«No podem continuar en
aquesta direcció d'acceptació de la legalitat espanyola i submissió als seus
tribunals partidistes, una línia que, amb l'excepció de la CUP i dels exiliats
de tots els partits, sembla que ara sigui la norma de comportament»
Avui no hi haurà ple d’investidura, malgrat que s’havia
anunciat que n’hi hauria. Amb això, el desconcert puja un esglaó més. El 21 de
desembre semblava molt clar què farien els tres grups republicans després de
guanyar les eleccions: restaurar el govern legítim i continuar avançant cap a
la República que havíem votat els ciutadans. Però vuitanta-un dies després hem
de constatar que no hi ha res clar.
Des del moment que la part més substancial del moviment
independentista ha acceptat que un jutge pugui decidir qui és president de la
Generalitat i qui no ho és, en quines condicions es pot fer una sessió
parlamentària i en quines no, la pèrdua d’autonomia del parlament català
s’evidencia cada vegada amb més duresa. Primer es va renunciar a investir
Carles Puigdemont. Ara es va pel camí d’acceptar que Jordi Sànchez tampoc no
pot ser president. Qui serà el següent? On acabarà aquesta partida
desconcertant? Acabarem posant el candidat que Mariano Rajoy, que només té
quatre diputats al parlament, cregui convenient? I després? Què farà aquest
candidat? A cada amenaça judicial el govern reaccionarà acceptant la pressió i
fent-la efectiva? Que els parlamentaris de Junts per Catalunya i ERC hagen
acceptat aquest segrest de la democràcia i de l’assemblea parlamentària que
representa el poble de Catalunya és un senyal molt preocupant del curs que
segueixen les coses.
Després de la proclamació de la independència i l’entrada en
vigor del 155, molta gent hem assistit amb una estupefacció continguda però
creixent a tot un seguit d’episodis que no entenem. Vàrem procurar entendre que
es rendís l’administració i que la independència no es defensà. Que el govern se’n
va anar a l’exili sense intentar fer vàlid allò que tant d’esforç havia costat.
Vàrem procurar entendre que la mateixa gent que havia votat la República al
parlament acatà de seguida els tribunals espanyols i s’hi presentà a declarar.
Vàrem procurar entendre –i disculpar i tot– les declaracions davant la justícia
espanyola, algunes de les quals ens feien envermellir de vergonya. Vàrem
procurar entendre que, fins i tot en una situació com aquesta, es mantingués la
baralla partidista i ser comprensius amb les inevitables tensions humanes
sorgides d’un procés tan poc habitual com el de l’octubre. Vàrem procurar
entendre que allò que ens havien dit que votàvem el 21 de desembre fos
arraconat de mica en mica. Ningú no va parlar aleshores d’anar més a poc a poc
i esperar a ser més. Vàrem procurar entendre que el president no tornà de
Brussel·les, malgrat haver-ho dit en la campanya. Vàrem procurar entendre que
el president del parlament anul·là la sessió d’investidura hores després del
pacte per investir Puigdemont. Vàrem procurar entendre que el parlament ni tan
sols intentà investir-lo. Vàrem procurar entendre les declaracions i articles
de gent significativa d’ERC que només es poden interpretar com una crida a
aturar-nos o a recular. Vàrem procurar entendre encara un acord de govern entre
Junts per Catalunya, ERC i la CUP, en què ni tan sols s’esmenta la República
proclamada, on de fet sembla que es vol amagar que fou proclamada…
Hem procurat entendre-ho tot perquè, tot i saber que els
polítics que van proclamar la República es van equivocar molt no fent-la
efectiva, valorem que hagen posat les seues vides per penyora. S’ha de ser molt
cínic per a no admetre quin preu signifiquen la presó i l’exili, quant a
sacrifici i honradesa personal. Ells ho han pagat molt car –i ho paguen molt
car. I és evident que aquest fet ens frena moltes crítiques. Però tot té un
límit i això no pot continuar així gaire temps més. No podem continuar en
aquesta direcció d’acceptació cada vegada més normalitzada de la legalitat
espanyola i de submissió als seus tribunals partidistes, una línia que, amb
l’excepció de la CUP i dels exiliats, sembla que ara sigui la norma de
comportament de la classe política independentista catalana. La manifestació
d’ahir fou, en aquest sentit –i en diverses direccions–, un toc d’atenció
seriós. Espero que el parlament el sàpiga llegir a temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada