Els problemes d’infraestructures que
arrosseguem tenen un precedent: la construcció de la xarxa ferroviària
espanyola a mitjan segle XIX. La primera línia de trens peninsular va comunicar
Barcelona i Mataró el 1848 i era d’iniciativa privada. No va ser fins set anys
després que unes Corts de majoria progressista van aprovar la llei de
ferrocarrils. La llei va permetre multiplicar en pocs anys la xarxa ferroviària
peninsular: si en aquell moment el ferrocarril tot just disposava d’uns 500
quilòmetres de via a Espanya, deu anys després n’havia assolit prop de 5.000.
Aquest enorme esforç es va finançar amb diner
públic, mitjançant la desamortització dels béns i terres dels ajuntaments, cosa
que va disminuir la capacitat de finançament dels municipis i va augmentar
arreu les desigualtats socials. A més, la planificació de la xarxa de
ferrocarrils va obeir a un estricte plantejament ideològic. Es tractava de fer
nació espanyola, tot dibuixant una xarxa radial que tenia el seu punt de
sortida i d’arribada a Madrid. Subsidiàriament, havia de construir també el
mercat espanyol, ja que fins aleshores l’economia de les àrees litorals
s’articulava mitjançant el comerç naval amb altres països, d’esquenes al centre
de la península.
La llei va finançar la construcció de via
fèrria a tant el quilòmetre, la qual cosa va estimular la creació de noves vies
d’escàs o nul interès comercial –i especialment allí on les característiques
del relleu ho feien més fàcil. Ben aviat, la xarxa radial construïda per tota
la Meseta va resultar un fiasco. Un gran nombre de línies travessaven àmplies extensions
absolutament buides i comunicaven ciutats poc poblades, en llargues jornades
que només acabaven a Madrid.
Per això, el negoci que havia estat la
construcció, subvencionada pel govern, va esdevenir fracàs a mesura que les
línies es van posar en funcionament. Només el ferrocarril del Mediterrani,
construït amb grans dificultats, i la nul·la implicació de l’estat, entre
Alacant i Girona, va esdevenir un espai d’intercanvi humà i de mercaderies
econòmicament i socialment positiu. A més, la legislació espanyola va optar per
un ample de via diferent del francès, cosa que a la pràctica impossibilitava la
connexió dels nostres trens amb Europa.
Però l’enorme despropòsit que va suposar
aquella empresa va tenir també repercussions polítiques per als seus mateixos
instigadors. El fracàs de les companyies ferroviàries va provocar la crisi
financera de 1866, que va comportar la fallida del sistema bancari i el
tancament d’un gran nombre d’entitats de crèdit. La construcció de noves vies
també es va aturar sobtadament durant un llarg període. S’acabava el que es va
conèixer com a “febre d’or”.
Tot seguit, es va produir la liquidació del
règim polític dels Borbons. La Revolució Gloriosa de 1868 va obligar a fugir la
reina Isabel II i va donar pas a les primeres eleccions constituents
democràtiques. Cinc anys després, el 1873, es proclamava la Primera República.
Per descomptat, qualsevol semblança amb el
present és pura coincidència.
Agustí Alcoberro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada