicatura de l’estat espanyol és com és.

—Aquesta situació com pot repercutir en l’ús del català entre els joves, que és una de les franges on ha baixat més?
—No és tan clar, que sigui una de les franges on baixi més. En termes de llengua inicial no és cert. Hi ha més joves amb el català com a llengua inicial que no pas adults joves. Perquè hi ha més immigració en la franja d’adults joves –que vénen a treballar– que no pas en els joves. Ara bé, els joves es barregen amb més gent diferent. Interactuen molt més entre ells que no els adults. I en les relacions interpersonals, no és clar que els comportaments del jovent actual siguin profundament diferents que en les generacions anteriors. Ara, com que l’ús del català i del castellà convergeixen en la subordinació al castellà, si et relaciones més tens més probabilitats de fer-ho amb gent que no parla català i, per tant, de parlar en castellà. Però alerta a culpabilitzar el jovent. Perquè hi ha un miratge.

—Quin?
—La gent de més de seixanta anys sol comparar els joves d’ara, amb un 36% de català com a llengua inicial, amb la seva joventut, quan eren més del 50%. Home, és trampa. No pots comptar directament què fa una població demogràficament més feble amb allò que passava fa quaranta anys. Hem de filar prim en les anàlisis. M’agradaria que no s’anés reproduint aquest tòpic que els joves estan abandonant el català. Perquè no tenim dades que ens diguin que els joves estan abandonant el català. El que sí que m’agradaria és que hi hagués molts més nous parlants entre el jovent. Aquí ens hem de trobar.

—Agafem-ho a l’inrevés, doncs. És cert que el poder que llavors tenia la televisió no és el mateix que ara. Però una cosa que fa trenta anys va sumar molts parlants van ser els referents audiovisuals.
—Els mitjans del país han d’afavorir molt més la producció audiovisual adreçada als joves en català. I la que no produïm l’hem de comprar. Sovint es diu: com que hi ha la idea que els joves combinen les llengües, els farem productes en què hi hagi molt castellà, per veure si així… I al final acabes amb la situació surrealista que vols potenciar el català sense fer-lo servir. Els mitjans de comunicació han de saber el seu paper i reforçar-lo. Moltes vegades el fan encertadament. Si els mitjans fan continguts atractius per als joves, aconseguiran que els consumeixin. També tenim un problema nou. Ara bona part dels productes que consumeix el jovent l’ha produïda el jovent. Hem de convèncer-nos que la nostra llengua ens permet generar continguts i vehicular experiències que són rellevants. Sí: els joves catalans tenen un dilema si es volen professionalitzar, perquè el mercat català és més feble que d’altres amb més abast, com el castellà. Doncs hem de contribuir a facilitar la professionalització. Calen influencers que transmetin missatges d’abast nacional i local. Hi ha uns nínxols que hem d’explorar.

—Considereu que és un problema l’entrada progressiva del castellà que hi ha hagut els últims anys en molts programes de TV3?
—Una de les funcions bàsiques de la CCMA és la promoció de la llengua catalana. Això es fa proporcionant models de llengua adequats i diferents. Afavorint la transformació de la norma de la subordinació del català. Mostrant parlants adoptius del català, gent que no tenia el català com a llengua d’origen però que l’han apresa. Cal afavorir l’aprenentatge. És evident que com menys català hi hagi als mitjans de la CCMA, més s’allunyen del seu objectiu prioritari. Això no vol dir que no hi pugui haver gent parlant italià. Però la CCMA no ha de representar acuradament els equilibris demolingüístics del país. Això és un disbarat. És un disbarat. Si paguem una televisió per a promoure la llengua catalana és per a promoure la llengua catalana, no per a reforçar les tendències que la perjudiquen.

—El bilingüisme amb què funciona avui la societat catalana condemna el català a un procés de substitució?
—Aracil deia, als anys seixanta: “Es fa servir el bilingüisme com a mite per amagar la substitució, perquè només uns som bilingües, i els altres no ho són.” Ho recordo perquè moltes vegades ens perdem en debats conceptuals que no ens deixen veure la realitat. El bilingüisme, si no té un adjectiu, vol dir tantes coses que no vol dir res. Podem dir que Catalunya és una societat bilingüe. Però recordo que Madrid va fer un congrés anomenat “Madrid, comunidad bilingüe” on es vantaven que feien moltes coses en anglès. Ens perdem en debats nominalistes sobre més bilingüisme i menys bilingüisme, i regalem l’etiqueta a gent que interpreta el bilingüisme d’una manera que podríem dir-ne “sesquilingüisme”: vosaltres teniu l’obligació de ser bilingües, jo vull ser monolingüe i heu de cedir sempre cap a mi. Això és una estafa. Si deixes que això passi per bilingüisme, ja t’han robat la cartera.

—I doncs?
—El bilingüisme i el plurilingüisme són artefactes inestables, molt complicats de gestionar. Ningú no en dubta. El que hem d’aconseguir és que la població catalana que majoritàriament vol ser plurilingüe no converteixi el plurilingüisme en una arma per a desactivar el català. A mi m’agrada l’etiqueta de plurilingüisme autocentrat. O, si vols, el principi de subsidiarietat lingüística: el que facis en la llengua local no ho facis en la franca. En general, el bilingüisme condemna les llengües? No. De fet, mira quina paradoxa, mentre hi ha bilingüisme s’usen les dues llengües. Però el terme bilingüisme ens perjudica perquè està connotat i ens porta a discursos simplistes. Deixem-lo reposar tranquil·lament, anem cap a un plurilingüisme autocentrat que garanteixi la sostenibilitat de les llengües pròpies del país i el coneixement de llengües de tots plegats.

—Què en penseu d’aquest concepte que el professor Josep Murgades ha anomenat “panxacontentisme lingüístic”?
—Tot és qüestió de perspectiva. La major part de parlants de la major part de llengües del món es preocupen poc per la seva llengua. És un fet que fins i tot en comunitats que estan en un procés agut de substitució lingüística no hi pensen, en les seves llengües. Afortunadament, aquí hi ha molta gent preocupada per la situació de la llengua catalana. Segurament tenim menys panxacontents aquí que en altres societats amb llengües amenaçades raonablement comparables. És un terme poc empàtic, casolà. No li veig recorregut científic ni polític.

—Us ho formularé d’una altra manera, doncs. Com s’ha de resoldre la dicotomia entre alertar de la mala situació del català i evitar de convertir-lo en una causa de rondinaires?
—M’agrada molt el plantejament. És justament el que s’ha d’aconseguir. Ara el món s’ha d’organitzar, lingüísticament. I ho pot fer de moltes maneres. Hi ha qui pot dir: jo vaig pertot arreu amb la meva llengua i a tot arreu m’han de servir com si fos al meu poble d’origen. Crec que aquest no és el camí cap a una convivència democràtica i igualitària. És necessàriament conflictiu. A mi m’agrada el model que proposa el professor Van Parijs.

—Què diu?
—Que totes les llengües necessiten el territori on són la llengua reina, on tenen unes funcions garantides, on són llengües d’acollida, on si vols formar part d’aquell col·lectiu val la pena que aprenguis la llengua que et permet de vehicular-t’hi. Això no està renyit amb el multilingüisme. Però, estaríem d’acord que en anglès es pogués viure exactament igual a París que a Londres? Jo crec que no és just. Perquè poses tota la societat francesa al servei del privilegi monolingüe dels anglòfons. És un problema global i ja veurem com l’anem resolent. El model de Van Parijs diu: plurilingüitzem-nos tots, però alhora mantinguem la prioritat de cada llengua al seu territori. Això exclou les altres llengües? No. Implica que algú que ve a viure aquí no pot prescindir indefinidament de la llengua pròpia del país.

—El plurilingüisme autocentrat no hauria de començar pel govern? No repetint en castellà les declaracions que s’han fet en català, per exemple.
—És una proposta que s’ha fet més d’una vegada i amb la qual jo, dintre d’uns marges, hi simpatitzo bastant. Els nostres veïns de l’Espanya castellana, gallegòfona, etc., difícilment tenen accés al català, perquè sempre ens estem traduint a nosaltres mateixos. Si sempre ens traduïm a nosaltres mateixos, els altres pensen: ostres, això del català deu ser una cosa que fan servir de manera emblemàtica. Per un principi pedagògic, seria bo que s’adonessin que bona part de la vida als nostres països funciona en la nostra llengua. Perquè això també vol dir que si vénen aquí hi ha una llengua que els convindrà d’aprendre. De vegades hi ha qui diu: “Si vénen a Catalunya no han de tenir cap tipus de sensació que han de saber català.” No, no, és al contrari: l’han de tenir i l’han de tenir claríssima. Els convé. Els permetrà formar part d’aquesta societat.

—La secretaria de política lingüística hauria de tenir cap paper en la interferència del castellà sobre la gramàtica i el lèxic?
—Dins de les seves competències, això no hi és. Té més a veure amb l’Institut d’Estudis Catalans, que s’encarrega de la normativa, o amb els exemples que es donen des dels mitjans de comunicació. Vaja, això aquí i en qualsevol altre país. Nosaltres el que podem fer és promoure la qualitat en els usos institucionals, i ajudar a generar discursos favorables a un ús correcte de la llengua. Però hi ha molt pocs casos que jo conegui d’institucions polítiques que supervisin la qualitat de la llengua. N’hi ha alguns. Però tenint l’Institut no crec que sigui convenient.

—L’altre dia vam parlar-ne amb Teresa Cabré, presidenta de l’Institut, i deia: aquí es va crear el Consell Social de la Llengua Catalana i un dels problemes que hi ha hagut és que, a diferència de l’òrgan canadenc en què es va inspirar, se’n va donar la presidència al conseller de Cultura i la secretaria al director de política lingüística, i això li impedeix de fer la funció d’un òrgan independent que alerta el govern sobre aquesta mena de coses.
—Però això és una altra qüestió. La conveniència que el Consell Social estigui estructurat com ho està no té necessàriament a veure amb la qualitat de la llengua.

—Creieu que caldria reformular-lo?
—Hem de veure el paper del Consell. En tot cas la situació del Quebec és diferent des de molts punts de vista. Allà no tenen un Institut d’Estudis Francesos i per tant les dues entitats no són directament comparables.

—S’han de fer canvis en la cooperació amb els governs del País Valencià, les Illes i Andorra, en termes de política lingüística?
—Nosaltres voldríem poder impulsar al màxim la cooperació. Hi ha hagut moments històrics que era més complicat, i ara és més senzill. I hi ha un camp de reivindicació comú.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/francesc-xavier-vila-entrevista-terme-bilinguisme-perjudica/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=636e6188e3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-636e6188e3-204258373

 

El PSOE vota no al plurilingüisme

 "Després de la votació al congrés, es pot afirmar que el PSOE no té una intenció real de caminar cap al reconeixement efectiu de la pluralitat lingüística de l'estat"

 

És un fet inqüestionable que Espanya és un estat socialment plurilingüe. A banda de la llengua castellana, hi ha sis llengües pròpies arrelades a uns territoris on viu el 45% dels habitants de l’estat. Aquesta realitat indiscutiblement diversa no es veu reflectida, ni de bon tros, en un marc legal que és discriminatori, perquè fa del castellà la llengua reina, la que té uns privilegis que la resta no té dret a gaudir.

Amb l’objectiu de tancar aquesta desigualtat històrica, nou entitats que defensen la llengua pròpia del seu territori, entre les quals hi ha la Plataforma per la Llengua, el 9 de març van presentar al congrés dels diputats una proposició no de llei a favor del plurilingüisme. Les vuit mesures proposaven canvis per a garantir legalment la igualtat lingüística i, per tant, posar fi a la discriminació atàvica i persistent que implica la imposició del castellà.

La proposició no de llei va arribar al congrés amb el suport exprés dels escons independentistes i sobiranistes, com també d’Unides Podem. En total hi donaven suport deu partits, però per aprovar-la calien els vots del PSOE. La formació que encapçala el suposat govern més progressista de la història d’Espanya només va acceptar, de mala gana, tres dels vuit punts proposats. Aquests tres compromisos queden completament desnaturalitzats sense la resta. De fet, que els socialistes votessin en contra de totes les mesures estructurals ja representa un trencament dels tres punts als quals van comprometre’s, que eren de caràcter més aviat intencional.

El PSOE ha rebutjat, per exemple, impulsar els canvis legals necessaris perquè tots els funcionaris dels territoris amb llengua pròpia diferent del castellà passin a tenir el deure de conèixer-la. Així, els treballadors de l’Agència Tributària, els jutges o la policia espanyola podran continuar no sabent la llengua de moltes de les persones a les quals serveixen. Els socialistes també van votar en contra de l’ús generalitzat d’aquestes llengües a les pàgines web de l’estat, com també del seu reconeixement internacional.

El PSOE fins i tot ha rebutjat allò que reclamava quan era a l’oposició. El 2017, abans d’arribar al poder, els socialistes van presentar una proposició de llei per al “reconeixement i empara de la pluralitat lingüística d’Espanya”, amb la qual proposaven, per exemple, que els ciutadans poguessin comunicar-se en totes les llengües oficials amb tots els organismes de l’estat, encara que tinguin la seu a Madrid. Un cop al poder, el PSOE no va tirar endavant la seva proposta de llei i ara no ha volgut donar suport a allò que reclamava a l’executiu de Rajoy.

La conclusió és clara. Després de la votació al congrés, es pot afirmar que el PSOE no té una intenció real de caminar cap al reconeixement efectiu de la pluralitat lingüística de l’estat. Així, per bé que és possible que gràcies a la tasca de la Plataforma per la Llengua i les diverses entitats s’aconsegueixin algunes millores en àmbits sectorials, les bases uniformitzadores de l’estat espanyol continuen sent les mateixes, a diferència del que passa a les democràcies més avançades. Estats com Bèlgica, el Canadà o Suïssa presten una atenció especialment plurilingüe quan ho fan les institucions que abasten tot el territori. En cap cas no imposen la seva llengua majoritària i, de fet, la situació discriminatòria d’una comunitat lingüística de la mida de la catalana és insòlita en el context europeu.

A la Plataforma per la Llengua considerem que els resultats de la iniciativa, si bé poden ser el pretext per a iniciar més peticions a les administracions autonòmiques (com les de l’Aragó) i estatals, no ens acosten a l’objectiu de la igualtat lingüística perquè els punts que obligaven el govern espanyol a fer més canvis han estat rebutjats. Celebrem, això sí, la feina conjunta feta amb la resta d’entitats, tant del domini lingüístic català com del basc, gallec, asturià i aragonès. Aquest cop no ens n’hem sortit, però continuarem treballant des dels diversos fronts per revertir la situació de la llengua catalana, garantir els drets lingüístics i aconseguir que puguem viure plenament en català! Probablement haurem de jugar-nos-la més. En el pròxim intent, hauríem d’arribar al congrés amb una llei de llengües sota el braç. Fem-ho!

 https://www.vilaweb.cat/noticies/el-psoe-vota-no-al-plurilinguisme/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=98f94d0335-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-98f94d0335-204258373

Video- atac a la llengua continuament

 

“El francès ho ha d’esclafar tot”

 A banda del necessari, i lògic, ressò mediàtic sobre un tema clau, hi ha l'acció política. I aquí és on les institucions, els governs han d'entrar-hi i de respondre. Especialment el govern independentista 

“Per a ells és una qüestió de principis: el francès ho ha d’esclafar tot.” Són declaracions del diputat bretó Paul Molac arran de la reacció irada del govern d’Emmanuel Macron contra la llei de protecció i promoció de les llengües minoritzades que havia aprovat l’Assemblea Nacional de l’estat francès.

Llei Molac, se n’ha dit, precisament, perquè ha estat impulsada per aquest diputat, fundador del grup parlamentari Llibertat i Territoris. El nom oficial és “llei de promoció de les llengües regionals” i és la primera vegada que a l’estat francès reconeix i dóna cobertura a la immersió lingüística a les escoles públiques, la retolació bilingüe o a poder emprar, en els noms propis, grafies que no té el francès. Totes tres possibilitats, no cal dir-ho, altament alarmants i absolutament intolerables. Escoles, retolació, grafies dels noms: on s’és vist, de cap manera. No. El govern d’Emmanuel Macron ha reaccionat precipitadament i dràsticament per frenar la gosadia.

La llei, que ja havia passat folgadament el tràmit del senat (253 vots a favor, 59 en contra), finalment s’havia aprovat el 8 d’abril i amb claredat: 247 vots a favor, 76 vots en contra i 19 abstencions. Per al jacobinisme recalcitrant (com si n’hi hagués cap altre, en fi), aquella mostra de reconeixement de pluralitats lingüístiques devia ser insuportable. Per al jacobinisme recalcitrant de la República en Marxa, que és el partit de Macron, encara ho devia ser més el fet de constatar que cent dels seus diputats hi havien votat a favor. I va fer allò de l’on s’és vist i el de cap manera i el no, no i mil vegades no de les grans enrabiades, i va practicar aquella cosa tan lletja que és potinejar la separació de poders i injectar executiu al legislatiu: el mateix Macron i els seus ministeris (amb el responsable d’Educació, Jean-Michel Blanquer, com a braç executor) van fer mans i mànigues per a aconseguir els diputats necessaris i presentar a temps un recurs contra la llei al Consell Constitucional (tal com s’explica en aquest article, de seixanta que els en calien, en van tenir seixanta-un: tampoc no es pot dir que anessin sobrats de res). I el Constitucional francès va trigar ben poc a sentenciar que on s’és vist i que de cap manera i que no.

La llei Molac ha estat rectificada i escapçada.

L’escàndol és gros.

I sí, és una indignació. I sí, protestarem contra la bruta maniobra. El 29 de maig, que serà dissabte, ja hi ha convocatòria a Perpinyà: a les 15 hores, a la plaça de Catalunya i amb un lema ben clar: “Manifestem-nos per l’ensenyament en català.” Tanta gent com pugui, que hi faci cap. Tanta gent com pugui, del nord i del sud i de tot arreu. Perquè aquest atac directe contra la llengua catalana és un atac directe contra tots i cadascun dels parlants, al nord i al sud i a tot arreu. Vull dir que això que és una obvietat (que una llengua és també un ecosistema i que qualsevol reducció del seu espai afecta el conjunt) hauria d’implicar que, davant de l’agressió, el conjunt de l’ecosistema es defensés. Que ningú, enlloc, no es pogués permetre el (fals) luxe de fer-hi cara compungida i de pensar que quin greu i que si “n’arriben” a estar, de malament, “allà”, bo i mirant, alhora, cap a una altra banda.

Tot plegat és tan i tan greu, que ben segur que, el 29 de maig, els informatius de ràdios i televisions, les pàgines dels diaris en paper o digitals (a més a més de VilaWeb, s’entén) guardaran espai suficient per a donar notícia de la manifestació i de la barrabassada que l’ha causada. Vull dir que ho faran al sud de l’Albera, també.

Ni que sigui per a deixar constància de la importància que tenen unes mobilitzacions (juntament amb la de Perpinyà, a diversos punts de l’estat francès es faran també protestes davant de la barbaritat) que, de moment, ja han fet que Emmanuel Macron hagi de sortir a la palestra per a rectificar i declarar que no, que no, que en realitat ell és “guardià de la riquesa de les nostres llengües”.

Ahà.

I no tan sols això. Perquè a banda del necessari, i lògic, ressò mediàtic sobre un tema clau, hi ha l’acció política. I aquí és on les institucions, els governs han d’entrar-hi i de respondre. Especialment el govern independentista. Entrar-hi a fer la seva feina, vull dir, a actuar com a tal govern al servei del seu poble. Donant suport a la Bressola, a Arrels, al moviment associatiu del nord que, en condicions adverses, treballa per tots nosaltres, per la nostra llengua, i que tantes vegades ha expressat, amb raó, la falta de col·laboració del sud. Donant suport a les entitats i fent el seu paper, també, des de la institució i amb la força que té la institució, per a aconseguir garanties jurídiques per a l’ensenyament en català: cercant i trenant aliances amb representants públics bretons i bascs i occitans, dialogant amb càrrecs municipals i amb els diputats que van votar a favor de la llei, fent lobby a favor del respecte per les llengües minoritzades i, per tant, del català. Etcètera i per exemple. Que no caldria haver-ho de dir però que per si de cas.

De les poques coses imprescindibles que hi ha en el nostre ara i aquí, aquesta n’és una.

No sé si la primera.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/el-frances-ho-ha-desclafar-tot/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=51c80c0365-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-51c80c0365-204258373

Ofegar Sant Jordi, enderrocar la llengua catalana

 

Pretenen enderrocar la llengua, perquè és evident que l'enderrocament de la llengua és l'enderrocament de la nació

 

El govern d’Espanya ha decidit que el 23 d’abril siga el “Día del Español”. Tenia 364 dies més per a col·locar aquest nou invent tan nacionalista, però l’excusa de Cervantes li ha servit per a contraprogramar oportunament. Per a contraprogramar-nos. Què els catalans fan Sant Jordi i amb molt d’èxit? Doncs convertim Sant Jordi en el “Día del Español” i quedem-nos-el. D’ací a quatre dies veureu com proposen de convertir els llibres i les roses en símbols, eterns, de l’espanyolitat.

