Obre l’oficina europarlamentària de Puigdemont, Comín i Ponsatí a Barcelona

 

L'espai és al barri del Born de la ciutat i estarà oberta de dilluns a divendres, excepte els dies festius

Els eurodiputats de Junts, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, obren avui la seva oficina europarlamentària a Barcelona, tal com va avançar VilaWeb ara fa gairebé un mes. L’espai és al carrer de Bonaire, número 2, a tocar de la plaça de les Olles al barri del Born. Junts recorda que en uns altres països europeus és habitual que els eurodiputats tinguin oficines al territori en què han estat elegits per a tenir contacte directe amb els ciutadans i els seus electors.

 L’oficina estarà oberta de dilluns a divendres, excepte els dies festius, i els ciutadans s’hi podran dirigir per fer propostes o expressar queixes i inquietuds sobre la política catana o europea. A més, s’hi retransmetran els plens del Parlament Europeu i s’hi organitzaran trobades amb Puigdemont, Comín i Ponsatí telemàticament.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/obre-oficina-eurodiputats-puigdemont-comin-ponsati-barcelona/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=b6be9491a2-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-b6be9491a2-204258373 

El desastre de Llarena a l’Alguer adoba el camí jurídic del retorn de Puigdemont

 

"A cada victòria som més a prop; com més desmuntem la repressió som més a prop de l'octubre del 2017", diu el president  

Feia una bona estona que Carles Puigdemont havia entrat a la Cort d’Apel·lació de Sàsser. Els eurodiputats Toni Comín i Clara Ponsatí, que feia vint-i-quatre hores que es movien amb llibertat per Sardenya, havien decidit de sortir un moment de l’entrada de l’edifici rònec dels jutjats on es concentraven desenes d’independentistes sards i catalans per a donar suport al president. En aquell moment que prenien un cafè, la fiscalia italiana, que sobre el paper representa la posició espanyola, deia als tres jutges del tribunal que el procediment s’hauria de suspendre perquè hi havia qüestions de fons molt importants pendents de resoldre per part de la justícia europea, sobre la immunitat i sobre la manera d’executar les euroordres. I mentre això passava, el jutge Pablo Llarena enviava una providència al tribunal sard demanant d’extradir Comín i Ponsatí.

Unes hores més tard Puigdemont sortia lliure i tots tres es feien una fotografia simbòlica davant de l’edifici dels jutjats: Llarena els volia extradir tots tres de cop i no se n’ha sortit. Es quedava sol també dins la sala de vistes, perquè la fiscalia no s’ha alineat amb la seva interpretació de les resolucions de la justícia europea, sinó més aviat la contrària. I perquè el partit d’extrema dreta Vox volia dur precisament els arguments del jutge espanyol dins de la sala, provant de presentar-s’hi com a part afectada. La fiscalia italiana, primer, i la defensa de Puigdemont, després, s’hi han oposat, i el tribunal de seguida els ha impedit d’accedir-hi. El rampell dels ultres ha quedat en una gesticulació estèril que ha contribuït a tacar una mica més la posició de l’estat espanyol en aquest procediment.

La decisió del tribunal sard és important perquè és la tercera jurisdicció europea que s’oposa a la pretensió del Suprem d’extradir Puigdemont. La quarta si hi afegim les pegues que ha posat Escòcia a l’extradició de Ponsatí i la cinquena si comptem la negativa d’antuvi de Suïssa d’extradir els exiliats perquè hi veia “delictes polítics”. La dimensió de la decisió del tribunal de Sàsser és europea perquè trasllada absolutament la decisió sobre la llibertat de moviments de Puigdemont al terreny de la justícia europea i perquè fa de precedent –i advertiment al Suprem– per si cap altre estat de la Unió gosés detenir novament el president. “He comparegut en tres jurisdiccions diferents en quatre anys. Espanya no ha obtingut cap dels seus objectius polítics”, ha declarat Puigdemont en la conferència de premsa que ha fet acompanyat dels seus advocats al Quarté Sayàl de l’Alguer. “Fa servir el poder judicial per aconseguir objectius polítics, com ara que no puguem parlar, que estiguem tancats, que no ens puguem moure ni circular per Europa, ni fer acció política, ni tenir veu per a denunciar els estàndards espanyols, que són contraris als europeus.”

 

L’ofensiva de les euroordres empresa pel Suprem espanyol sembla que no té més recorregut. Sembla inversemblant que Llarena gosi repetir una maniobra com la de Sardenya en algun altre estat membre, tot i que hi ha el marge de dubte de la imprevisibilitat amb què ho ha anat portant. El focus es trasllada de ple al Tribunal de Luxemburg. En una primera instància, al TGUE, que ja té la nova petició de mesures cautelars de la defensa de Puigdemont arran de l’episodi de la detenció a l’Alguer, per a clarificar a tota la Unió la protecció que haurien de tenir els eurodiputats exiliats mentre no es resolgui el fons de la demanda contra el suplicatori. El Parlament Europeu haurà de presentar-hi al·legacions, i té temps per a presentar-les fins el 15 d’octubre vinent. Tornarà a arrenglerar-se amb la posició espanyola després del fracàs de Llarena a l’Alguer? I què dirà aquesta vegada l’advocada de l’estat, que és qui representa l’estat espanyol en els tribunals internacionals –incloent-hi, per tant, el Suprem–? Què hi dirà, ara que ha estat víctima d’atacs públics del jutge Llarena després d’haver dit el juliol proppassat que les euroordres restaven suspeses mentre no es resolguessin les qüestions pre-judicials al TJUE?

Vet ací les dues qüestions de naturalesa pre-judicial que són en mans del Tribunal de Luxemburg i que condicionaran la continuïtat i l’èxit de la batalla de l’exili: la validesa o irregularitat del suplicatori aprovat contra la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí i la validesa del no de Bèlgica a l’euroordre contra Lluís Puig. Perquè en tots dos casos la qüestió de fons és la il·legitimitat del Tribunal Suprem espanyol per a perseguir els exiliats, el qüestionament que fos el tribunal predeterminat per la llei per a reclamar i jutjar un exiliat no protegit per la immunitat d’europarlamentari com Lluís Puig i, per tant i per extensió, la legitimitat del mateix tribunal per a jutjar i condemnar els dirigents polítics i socials independentistes pel Primer d’Octubre.

I el rebuig de diverses jurisdiccions europees a la pretensió del jutge Llarena ha anat acompanyant el moment decisiu en què el Tribunal de Justícia de la UE es pronunciï sobre aquestes qüestions de fons. Un moment que, segons Gonzalo Boye, és qüestió de mesos; podria ser la primavera vinent. Aleshores pot ser el moment jurídicament més favorable per al retorn a Catalunya del president i de la resta d’exiliats. Puigdemont defuig de posar-hi data, però diu que és més a prop. Ho ha explicat així, tancant deu dies que marquen un nou fracàs del jutge Llarena i que té un cert aire de definitiu: “Sempre hem tingut un objectiu polític: hem discutit la nostra destitució perquè la considerem il·legítima i il·legal. Tot allò que hem fet ha anat en el camí de la reversió. Amb cada victòria, hi som més a prop. Com més anem desmuntant la repressió més a prop som de l’octubre del 2017. Espanya no vol que retornem com a ciutadans lliures. Ara ja podem acreditar que efectivament hem trobat justícia a Europa. El nostre retorn es construirà en el marc d’estat de dret europeu, el retorn vindrà per aquí.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-llarena-alguer-sardenya-retorn-josep-casulleras/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=12fd435bd4-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-12fd435bd4-204258373

El Consell d’Europa s’atipa de la desídia d’Espanya per a reformar el poder judicial

 

El GRECO lamenta que en set anys no s'hagi fet cap pas per a reformar el sistema d'elecció de la cúpula judicial

 

El Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (GRECO) retreu a Espanya la “manca d’un avenç positiu tangible” per reforçar la independència del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ). Fa set anys que aquest organisme reclama d’eliminar la intervenció dels polítics en la selecció dels membres judicials del CGPJ, però les autoritats no han fet cap pas per a reformar el sistema d’elecció de la cúpula judicial. “La situació és exactament la mateixa, i les preocupacions expressades pel GRECO continuen igual, si no és que són més grosses que abans“, lamenta el report d’avaluació periòdic publicat avui.

El GRECO constata que el govern espanyol no té intenció d’aplicar les seves recomanacions i que continua defensant que el mètode de selecció del CGPJ és legítim i democràtic. L’executiu de Pedro Sánchez diu que el procés requereix un ampli consens dels partits polítics, evita riscs de corporativisme i que, en qualsevol cas, els candidats a membres judicials són pre-seleccionats pels jutges amb un sistema democràtic.

Per contra, el GRECO reitera que els requisits del Consell d’Europa són diferents: “Quan la composició dels consells judicials és mixta, per seleccionar els membres judicials s’aconsella que siguin elegits pels seus companys […] i que les autoritats polítiques, com el parlament o el poder executiu, no participin en cap etapa del procés de selecció.”

A part la immobilitat de l’estat espanyol arran de la seva petició, el GRECO alerta de la inquietud pública reiterada pel blocatge en la renovació del CGPJ, que també ha transcendit a fòrums internacionals. Recull les últimes propostes per a reformar el sistema d’elecció de la cúpula judicial, en funcions d’ençà del desembre del 2018. Igual que la Comissió Europea, el GRECO també va manifestar preocupació per la proposta, que més tard es va retirar.

Per tot plegat, el GRECO insta l’estat espanyol a aplicar sense demora les seves recomanacions per preservar la independència del poder judicial. És a dir, que es reformi el sistema d’elecció i que siguin els mateixos jutges que nomenin el CGPJ.

És la quarta vegada que el GRECO fa aquest toc d’atenció a l’estat espanyol. En els informes del 2016, 2018 i 2019 ja se’n van exclamar. De les onze recomanacions que va fer el GRECO a Espanya fa set anys per a la prevenció de la corrupció respecte als parlamentaris, jutges i fiscals, considera que se n’han complert sis, com ara la millora del codi de conducta dels diputats i del ministeri fiscal.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/consell-europa-denuncia-manca-independencia-jutges-espanya/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=0430486107-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-0430486107-204258373 

Primer d’Octubre: tots els vostres esforços tenen sentit avui

 

L'acceleració del final dependrà molt de si sabem aplicar això que ja hem après aquests anys  

“El passat s’explica molt bé des del futur.” La frase, un poc rebregada però molt encertada, ens recorda que quan ets enmig d’un procés històric el problema principal és saber en quin lloc et trobes exactament. Saber quant de camí has fet i quant te’n queda.

 No aniré fins al 1707 ni al 1931 per a descriure el camí que avui seguim els catalans. Ni tan sols al 1975. Bàsicament, perquè tot esclata amb la mutilació de l’estatut del 2006, al parlament espanyol i, sobretot, al Tribunal Constitucional. I perquè aquest esclat té fases, autèntiques pujades de nivell, que, l’una rere l’altra, enlairen el problema català a una altura cada volta més visible.

 

Entre el 2010 i el 2014 la classe política encara prova d’arribar a acords amb l’estat espanyol que puguen reconduir el trencament. Però d’ençà del 2012 la forta pressió del carrer ja fa que la societat adopte la independència com a objectiu. La peça central de tot, com és sabut, és el dret de decidir. El respecte a la voluntat democràtica. I per això entre el 2010 i el 2017 s’intenta reiteradament la via negociada. Catalunya ho intentarà divuit vegades. Sempre inútilment.

Què significa, aleshores, i en aquest context, el Primer d’Octubre? El referèndum d’autodeterminació és una mostra d’unilateralitat i sobirania com cap altra que haja fet mai el poble català. I el dia fundacional de la República Catalana. Però també és, si més no, una altra cosa: el vot del Primer d’Octubre és la palanca que liquida el filibusterisme espanyol, amb l’immobilisme intencionat, i que obliga el règim a moure’s. Sense el Primer d’Octubre avui encara seríem on érem –allà on sembla que una part dels nostres polítics actuals estarien ben contents de tornar. Però gràcies al Primer d’Octubre i a les conseqüències que té cada dia, el terreny s’ha mogut sota els peus d’Espanya. El regne dels veïns estava molt tranquil, instal·lat en l’afer intern i en el no a tot, i això se li ha acabat per sempre.

Propose, per tant, d’entendre també el Primer d’Octubre com aquesta palanca que aconsegueix de fer moure finalment l’Espanya que no es volia moure. Com el colp que l’obliga a eixir de la cova. I que força Espanya, incapaç de reaccionar com un país democràtic, a recórrer a la violència per frenar el moviment democràtic català. I a desafiar, doncs, el dret europeu i particularment els drets personals dels ciutadans de la Unió Europea que encara vivim en territori espanyol.

Aquest és un desafiament que d’entrada no es fa visible, perquè la primera reacció política, la primera que arriba, resta completament condicionada per la importància i la influència dels espanyols, socialistes i populars, a Brussel·les.  Però avui, quan el conflicte ja ha avançat tant i origina sentències judicials i decisions polítiques de pes, tot comença a prendre una forma molt diferent. I passa, per exemple, que l’estat que va violentar totes les normes imaginables per a poder condemnar a dotze anys una part del govern català no pot, en canvi, retenir els seus presoners més de quatre anys tancats a la presó. Es mostra completament impotent.

Encara més: l’exili, amb la seua lluita, demostra una vegada i una altra que hi ha un camí claríssim per a guanyar, que és la confrontació permanent i constant, anar-hi sempre, i la reclamació dels drets que tenim com a europeus. Un camí que el jurista Javier Pérez Royo definia magníficament en un article que va publicar ahir: “La terrible conclusió de la comparació d’aquesta doble estratègia de defensa [la de Junqueras per un costat i la de Puigdemont per un altre] és que un ciutadà pot exercir el seu dret de defensa si estableix la residència fora d’Espanya mentre que aquest dret es redueix a una simple formalitat si es queda en territori espanyol.”

Aquest és el punt en què tot plegat fa un tomb, el lloc on cada vegada és més evident que som. Els catalans que vivim al Principat tenim encara la ciutadania espanyola, però també tenim ja la ciutadana europea. I com s’ha fet ben palès amb les dues estratègies divergents contra la repressió, no és igual comportar-se com una cosa que com una altra. Si ens comportem com a espanyols no hi tenim res a fer, tot serà un formalisme. Però si actuem com a europeus podem derrotar-los. Perquè són ells i no nosaltres que han violentat les lleis. Perquè nosaltres no vam fer res il·legal, però ells sí, moltes coses. I perquè Espanya ja no és ama del seu destí, ni tan sols dins les seues, sempre provisionals, fronteres.

Tot això que explique no serviria de res, evidentment, si no fos per la resistència. Perquè la repressió era pensada per a impedir d’arribar on ja som avui, esborrant el moviment tan de pressa com fos possible. Però no se n’han sortit, gràcies a aquesta gent extraordinària que no falla mai i que tampoc no fallarà en les mobilitzacions d’aquest cap de setmana.

Ara, tinguem-ho clar: els passos següents i l’acceleració del final dependran molt de si sabem aplicar això que ja hem après aquests anys. I per això avui m’importa destacar que des del futur, des d’aquell temps que explica tan bé el passat, el pas implacable de les fases és visible fins i tot si mires amb poca atenció. I que tot allò que es va construir avui fa quatre anys té conseqüències directes i immediates en el nostre present i és allò que ens mou. Tot l’esforç que vàreu fer fent córrer les urnes. Tot l’esforç d’allotjar-les i imprimir butlletes. Tot l’esforç de crear programes informàtics. L’esforç de votar les lleis que tocava al parlament. La defensa dels col·legis, cada vot ficat en una urna. Tot, absolutament tot, té sentit perquè si avui passen coses importants és precisament perquè ho vàrem fer.

De manera que, tot i que jo, com el mestre Fuster, sóc un poc al·lèrgic als visques, avui deixeu-me acabar amb un visca el Primer d’Octubre. Amb un visca la llibertat.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/primer-doctubre-tots-els-vostres-esforcos-tenen-sentit-avui/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=0430486107-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-0430486107-204258373

Estudiants i professors s’aixequen i diuen prou a la marginació del català

 

Aquesta setmana hem volgut endinsar-nos en les universitats del Principat i esbrinar quin és l'estat del català a les aules  

Al VilaWeb Paper d’aquesta setmana, hem volgut endinsar-nos en les universitats del Principat i esbrinar quin és l’estat del català a les aules. Alumnes i professors s’exclamen que fa dècades que es vulneren els drets lingüístics dels estudiants universitaris

El fenomen és general a tots els Països Catalans, però aquest començament de curs alguna cosa passa, més en concret, al Principat. Comencen a aixecar-se veus que diuen prou a aquesta situació. VilaWeb ha volgut posar-se en contacte amb alguns dels protagonistes i retratar la situació que viuen. La realitat és més dolenta que no semblava: a les aules hi ha por i indefensió.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/vilaweb-paper-catala-universitat-estudiants-professors/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=3f073dddc5-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-3f073dddc5-204258373

La batalla d’Alguer ens acosta més al final

 

A poc a poc, la legalitat europea es va imposant en una Espanya que no deixa de fer el ridícul

 Quan el govern va comparèixer a l’exili a Brussel·les, després de la proclamació de la independència i el cop del 155, hi va haver un parell de frases d’aquella conferència de premsa que em van sobtar. La primera, afirmava que Catalunya no volia proclamar una república basada en la sang. Crec que el president Puigdemont va dir, si no recorde malament: “La nostra república no naixerà sobre la sang de la gent.” I la segona cosa que em va sobtar va ser l’afirmació que l’exili no era per a salvar situacions personals sinó la continuació de la lluita. I que propiciaria una manera de tornar a la vesprada del 27 d’octubre, però havent desarmat Espanya –en aquest cas, la frase no va ser així de clara, però es va entendre això.

En aquell moment, recorde que vaig pensar que, si s’aconseguia, el moviment democràtic català marcaria una fita mundial, un abans i un després sobre com s’aconsegueix l’alliberament nacional. Però que, si passaven els anys i no era així, el ridícul d’aquelles paraules tan solemnes seria gros. 

El ridícul fet pel regne d’Espanya a Sardenya, davant les autoritats italianes i sobretot a escala europea, no pot ser més gran. La batalla d’Alguer, i em disculpareu que elimine l’article per fer una picada d’ullet al gran Gillo Pontecorvo, deixarà marques molt profundes i tindrà conseqüències grans. I ens acosta a una solució definitiva. Com em deia ahir un amic molt bon coneixedor de com funcionen aquestes coses: “A Europa, l’enganyen una volta, però mai dues.” Hi ha un punt final.

També perquè, de nou, l’audàcia i la determinació del president Puigdemont ha fet saltar pels aires una situació que és com més va més difícil de pair a Europa. Tindrem temps de saber en detall tot allò que ha passat, com és que va saltar l’alarma i si hi va haver gestions poc recomanables entremig o no. Però la cosa clara de l’episodi sard és que el Tribunal Suprem espanyol i el regne d’Espanya han enganyat, i es pot demostrar documentalment, les autoritats judicials europees. I aquest és un afer d’una gravetat extrema i que segur que també obrirà molts ulls en l’àmbit polític.

La base d’aquell discurs del novembre del 2017 era la següent: res d’allò que havia fet la Generalitat de Catalunya era il·legal i Espanya, en canvi, havia pervertit el sistema democràtic per frenar un procés polític amb l’ús de la violència. Per a evitar que aquella violència desemboqués en una guerra oberta o en una massacre, l’únic camí era aplicar les regles democràtiques europees també a Espanya. També en un país que s’havia escapat de la democratització continental i que representa un anacronisme perillós per la Unió Europea mateixa.

No era un missatge senzill d’explicar. Però sobretot era un missatge que calia demostrar. I calia demostrar-lo ensenyant que Espanya és un estat pària que rebutja i renega de la constitución que nos dimos entre todos i que està obligat a seguir. És a dir, del Tractat de Lisboa.

Tots els passos que s’han fet d’aleshores ençà han anat per aquest camí. Primer, la justícia alemanya va demostrar al nivell més alt que el referèndum i la proclamació de la independència no eren cap rebel·lió que pogués ser susceptible de càstig en un règim democràtic, cap sedició. Que votar i proclamar la república catalana no eren delictes. Després, Bèlgica va clarificar que som davant una persecució política contra una dissidència nacional que la democràcia europea té, en virtut de l’article 2 del Tractat de Lisboa, el deure de protegir. La victòria de Lluís Puig va ser molt determinant en aquest sentit. I ara, amb aquest darrer episodi, s’ha demostrat sense cap possibilitat d’error i sense que ningú mai més no puga adduir ignorància que Espanya és un estat que va contra la llei europea. S’havia vist clar en l’afer de provar d’impedir que els quatre diputats –Puigdemont, Comín, Junqueras i Ponsatí– prenguessen possessió dels seus escons, però això que ha passat ara a Sardenya ho posa tot en un altre nivell.

El següent pas, crec i espere, serà imposar la legalitat europea a Espanya en el sentit que els eurodiputats, però molt notablement el president Puigdemont, són lliures d’entrar i fer allò que creguen convenient a tots vint-i-set estats membres de la Unió i no pas tan sols a vint-i-sis s. I aquell serà un dia, amb tot allò que passarà i amb tot allò que comportarà, que ens posarà més a prop, uns quants passos més, encara, del final.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-batalla-dalguer-ens-acosta-mes-al-final/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=d033c741eb-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-d033c741eb-204258373 

El govern espanyol desempara el català en la nova llei de l’audiovisual i desferma indignació

 

 

 El ministeri desatén les demandes de la Generalitat i el sector audiovisual català en el darrer esborrany de l'avantprojecte 

 

El govern espanyol no ha inclòs en el text del nou projecte de llei de comunicació audiovisual la protecció del català a través de quotes específiques en les plataformes de vídeo a demanda, com ara Netflix o HBO. Segons que ha avançat El Periódico, la norma després d’haver passat una segona fase d’audiència pública no recull les peticions de la Generalitat i el sector audiovisual català. El text de l’avantprojecte estableix que “com a mínim el cinquanta per cent de la quota prevista” per a obres europees -un 30% del total- s’ha de reservar a “obres en la llengua oficial de l’estat espanyol o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes”. El text no indica un percentatge específic per al català.

 

Quant als serveis de comunicació audiovisual televisius lineals, el text diu que es reserva el 51% del temps d’emissió a obres europees i dins d’aquest percentatge almenys un 50% a obres en castellà o una llengua cooficial, sense especificar-ne el repartiment entre elles. El ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va reclamar que el 50% de la quota d’obres en llengües de l’estat espanyol es destinessin a obres en català, basc o gallec atesa la situació de precarietat d’aquestes llengües en l’àmbit audiovisual o, com a mínim un percentatge que correspongui al seu pes poblacional. El text tampoc recull una altra petició del CAC que demanava que un 10% dels ingressos dels prestadors de servei de comunicació audiovisual amb més de 50 milions d’euros d’ingressos es destinessin a finançament d’obres europees i una part es destinés a les llengües cooficials. La norma només fixa que sigui un 5% sense fer esment al català.

El govern català insistirà que s’inclogui la protecció

Per la seva banda, el govern català ha dit que insistirà a l’executiu espanyol que s’inclogui la protecció del català a la nova llei de l’audiovisual. Fonts del govern consideren que la llei “no fomenta gens la diversitat lingüística de tot el territori” i han recordat que l’executiu ja havia presentat esmenes a la normativa. Per la seva part, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ha alertat que “l’arraconament del català continua sense pausa i sense terminis”. De fet, a principis d’estiu, el nou secretari de Difusió del govern, Jofre Llombart, ja advertia sobre els riscos de la nova llei espanyola de l’audiovisual, que “podia ser demolidora per al país”.

També s’ha pronunciat l’entitat Òmnium Cultural, que anunciat que està preparant un front comú i diverses accions per l’audiovisual en català.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/govern-espanyol-no-inclou-llei-audiovisual-quotes-protegir-catala/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=f9da0d0ca3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-f9da0d0ca3-204258373

 

 /1439                

Sánchez aconsegueix allò que volia: robar encara més temps

 

Sánchez creu que el 2017 va passar una cosa –de la que ell, amb aquesta barra que gasta, no se sent responsable–, una cosa que el temps, el pas del temps, va arreglant tot sol. El temps, no pas la política

La política és una pràctica humana que es fa sempre en el temps, comptant amb el temps com una de les matèries primeres de què es dota. Per aquest motiu, el pas del temps és una de les eines, una de les armes, una de les tècniques més importants en l’arsenal dels polítics.

Quan Charles Maier i Christopher Clark expliquen què és la cronopolítica ens parlen del “temps polititzat”, que defineixen d’una manera molt precisa, una definició que crec que és important de llegir especialment avui: el “temps polititzat” és la tècnica de fer servir el temps com a mitjà per a legitimar el propi programa, per a desafiar i desacreditar els adversaris polítics o les opinions polítiques oposades, o per a fer totes dues coses alhora.

I ara observeu com Pedro Sánchez ha fet justament això. En la compareixença, ahir, al Palau de la Generalitat va repetir una vegada i una altra que avui estem millor que no ahir, quan es va dictar la sentència contra els presoners polítics, i que demà encara estarem millor que no avui. Cosa que, traduïda, vol dir que ell creu que Espanya està més ben situada avui a Catalunya i que a l’independentisme cada vegada, i com més temps passe més, li serà més difícil de guanyar.

La lògica de l’argument és tan evident que es pot veure per tots els descosits. Sánchez creu que el 2017 va passar una cosa –de la qual ell, amb aquesta barra que gasta, no se sent responsable– una cosa que el temps, el pas del temps, va arreglant tot sol. El temps, no pas la política.

Per això el seu principal objectiu ahir era que el president Aragonès passàs per alt i oblidàs, desmuntàs, aquella frontera dels dos anys que havia pactat amb la CUP. Que la Generalitat acceptàs que no hi ha gens de pressa ni cap límit temporal per a la taula. Si això dura vint anys, que en dure vint. Millor i tot. Que ell, en tot cas, continuarà jugant amb la carta de “deixar passar el temps per anar normalitzant i legitimant el seu programa”–com explica la definició de Maier i Clark.

La part catalana, i dissortadament no puc dir que això m’haja sorprès, hi ha caigut plenament, de quatre potes. Ja hi arribaven venuts per aquesta vindicació acrítica del mecanisme, de la taula, de què parlava en l’editorial d’ahir. Però com que, a més, Sánchez tanca rotundament la porta a la política –no a l’autodeterminació, no a l’amnistia–, supose que per a Aragonès no hi ha res més a reivindicar. Que es reuniran durant tants anys com calga. Per a arribar on?

Torne a la gestió del temps. L’equip de Pedro Sánchez repartia ahir a Palau, als periodistes, l’anomenada agenda del retrobament. Però llegint-la no costava gens de reconèixer que aquesta proposta presentada ara com una gran idea del govern espanyol era en realitat els 23 punts que Artur Mas va demanar a Mariano Rajoy el juliol del 2014, completats per Carles Puigdemont fins a arribar a 45, lliurats també a Mariano Rajoy el 2016. Set anys després tornen els 45 punts a Barcelona amb la promesa –ai, senyor!– que ara sí que els compliran. Però amb un advertiment solemne que ja va fer Rajoy. Podem parlar dels 44 punts primers però no del darrer, que és l’autodeterminació. Ho va dir Rajoy a la Moncloa quan el va visitar Puigdemont i ho repetí ahir, mot a mot i exactament igual, Pedro Sánchez al Palau de la Generalitat.

Que en aquest ambient d’ensarronada la gent no tinga ganes ni de manifestar-s’hi en contra, com va passar dissabte –quan ningú tenia gens d’interès en la taula­– o com va passar amb les convocatòries d’ahir, a mi em sembla una cosa ben normal i lògica. Entre més raons, perquè és incomprensible, per exemple, que la CUP signàs un acord amb ERC validant que es deixen perdre dos anys i que ara de sobte convoque a la plaça de Sant Jaume una manifestació contra la taula. Francament…

Tot això a banda, la convocatòria ha servit per a posar en relleu la dificultat amb què haurà de moure’s el president Aragonès d’avui endavant. Amb aquesta reunió ha guanyat uns quants mesos de coll que permetran a ERC de fer-se valer, amb aquest argument inflat segons el qual per primera vegada un president espanyol accepta que hi ha un conflicte polític, de manera que a Pedro Sánchez li podran aprovar el pressupost espanyol sense gaires discussions internes ni problemes. Però el preu per a Aragonès és el nerviosisme com més va més evident de la CUP, del qual la manifestació és un símptoma; i, sobretot, l’afermament de Junts, que ha jugat molt fort i ha sabut marcar molt bé un perfil propi i diferenciat, quan ja semblava estar dòcilment dins el govern. La manifestació de la Diada i el renaixement del carrer completa un panorama que, més enllà de la inversió mediàtica i propagandística que ens voldrà colgar argumentalment aquests dies, és objectivament més difícil avui, per al president, que no ho era ahir.

PS1. A cavall de la manifestació, Julià de Jòdar va publicar ahir aquest article que crec que hauríeu de llegir i passar: “Ens cal organitzar el poder des de baix“.

PS2. Crec que comencen a alçar-se clarament veus reclamant un canvi immediat de direcció, algunes de molt poderoses. Biel Mesquida, per exemple, ahir durant el lliurament del premi Trajectòria, va cridar “Fora victimisme! Justícia! Fora polítics venuts! Valor! Fora por! Acció!” Ho podeu veure ací.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/sanchez-aconsegueix-el-que-volia-robar-encara-mes-temps/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=97e87e6e25-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-97e87e6e25-204258373 

Xiulats a ERC- Unes esquerres molt de dretes

 Que les esquerres catalanes s'hagen tornat tan, tan, tan de dretes és una cosa a què no em sé acostumar... 

 

Els xiulets i increpacions que alguns polítics catalans de ERC van haver de sentir durant la Diada sembla que els han molestat molt. Per prosseguir amb els seus jocs partidistes i demostrar-nos, si calia, que no han tret cap lliçó positiva de l’Onze de Setembre, ahir van mirar de traure’n suc, fent veure que es xiulaven els uns als altres o que allò era una cosa organitzada per a fer mal a l’altre, i que tomba i que gira. Però més aviat allò que s’hi va veure, allò que vaig veure jo en persona, allò que van veure els periodistes de VilaWeb i l’altra gent amb qui he parlat, van ser manifestacions espontànies d’enuig. Xiulava gent que simplement es trobava de cara amb algú que opina que no ho fa bé i que li ho recrimina així. A crits, sí. I amb insults, si ho considerava convenient. La gent, en definitiva, està molt enfadada amb la classe política i per això expressa la decepció o la ràbia també encarant-se als qui en són més representatius. No crec que siga tan difícil d’entendre. Si se’n vol fer un problema, d’aquests crits i xiulets, és per a tapar el problema veritable: que ells, els polítics, no han dut a terme la part que els corresponia.

Tradicionalment, els polítics sabien, eren conscients, que els xiulets anaven amb el càrrec –aquesta era la cantarella que tothom repetia amb resignació. I s’ho prenien sempre amb una certa calma, tot plegat. Amb respostes brillants i tot, de vegades. És famosa aquella escena en què De Gaulle, sense immutar-se ni deixar de caminar, va respondre “Buf! Quina feinada que em doneu!” a un senyor que l’increpava violentament pels Camps Elisis tot cridant: “Eliminem els imbècils!” O aquella ocasió en què Jordi Pujol, al començament de la seua presidència, va rebre un colp de pedra al cotxe oficial en què anava i, sense pensar-s’ho dues vegades, va baixar a dialogar amb els qui l’havien llançada –i també a renyar-los.

 

Tanmateix, ara sembla que els polítics siguen intocables i hom ja no els puga ni xiular. O que xiular-los, si t’abelleix i creus que és raonable de fer-ho, et converteix en una espècie d’element asocial perillós, que cal desqualificar i aïllar, digne de ser arraconat. De manera que es menysté, o s’amaga, que la protesta és el so de la democràcia i que només faltaria que la gent no pogués protestar sempre que volgués davant qui volgués i de la manera que consideràs més convenient.

La cosa em resulta encara més sorprenent quan constate que la desqualificació dels xiulets prové, molt especialment, de partits i persones que es reclamen, diuen que són, d’esquerres. I dic això perquè des de l’esquerra de veritat, la que pensa i no es deixa arrossegar, el filòsof francoalgerià Jacques Rancière ha explicat d’una manera insuperable com les actuals institucions polítiques, inclosos els partits, han assaltat la política, amb la intenció expressa de limitar a la població el camp, l’abast, d’allò que es considera polític. Per a restringir la lliure opinió dels ciutadans, tot controlant la protesta. Rancière ha deixat clar que és precisament amb la intenció explícita de limitar el nostre dret de fer política quotidianament, en els gests petits del dia a dia, que els polítics s’han atorgat drets abans impensables. Com ara el de definir segons la seua voluntat quina forma de protesta és legítima i quina ha de ser criticada –xiular, en aquest cas. O com ara dir-nos si una cosa és constitucional o legal, prescindint de què diga la constitució o la legalitat. O com ara apropiar-se el dret de definir què és violent i què no ho és –que això ja ho han deixat convertit, no en un fet objectiu i objectivable, com havia estat sempre, sinó en una pura conveniència instrumental.

És cert que, ara com ara, ells encara no diuen que xiular siga un exercici violent, però que les esquerres catalanes s’hagen tornat tan, tan, tan de dretes és una cosa a què no em sé acostumar…

PS. Val a dir que Rancière, com Wollin, és molt interessant de llegir a la llum del Primer d’Octubre. És ben coneguda aquella tesi seua que diu que la democràcia sols existeix de veritat en els moments en què l’ordre establert és reimaginat “de manera caòtica” per un esdeveniment únic i inesperat.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/xiulats/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=afa87392fd-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-afa87392fd-204258373 

Diada 2021: La gent heu donat un colp de puny magnífic sobre la taula

 

"L'ANC no s'ha doblegat a fer una manifestació còmoda per al govern ni per als partits. Ha mantingut la convocatòria per la independència i no ha acceptat de posar-se al servei de rebaixes" 

 

La Diada del 2021 serà marcada per la manera en què la gent ha tornat a donar un colp de puny sobre la taula. Centenars de milers de ciutadans anònims que no volen saber res de les baralles partidistes nefastes i que continuen exigint la independència que vam votar el 2017 han desbordat de nou els carrers de Barcelona. Sorprenent i superant de molt fins i tot les expectatives dels organitzadors.

Tal com ha passat amb uns altres moviments socials d’arreu del món, la pandèmia va frenar la mobilització popular tot just després de l’acte del Consell per la República de Perpinyà, el darrer dia de febrer del 2020. I aquest any i mig de pandèmia, que ha separat aquella manifestació d’aquesta de l’Onze de Setembre de 2021, ha tingut un impacte molt gran, i molt negatiu, sobre el procés d’independència.

Els partits, sense cap pressió del carrer, han acaparat tot l’espai de la política, reduint les reivindicacions populars als seus interessos. I també han colonitzat bona part de l’espai mediàtic –quina vergonya, una vegada més, les tertúlies que vam haver d’escoltar en els mitjans que retransmetien la manifestació; quina desconnexió tan gran de la realitat.

Aquest any i mig, ple de missatges de derrota i impotència, ha estat terrible. Però ara tant se val. Perquè la gent heu tornat a conduir el procés i l’heu tornat a encarrilar per la via que mai no hauria d’haver abandonat.

En l’editorial que vaig publicar divendres explicant per quina raó jo aniria –i hi he anat– a manifestar-me, vaig escriure que no veure’ns, estar aïllats cadascú a casa seua, ha fet mal, ha desgastat, ha afluixat la societat. I afegia: “No tornarem al ple rendiment d’avui per demà, però l’ímpetu, aquest ímpetu col·lectiu que et dóna saber que n’hi ha molts com tu, només es guanya reunint-nos.”

I en la manifestació, en aquesta Diada del 2021, això ha estat el fet més important: l’ímpetu que ha donat a la gent. Que ens ha donat a tots els que hi hem anat. Les cares dels manifestants reflectien una alegria que feia anys que no veia. En moltes de les cares es veia, de nou, aquella sensació de poder, de poder popular, de força indestructible, que teníem abans del 2017 i que vam perdre després, en la lluita a favor dels presos. Ara, aquest dissabte, hem tornat a ser els que érem i ho heu sentit, això. Carregats amb aquesta força que s’adquireix quan saps positivament que en som tants, molts, molts més que no diuen i volen ells.

Ara, alguns us provaran de fer ballar el cap amb les xifres o miraran d’explicar-vos que no sabeu per què us manifestàveu, però que us heu manifestat en realitat per açò o per allò –per allò que els convinga, és clar. No en feu cas. Recupereu serenament les sensacions viscudes i gaudiu d’això que heu protagonitzat als carrers de Barcelona, perquè ha estat molt gros. Tancat ja, segons que sembla, el parèntesi de la pandèmia, ací som de nou.

En aquest sentit, la manifestació ha mostrat algunes coses importants. La primera és la força i la dignitat de l’Assemblea Nacional Catalana. L’ANC ha estat l’ase dels colps aquests anys, assetjada i atacada per tants fronts. Els nous autonomistes, especialment, l’han volguda matar perquè és la base més sòlida del moviment popular. Però amb aquesta manifestació, l’Assemblea ha respost i ha demostrat algunes coses.

En primer lloc, que la seua capacitat mobilitzadora continua essent única. Ningú, ni dins l’independentisme ni fora, pot treure al carrer la gent que treu l’Assemblea. Però és que, a més, aquesta vegada l’ANC ha demostrat d’una manera molt concreta la seua independència i la seua dignitat. No s’ha doblegat a fer una manifestació còmoda per al govern ni per als partits. Ha mantingut la convocatòria per la independència i no ha acceptat de posar-se al servei de rebaixes com l’autodeterminació i l’amnistia, ni s’ha deixat enganyar per deliris com la taula de diàleg i l’ampliació de l’aeroport. I cal agrair-ho. L’Assemblea Nacional Catalana és un pilar fonamental del país, i ho ha tornat a demostrar.

Ho ha tornat a demostrar, a més, llegint molt bé la realitat, no com la classe política. La gent, els manifestants, han respost en els termes en què els convocaven, precisament perquè esperaven això. Perquè necessitaven això. Perquè volien això. I el contrapunt trist, ho hem vist en la manifestació mateixa, han estat els partits polítics o el govern mateix d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya.

Els partits polítics s’han fet fonedissos en la manifestació i això és ben significatiu i cridaner. Uns altres anys, feien grans blocs de manifestants organitzats, lluïen les seues banderes i pancartes i tenien una presència preeminent, visible, reconeixible, però res d’això no ha passat avui. Més aviat els polítics han provat de passar de puntetes i els partits no s’han volgut arriscar a ser xiulats i rebutjats pels manifestants. El fet, impressionant, que alguns dels nostres polítics hagen participat envoltats no de la gent sinó de policies, per a la seua protecció, ho diu tot. Saben què han fet.

Ara vindran les mobilitzacions del Primer d’Octubre i, abans, unes setmanes políticament molt interessants que poden canviar de nou el rumb del país. Teníeu ganes de dir que ja està bé i ho heu fet. Doncs a continuar. Per la independència. Que aquest ha estat el missatge inequívoc de la Diada del 2021, la Diada de la gent.

PS1. Ah!, i gràcies. És un goig viure de prop i participar d’aquest moviment.

PS2. Crec que hi ha una anècdota que ens hauria de fer reflexionar a tots i que ens hauria d’enfortir. Molts de vosaltres portàveu una pancarta que deia: “Hem guanyat, exigim la independència.” No era cap iniciativa de l’ANC. Era la iniciativa d’una sola persona. D’un home de l’Empordà, “un tal Toni”, que va decidir que ell podia fer alguna cosa per originar aquest ímpetu a favor de la independència que necessitàvem. I va imprimir, tot sol, cent mil cartells. Va demanar a uns voluntaris que l’ajudaren a repartir-los i va aconseguir que l’eslògan més visible de la mobilització fos un missatge inequívoc al qual la gent s’agafava de gust perquè era allò que volia dir. Exigim la independència perquè vam guanyar el Primer d’Octubre. I punt. I escolteu-nos. La lliçó? No calen grans organitzacions per a fer coses. Tot depèn de cadascun de nosaltres, un a un. (Si en voleu saber més mireu aquest article: D’on ha sortit la pancarta “Exigim la independència”?)

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/diada-2021-la-gent-heu-fet-un-magnific-cop-de-puny-sobre-la-taula/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=4f0d5ffa0d-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-4f0d5ffa0d-204258373 

Medalles impúdiques

 

Fa una certa vergonya aliena veure la ministra de Transport, l'exalcaldessa de Gavà Raquel Sánchez, predicant la 'Catalunya lliure de peatges', després de tants anys oposant-se a això els socialistes des del govern espanyol; penjant-se medalles per l'aixecament de barreres aquest últim dia d'agost en uns 556 quilòmetres de pagaments d'autopistes catalanes, quan ha estat un tema d'acabament de concessions; i, finalment, reclamant a la Generalitat que faci el mateix i alliberi també quatre trams, les concessions administratives dels quals vencen entre 2037 i 2039 i que sumen en total uns 120 quilòmetres de peatges.

Anem a pams: des de 1977, cap partit no ha governat tant a Espanya com el PSOE, que en tres períodes diferents completa fins a 24 anys a la Moncloa: 14 de Felipe González, set de José Luís Rodríguez Zapatero i més de tres Pedro Sánchez. Un temps més que suficient per haver pogut revertir una situació que ha situat Catalunya al primer lloc del pòdium des que hi ha autopistes de peatge. No només això, sinó que mentre aquí es feien quilòmetres i quilòmetres d'autopistes de peatge, en molts llocs d'Espanya s'inauguraven les autovies gratuïtes. Això ha passat amb governs del PSOE i del PP —amb José Maria Aznar i Mariano Rajoy— i s'ha mirat cap a una altra banda. És més: aquesta política s'ha acompanyat impúdicament d'una altra encara més clamorosa, com és el dèficit crònic d'inversió en infraestructures als pressupostos generals de l'Estat, sempre per sota del que li tocaria a Catalunya per població i també líder en incompliment de la quantitat pressupostada. O sigui, dos enganys pel preu d'un.

La ministra, potser pel poc temps que fa que és al càrrec o per l'eufòria de no voler desentonar amb la felicitat general, sap que, en un termini de no gaire més de dos anys, d'una manera o altra es tornarà a pagar perquè així ho assenyala una norma comunitària. Ella passava per allà i el PSOE gairebé també. Una altra cosa és que la concessió s'hagi acabat amb ells al govern espanyol.

Però potser el més escandalós és quan li demana a la Generalitat que rescati les autopistes de peatge que encara són de pagament. Que ho faci un govern que va tenir bastant a veure amb el rescat de les radials de Madrid i no es va posar vermell per això, malgrat que ja veurem si baixa dels 3.000 milions d'euros, és d'un enorme cinisme. En tot cas, el que hauria de fer l'executiu de Sánchez és posar sobre la taula el 50% d'aquesta quantitat per rescatar les autopistes que exigeix al Govern. Això sí, escanyant les seves arques públiques amb un sistema de finançament autonòmic que fa anys que va caducar i és enormement perjudicial per a Catalunya.

Hi ha vegades que el millor és no sortir a la foto. Però això no està a l'abast de qualsevol.

 

https://www.elnacional.cat/ca/editorial/medalles-impudiques_641135_102.html?utm_source=APP&utm_medium=APP&utm_campaign=APPGROC

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua creu que l’incident de Moncofa demostra intolerància i defensa el dret a expressar-se en català

 

L'AVL ha assenyalat que "una societat malalta és aquella que ni accepta ni respecta la diversitat, inclosa la diversitat lingüística"  

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha criticat l‘incident ocorregut divendres durant una actuació de monòlegs en català a Moncofa (Plana Baixa), on diversos turistes madrilenys van començar a exigir als humoristes que parlessin en castellà.

La institució, a través d’un comunicat publicat a les seves xarxes socials, ha defensat el dret a expressar-se en català i ha considerat que aquests fets “demostren la intolerància, una vegada més, d’aquells que consideren només el castellà com l’única llengua vàlida”.

Davant aquesta situació, l’AVL ha exigit “menys uniformitat i més diversitat”, al mateix temps que ha assenyalat que “una societat malalta és aquella que ni accepta ni respecta la diversitat, inclosa la diversitat lingüística”.

Així mateix, ha defensat que els valencians, dins del territori, tenen dret d’expressar-se en català, i també el d’oferir qualsevol tipus de manifestació cultural i artística en la llengua pròpia. “Faltaria més. És la nostra llibertat i la nostra elecció”, ha agregat.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/lacademia-valenciana-de-la-llengua-creu-que-lincident-de-moncofa-demostra-intolerancia-i-defensa-el-dret-a-expressar-se-en-catala/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=977a3f8411-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-977a3f8411-204258373

La fiscalia espanyola acusa els represaliats del 23-S de pertinença a organització terrorista

 En l'escrit d'acusació, també atribueix a nou dels membres dels CDR un delicte de tinença i fabricació d'explosius 

 

La fiscalia de l’Audiència espanyola acusa de pertinença a organització terrorista als tretze membres dels CDR que van ser detinguts la ràtzia del 23 de setembre de 2019 o posteriorment implicats en aquest muntatge policíac anomenada operació Judes. Els advocats d’Alerta Solidària han denunciat que s’han assabentat de les acusacions de la fiscalia pels mitjans de comunicació.

 L’escrit d’acusació, que ha estat filtrat a El Confidencial, diu que Eduard Garzón, Esther Garcia, Sonia Pascual, Queralt Casoliva, Germinal Tomàs, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Duch, Rafael Delgado, Ferran Jolis, Txevi Buïgas, David Budria i Clara Borrero formaven part d’una suposada organització terrorista anomenada Equips de Resposta Tàctica (ERT). Els nou primers també són acusats d’un delicte de tinença i preparació d’explosius.

“Els investigats haurien superat l’activitat dins els respectius CDR i conformat una organització terrorista paral·lela, clandestina i estable, amb l’objectiu de fer accions violentes o atemptats contra objectius prèviament seleccionats fent servir els explosius i substàncies incendiàries fabricats en els dos laboratoris clandestins que l’organització mateixa tenia instal·lats en dos domicilis particulars”, diu la fiscalia.

Tot i que la Guàrdia Civil no va poder acreditar que hi hagués explosius en els immobles que van escorcollar, la fiscalia insisteix amb aquesta hipòtesi. De fet, un dels arguments que va fer servir el magistrat instructor, Manuel García–Castellón, per alliberar els set presos polítics del 23-S va ser que les pericials de la Guàrdia Civil no feien cap referència “a l’existència d’explosius”, sinó que només se citaven substàncies que podien ser precursores.

D’altra banda, en l’escrit d’acusació, el ministeri públic afirma que els investigats tenien uns quants objectius per a cometre atemptats i sabotatges. En aquest sentit, afegeix que els membres dels CDR preveien d’atacar polítics espanyolistes i edificis de propietat estatal, però també ocupar el Parlament de Catalunya.

La fiscalia es desentén de la filtració

Hores després de la filtració, la fiscalia ha emès una nota de premsa de més de quaranta pàgines amb totes les acusacions contra els represaliats del 23-S. “Davant de les notícies de premsa difoses ja per alguns mitjans es confirma que la fiscalia de l’Audiència espanyola ha sol·licitat la incoació de sumari ordinari i el processament dels investigats”, diu la nota.

 

La mala praxi de la Guàrdia Civil

Cal recordar que la investigació de la Guàrdia Civil espanyola ha estat plena de suposicions i proves falses. El periodista de la cadena SER Miguel Ángel Campos va explicar el juny passat que s’havia negat a informar sobre un informe “si més no discutible” que portava la signatura del cos policíac.

Campos deia que l’única prova que aportava la Guàrdia Civil que els membres dels CDR planificaven “accions terroristes” contra polítics eren les cerques a Google que va fer un dels encausats, Jordi Ros. “Ni una conversa enregistrada planificant un atac, ni un document requisat que aporti cap indici més sobre les intencions dels sospitosos. Res. Només una cerca a Google”, escrivia.

“No claudicarem”

El grup de suport als represaliats del 23-S ha lamentat novament que la fiscalia hagi comunicat l’escrit d’acusació mitjançant filtracions interessades per a imposar un relat fal·laç. “No claudicarem ni en la defensa de la nostra innocència ni en l’anhel de llibertat dels Països Catalans”, han escrit a Twitter.

Esther Garcia, una de les represaliades, ha denunciat també que l’escrit d’acusació s’hagi fet públic a través d’una filtració. “Ens n’hem d’assabentar per la premsa i a mitges, perquè la notícia només és per a subscriptors”, ha escrit a Twitter. A més, ha lamentat que la justícia espanyola vulnera constantment els seus drets.

“Una barbaritat”

La consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, ha qualificat de “barbaritat” l’escrit d’acusació de la fiscalia. En una entrevista a Catalunya Ràdio, ha dit que la causa dels represaliats del 23-S era un graó més en la repressió de l’estat espanyol en contra del moviment independentista: “Quan demanem l’amnistia, no ho fem perquè sí, ho fem per causes com aquesta.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/fiscalia-acusa-cdr-23-s-organtizacio-terrorista/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=541975e0b4-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-541975e0b4-204258373

El català a la justícia: si no és obligatori, sempre serà residual

 Els col·legis d'advocats alerten que cap campanya de promoció del català no serà eficaç si jutges i fiscals no tenen l'obligació d'entendre'l 

 

Les campanyes de promoció del català que el Departament de Justícia ha impulsat aquests darrers anys han servit de ben poc: l’any passat tan sols un 7% de les sentències emeses a Catalunya eren escrites en català. Un ús residual que no solament és atribuïble a jutges i fiscals, sinó també a la resta d’operadors jurídics, com ara els advocats, tal com advertia en aquesta entrevista el magistrat José Manuel del Amo, un dels pocs jutges que fa servir la llengua catalana habitualment.

Els col·legis d’advocats admeten el poc d’ús del català de molts dels seus col·legiats, fins i tot catalanoparlants. Però alerten que aquesta tònica no es revertirà fins que jutges, fiscals i funcionaris no tinguin l’obligació de saber català al mateix nivell que l’espanyol. “Els plans pilots per a fomentar l’ús del català estan molt bé, però és picar pedra: quan aquests plans desapareixen, el castellà recupera el seu ús habitual”, constata Frederic Munné, diputat de la junta de govern del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB).

Per aquest motiu, Munné diu que a l’ICAB treballaran amb el Consell de l’Advocacia de Catalunya, que coordina els col·legis professionals d’arreu del Principat, per aplicar l’obligatorietat de saber català a la justícia. El Consell ja ha demanat al govern català que inclogui a la taula de diàleg amb l’estat espanyol l’obligatorietat del català per a jutges i funcionaris judicials destinats al Principat.

“La situació del català a la justícia és crítica. Cal revertir aquesta tendència per fer que tingui la salut i la protecció que tota llengua minoritària necessita per a sobreviure”, ha advertit recentment el president de la comissió de llengua del Consell, Rogeli Montoliu, que també és degà del Col·legi d’Advocats de Vic. Els advocats tenen clar que, fins que el català no sigui obligatori, el seu ús no es normalitzarà. “És lògic: si el castellà és l’única llengua obligatòria i el català és la llengua minoritària, el castellà sempre acabarà essent clarament majoritari als jutjats”, afegeix Frederic Munné.

Un problema d’origen: estudis de dret en espanyol

Hi ha motius diferents que porten molts advocats catalans a haver de fer servir l’espanyol, tant als escrits com als judicis, i molts parteixen d’un vici de base: els graus de dret, a Catalunya, s’imparteixen sobretot en espanyol. “A la gran majoria d’universitats, l’oferta educativa és en llengua castellana. Això fa molt de mal. Perquè, tot i haver fet l’ensenyament obligatori en català, arribes a la universitat i aprens tot el llenguatge tècnic en castellà”, explica Munné.

“En una professió com la nostra, el llenguatge és molt important perquè interpretem les paraules. Per tant, si has fet els estudis de dret en castellà, és força més senzill i còmode emprar-lo a la sala de visites, fer els escrits en castellà… perquè és la llengua que has assimilat”, diu.

I, una vegada acabats els estudis, els advocats troben als jutjats ben pocs estímuls per a fer servir el català. “Com que el poder judicial és unificat a l’estat, aquí a Catalunya es destinen funcionaris, jutges i fiscals d’uns altres indrets. I molts arriben i no tenen gens d’interès a conèixer el català, perquè sovint vénen per pocs mesos o per pocs anys”, lamenta.

Les traduccions demoren el procés judicial

Els advocats catalans no tan sols es troben jutges, fiscals i funcionaris que no entenen el català. En els procediments, també es topen amb advocats de fora de Catalunya –que representen, per exemple, grans empreses– que tampoc no el coneixen. “M’ha passat: trobar-me advocats que, en un judici, demanen que es faci en castellà o que es tradueixin els escrits i al·leguen indefensió”, explica Munné.

En aquests casos, el jutge pot ordenar que s’enviï l’escrit al servei de traducció de la Generalitat. “Però això vol dir perdre set mesos o un any per una simple traducció. Perds un temps que, per al teu client, és molt valuós”, lamenta. Per aquest motiu, molts advocats recorren al castellà per no perjudicar els interessos dels seus representats si es demora el procediment.

Posar-se la bena abans de la ferida

Un altre motiu que porta un advocat a fer un escrit en castellà és curar-se en salut, per si el cas s’acaba recorrent a instàncies superiors. “Com més alta és la instància on s’arriba, menys probable és que caigui a les mans de magistrats que entenguin el català. Això fa que, molts cops, s’opti per fer els escrits en castellà”, explica David Casellas, degà del Col·legi d’Advocats de Manresa.

“En jutjats com els de Manresa, és més fàcil de fer servir el català en els judicis orals. Però, en canvi, costa molt més d’emprar-lo en els escrits. Fins i tot en una zona aquesta, en què la majoria de la població és catalanoparlant, hi ha jutges que amb prou feines l’entenen. Quan saps que el jutge que t’ha tocat és de fora de Catalunya i que probablement no t’entendrà, segurament, com a advocat, t’expressaràs en la llengua que saps que és més senzilla per al jutge, perquè vols que et doni la raó“, diu Casellas.

Per tot plegat, els col·legis d’advocats insisteixen que cal que saber català sigui obligatori als jutjats, mitjançant una reforma de la legislació. “L’administració de la justícia és un poder de l’estat, però també és un servei públic. A Catalunya hi ha dues llengües cooficials i, per tant, totes dues haurien de tenir el mateix tractament a la justícia“, diu Munné. “La legislació hauria d’establir com a requisit saber català per ser destinat a Catalunya. Però tots els intents fins ara no han fructificat”, lamenta Casellas.

 

 https://www.vilaweb.cat/noticies/catala-justicia-advocats-alerten-sempre-residual-mentre-no-obligatori/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=f404b9703d-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-f404b9703d-204258373

Som davant un cas de racisme de manual, d'una mostra evident de xenofòbia -És més important parlar espanyol que no pas ésser un bon metge?

 

Un senyor amb el qual compartisc cognom, Montesinos, i que em diuen que és el vici-secretari de comunicació del PP, ha fet una conferència de premsa en què atacava el govern del seu país perquè corre el rumor que pot ser que l’estat espanyol considere de cedir la gestió dels MIR –els metges interns residents– a la Generalitat de Catalunya.

El seu govern, el de Pedro Sánchez, ja ha deixat clar que això no passarà de cap manera, però com que havien corregut algunes informacions en aquest sentit el tal Montesinos s’hi ha agafat fort. Tant que, literalment, ha arribat a demanar-se en veu alta una cosa així d’absurda: “Val més i és més important per al govern d’Espanya saber català que ser un bon metge?” Fixeu-vos en la construcció verbal: ho diu com si una cosa exclogués l’altra.