Ho faran, sobretot si consentim que es continue descafeïnant la celebració de la manera com ho ha fet enguany l’Ajuntament de Barcelona. El consistori, cada dia més infame en tots els sentits, ha tingut la pensada de promoure Sant Jordi fent servir escriptors en espanyol i prou. I, a més, tots homes, ben mascles, com si les dones no servissen per a escriure. Especialment les catalanes. I si la decisió no era prou gruixuda, Sandra Marcó, directora de màrqueting de Turisme de Barcelona, ho ha explicat a VilaWeb dient que “la campanya pretén difondre Sant Jordi al públic internacional i no al local”, amb la qual cosa ha assumit la versió més diglòssica de l’afer que es podia imaginar.  Ara que, per posar-ne un sol exemple, Mercè Rodoreda s’ha convertit en una escriptora de culte als Estats Units, ara resulta que l’ajuntament d’Ada Colau opina que el català és una llengua d’estar per casa i prou.

Cadascuna d’aquestes dues decisions és per si sola sorprenent –fa uns quants anys això simplement no hauria pogut passar. Però totes dues juntes, i emmarcades en el context ideològic de qui és qui les pren, és ben revelador. Perquè cal ser conscients que tot això no és ni casual ni innocent. El nacionalisme espanyol fa temps que ha activat una maniobra consistent a alterar el significat de la paraula “català” i el sentit de la catalanitat. I això, que ho va començar a fer la dreta més rònega, ara és el pa de cada dia de l’esquerra requeté.

Totes aquestes discussions absurdes que fa anys que aguantem sobre què és literatura catalana i que no ho és, o sobre si el Principat, i evidentment la resta del país, miraculosament té dues llengües naturals, cosa que no passa enlloc més del món, en el fons no és sinó la preparació d’això que ara, emparats en aquell treball, poden fer el govern espanyol i l’Ajuntament de Barcelona. Imposant la idea, completament falsa, que l’espanyol és tan natural en les províncies catalanes al sud de l’Albera com ho és el català. I imposant-la amb l’objectiu de malmenar una llengua, la catalana, que si deixa de tenir un sentit com a referent de la nació que la parla, queda desvalguda. Com passa amb totes les llengües, ep! O és que us penseu que l’espanyol, la llengua espanyola, no és reconsagradament nacionalista?

Potser, doncs, que deixem de fer bajanades tots plegats i entenguem que el que pretenen, ara i ací, és enderrocar la llengua, perquè és evident que l’enderrocament de la llengua és l’enderrocament de la nació –per més que hi haja una part de l’independentisme que es negue a entendre una cosa tan elemental, bàsica i indiscutible.

I negar-se a entendre això vol dir obligatòriament també negar-se a entendre que l’enderrocament de la nació, de la nació catalana, ara i ací implica l’enderrocament de qualsevol alternativa realista al règim postfranquista. Amb la qual cosa, per molta retòrica esquerrana que hi vulguen posar els seus defensors, al final resultarà que aquesta decisió només afavoreix i consolida els qui diuen que volen combatre. Perquè, tant si ho volen entendre com si no, juguen a favor seu.

PS. Parlant de llibres de Sant Jordi, ahir vaig tenir l’ocasió de parlar llargament amb Elena Vavilova, l’espia russa que durant vint-i-cinc anys va viure com a agent il·legal del KGB dins els Estats Units. Té una història fascinant, absolutament increïble, que he intentat de reflectir en aquesta entrevista que publiquem avui. Vavilova, que va inspirar la sèrie televisiva The Americans, ha escrit una novel·la basada en la seua vida que s’ha publicat ara en català amb el títol El secret de la clandestina. Ah!, i precisament se n’ha publicat la traducció catalana però resulta que encara no n’hi ha traducció a l’espanyol. Pobre Ajuntament de Barcelona. No sabrà com classificar-lo…

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/ofegar-sant-jordi-collapsar-la-llengua-catalana/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=4d13563c28-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-4d13563c28-204258373