El mestre Bibiloni, sempre tan atent que no ens en colen ni una, li ha respost àgilment al seu Twitter, tot posant el dit a la nafra: “Per què no demanen si és més important saber espanyol que ser un bon metge?”. És gairebé la mateixa pregunta, però, tal com ens van ensenyar els moviments anticolonials, sona completament diferent i té una significació alliberadora, de denúncia. Amb el vent a favor, Gabriel Bibiloni només necessita reblar el clau: “No defensen la qualitat de la medicina: combaten el català.”

Anem a pams. De bon metge se’n pot ser en qualsevol llengua del món. O és que ens posarem a discutir això, ara? Per tant, de la mateixa manera que es pot ser bon metge parlant en espanyol, és indiscutible que es pot ser bon metge en xinès, en suahili, parlant la llengua dels ianomamis, en rus o, evidentment, també en català. I sabent això, quin sentit pot tenir presentar com a opcions oposades ésser bon metge i saber català?

Encara més: sabent això podem demanar-nos si, quan ho presenta així, el tal Montesinos del PP intenta implicar que si parles català, no pots ser bon metge? Perquè, si és així, el ridícul –constatable amb la realitat– no pot ser més gran, però resulta que som davant un cas de racisme de manual, d’una mostra evident de xenofòbia que cal denunciar com a tal, sense por que sone gruixut –per la simple raó que implica pensar que una població, i tota la gent d’aquesta població, tan sols pel fet de parlar una llengua concreta és incompetent per a ser normal i per a fer amb normalitat les coses que altres poblacions del planeta fan. Com ara ser metge.

Ah! Però, resulta que segons l’ínclit Millo som nosaltres la secta que necessitem una cura de desprogramació… Sí, home, sí.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/es-mes-important-parlar-espanyol-que-ser-un-bon-metge/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=6984ee1ab6-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-6984ee1ab6-204258373

Jordi Turull culmina la Travessa per la llibertat després de caminar 360 quilòmetres

 

 

"Hem sortit de la presó i no hem demanat perdó, ni renegat de les nostres idees, ni per descomptat hem dit que no ho tornaríem a fer", ha dit en un acte a la plaça Major d'Arnes  

Jordi Turull ha acabat la Travessa per la llibertat a Arnes (Terra Alta) després de quinze dies caminant. Com ha estat una constant durant aquestes dues setmanes, Turull ha fet els últims divuit quilòmetres de la darrera etapa acompanyat de desenes de persones. “Hem sortit de la presó i no hem demanat perdó, ni renegat de les nostres idees, ni per descomptat hem dit que no ho tornaríem a fer i ha estat gràcies a vosaltres, perquè hi sou, ho tornarem a fer i millor”, ha assegurat Turull a l’acte organitzat a la plaça major d’Arnes. Jordi Sànchez també ha acompanyat Turull a l’últim tram i la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, i més autoritats l’han rebut a l’entrada del municipi.

Turull ha entrat a Arnes portant una senyera de l’Ajuntament de Gandesa que va ser despenjada per un soldat de les tropes republicanes durant la retirada a la guerra del 1936-1939. La família del soldat li va demanar que entrés amb aquesta bandera que han guardat durant més de vuitanta anys a Barcelona. Molts veïns l’han esperat als carrers del municipi i l’han rebut entre aplaudiments i crits d’independència.

Després de passar per sota una estelada gegantina a la plaça Major del municipi, representants d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana i el batlle, Joaquim Miralles, han fet diversos parlaments amb què han mostrat el seu suport a Turull. També s’ha penjat la senyera del soldat republicà a l’ajuntament.

Segons Turull, va començar la travessa per agrair el compromís i la solidaritat d’aquells qui els van acompanyar durant els mesos de presó amb l’enviament de cartes i organitzant actes. “Acabo la travessa amb la necessitat de donar encara més les gràcies per tot allò que he vist i viscut aquests dies, el compromís encara està molt més reforçat, veig la gent amb ganes de tornar-hi a ser i surto amb una esperança increïble”, ha expressat.

Durant les dues setmanes de ruta Turull ha completat un total de 360 quilòmetres, vora 23 per dia. Va començar el 9 de juliol amb un acte a Catalunya Nord i l’endemà va iniciar la ruta des de Portbou, a l’Alt Empordà. Durant dues setmanes ha passat per llocs emblemàtics com ara el Port de la Selva, el monestir de Sant Pere de Rodes, Bàscara, Girona, Amer, Artés, Manresa, el monestir de Montserrat, Cervera, Montblanc i la cartoixa d’Escala Dei.

Amb l’ajuda de professionals, experts i afeccionats a l’excursionisme, Turull ha pogut traçar una ruta que ha recorregut principalment camins de gran recorregut (GR), com ara el camí de Sant Jaume, que comença al cap de Creus i acaba a Alcarràs (Segrià) i també ha enllaçat un tram de via verda

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-turull-culmina-la-travessa-per-la-llibertat-despres-de-caminar-360-quilometres/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=e63bca0784-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-e63bca0784-204258373

Microsoft revela que l’estat espanyol ha fet servir un nou programari per espiar ciutadans a Catalunya

 La investigació ha especificat que l'empresa israeliana Candiru venia el programari, però els governs triaven els objectius i l'executaven 

 

Microsoft ha denunciat que una desena d’estats, entre els quals l’espanyol, havien comprat un programa a l’empresa israeliana Candiru per espiar polítics, periodistes, dissidents, activistes i ambaixadors. El gegant informàtic ha dit que en el cas de l’estat espanyol, el programa s’havia fet servir contra ciutadans catalans. La investigació ha especificat que Candiru venia el programari, però que els governs triaven els objectius i l’executaven, i les eines que feien servir eren molt sofisticades i complexes. Candiru permet d’entrar il·lícitament en telèfons mòbils, ordinadors, tauletes, dispositius connectats a internet, espais d’emmagatzematge al núvol i tecnologies similars.

En la identificació de les víctimes hi han contribuït els investigadors de Citizen Lab, de la Universitat de Toronto, al Canadà, que ja havien descobert que l’estat espanyol havia comprat a la companyia israeliana NSO un programari anomenat Pegasus, amb què va espiar el president del parlament, Roger Torrent, i més dirigents polítics independentistes. Candiru és una empresa competidora directa d’NSO. Microsoft diu que Candiru és part d’un conglomerat d’empreses que anomena Sourgum. “Aquesta mena d’empreses fan créixer el risc que les armes vagin a mans equivocades i posin en perill els drets humans”, ha denunciat Microsoft.

El programa entrava als dispositius de les víctimes a través de forats localitzats als navegadors d’internet més populars i del sistema operatiu de Windows. Microsoft explica que va descobrir que era víctima del programa de Candiru arran d’una alerta de CitizenLab. Diu que els equips de seguretat es van posar de seguida a investigar el programari maliciós, que han anomenat DevilsTongue (la llengua del diable, en català), i que ja han solucionat els errors informàtics que li permetien de penetrar els seus serveis. També diu que han compartit les troballes amb altres empreses del sector per evitar noves intrusions.

A més de l’estat espanyol, Microsoft ha explicat que també van fer servir el programa Israel, l’Iran, el Líban, el Iemen, el Regne Unit, Turquia, Armènia i Singapur. Prop de la meitat de les cent víctimes del programari que s’han pogut identificar formen part de l’Autoritat Nacional Palestina. La denúncia és compartida per més empreses del sector, que han criticat sovint els riscs per als drets humans que impliquen les empreses de la mena de Candiru o NSO, contra les quals demanen més legislació. “Un món on hi ha qui fabrica i ven ciberarmes és més perillós per a consumidors, empreses de tota mena i governs”, ha denunciat Cristin Goodwin, directora general de la Unitat de Seguretat Digital de Microsoft.

Candiru es va fundar el 2014 i sempre ha mirat de restar a un segon pla. “L’empresa s’ha esforçat molt per a mantenir les operacions, la infrastructura i la identitat dels treballadors en l’opacitat, lluny de l’escrutini públic”, ha denunciat CitizenLab. Per això s’ha canviat el nom unes quantes vegades. El més recent és Saito Tech Inc., però al sector se la continua coneixent pel nom original, Candiru.

 

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/microsoft-espanya-candiru-espiar-ciutadans-catalunya/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=636e6188e3-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-636e6188e3-204258373