divendres, 21 de setembre del 2018

Nous missatges dels jutges revelen la ràbia i els laments perquè Puigdemont no fou extradit




En un dels missatges comparen Carles Puigdemont amb un violador · Una magistrada acusa Alemanya de voler imposar 'la seva jurisprudència sobre la violència'


Laments i ràbia entre els jutges de l’estat espanyol per la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein de no extradir el president Carles Puigdemont. Noves revelacions de l’escàndol del xat de la judicatura –d’Eldiario.es i Elmon.cat– mostren el desacord dels magistrats amb les decisions de la justícia europea i la gestió de les euroordres. lamenten que la justícia alemanya tracti l’estat espanyol com si es fos un país ‘bananer’ i alguns proposen de venjar-se’n reclamant informació sobre el compliment de drets humans per part dels funcionaris alemanys, ‘tenint en compte la seva història’. Al xat, un magistrat arriba a comparar els delictes que, segons ell, ha comès Puigdemont amb una violació.

Després de la primera negativa d’Alemanya a la rebel·lió (5 d’abril), un magistrat que exerceix al Principat obre un debat al xat: ‘Seria interessant de saber què dirien els alemanys si fos a l’inrevés, és a dir, que un tribunal espanyol hagués pres el mateix acord que l’audiència territorial alemanya en un afer similar.’ En un dels missatges de resposta, una magistrada d’Andalusia s’exclama que els alemanys vulguin ‘imposar la seva jurisprudència sobre la violència’ i no la pas correspondència de les figures jurídiques de tots dos estats.
La majoria dels magistrats consideren que és un error que Alemanya no hagi extradit el president. En un altre missatge, hom es lamenta que els alemanys no considerin la ‘violència’ del procés amb ‘prou entitat per a justificar el delicte d’alta traïció’. ‘Si la violència colpista és capaç de doblegar el poder legítim és que ha triomfat la rebel·lió i en aquest context em sembla que serà una mica difícil de jutjar els rebels… Aquí hi ha alguna cosa que fa mal a la raó’, s’exclama l’autor del mateix correu.

Una jutgessa de Múrcia i un magistrat també retreuen que Alemanya demanés informes sobre l’estats de les presons a l’estat espanyol i algunes ‘parides més’. ‘Ens ho exigeixen com si fóssim un país bananer’, s’exclamen. I tots dos s’uneixen a la crítica general per la decisió de deixar Puigdemont en llibertat.
La bufetada judicial alemanya és el fet més comentat durant aquells dies. ‘El problema simplement és que el delicte és tipificat de manera diferent a Alemanya i a Espanya, amb la qual cosa no concorre la doble tipificació’, diu un magistrat. I ho il·lustra així: ‘És com si, per exemple, en un delicte de violació no s’hagués introduït el penis sinó un objecte a la vagina de la violada.’ I encara continua: ‘Però això no significa que l’abusador sexual no sigui un fill de puta –malgrat que no pugui ser extradit– ni que hagi trencat el sistema’.


Un colp d’estat; cada dia més evident



«A l'estat espanyol hi ha un seguit d'estaments que tenen prohibit de fer política, és a dir, de prendre partit. El rei. Els membres de les forces armades. Els policies. Els jutges, fiscals i magistrats. I són just ells els qui menen l'atac contra les institucions catalanes»

La definició de colp d’estat inclou diverses variants possibles. N’és una, un model, allò que en ciència política s’anomena soft coup. Hi ha un ‘colp suau’ quan un grup de servidors de l’estat aconsegueix de subvertir el control polític i desencadena una operació per a la qual no està autoritzat. Però ho fan sense decapitar el poder de iure, és a dir, el president, el govern, el parlament. Els colpistes simplement els menystenen perquè amb les atribucions que els dona la llei, només passant per alt la prohibició explícita de fer política, poden controlar i manipular la situació del país per obtenir els seus fins. Bàsicament és això que l’advocat Ben Emerson ens ha explicat repetidament que passa al nostre país, i que ell assegura que hauríem de fer servir com a causa justa per al nostre alliberament.

A l’estat espanyol hi ha un seguit d’estaments que tenen prohibit de fer política, és a dir, de prendre partit. El rei. Els membres de les forces armades. Els policies. Els jutges, fiscals i magistrats. En el cas del rei, és evident. L’article 56 de la seua constitució diu que ‘arbitra i modera el funcionament regular de les institucions’, cosa que l’obliga, per tant, a no prendre mai partit. Quina mena d’àrbitre seria, si no? En el cas de les forces armades cal recordar que l’article 70 de la seua constitució fins i tot els prohibeix de presentar-se a les eleccions, car considera incompatible la tasca política amb el fet de ser-ne membres. També l’article 127 de la seua constitució diu que els jutges i magistrats, com els fiscals, mentre es mantinguin en actiu, no podran exercir càrrecs públics ni pertànyer a partits polítics. I, quant als membres de la policia, tant la llei orgànica 2/86 com el codi ètic els prohibeixen escrupolosament qualsevol activitat política.

Havent repassat tot això, observeu, perquè no és gens anecdòtic, que són tots aquests –el rei, les forces armades, la policia i els jutges– els qui menen l’atac contra les institucions catalanes. D’una manera com més va més visiblement coordinada i superant i ultrapassant el poder electe. És cert que Rajoy ho va incitar i ho va permetre –en bona part, crec, perquè tenia un govern d’alts funcionaris, de gent del deep state. Però el cas és que Sánchez no ho desmunta. Ni un gest. Ni un sol canvi. Quiet. A Espanya sembla clar que el deep state mana i el poder executiu obeeix. I com a prova, per si calia, ací teniu els gravíssims missatges que s’ha sabut que es bescanviaven jutges i que demostren fins a quin punt la justícia és de part. Com és de part la policia. Com l’exèrcit. Com la corona. No és de tots, sinó d’una part. I pitjor encara: no d’una part, sinó contra una part. I quina demostració més bona

podríem tenir que això que passa va més enllà dels límits que una democràcia pot admetre?

dimecres, 12 de setembre del 2018

Ni la repressió ni la decepció no els poden aturar


Crònica de la multitudinària manifestació de la Diada, que ha aplegat un milió de persones a la Diagonal de Barcelona, en el setè any seguit de grans mobilitzacions



La gent encara hi és. Un milió, diu la guàrdia urbana. Sandàlies i barrets de palla, samarretes de color corall i del color de tantes causes, samarretes reciclades d’anys anteriors, llaços grocs, molts llaços grocs pertot arreu, mocadors amb l’estelada, motxilles reivindicatives, pancartes casolanes. ‘No hi ha prou presons per a tanta dignitat.’ És el setè any seguit i han vingut a dir que encara hi són. Per si ningú es pensava que es cansarien del xou, cada any una mica més enrevessat. Ara una onada sonora que fa caure un mur simbòlic amb el rei espanyol, el 155 i l’hàmster del procés. És ben bé que ja no saben què inventar i de debò hi ha ningú que es pensi que faran silenci fins que no arribi l’onada? Sí. Els més saberuts han dut la cadira plegable. Van ben preparats per a l’excursió i a quarts de set enfilaran disciplinadament fins a l’autocar per algun carrer atapeït de més autocars que acabaran en un tap a la sortida de Barcelona. Amb una mica de sort, arribaran a casa a l’hora de sopar.

Ni la repressió ni la decepció no els han fet perdre el somriure. Els presos i els exiliats són una pancarta, una raó més. Aquí no s’ensuma la por. Aquesta és la festa de cada any: la dels pares arrossegant el cotxet, la de l’avi que vigila la néta com rodola per la gespa del tramvia de la Diagonal, la dels adolescents que comparteixen una cervesa freda asseguts a la vorera. Potser l’independentista emprenyat ha decidit d’amarar-se d’aquesta alenada de tossuderia i avui es manifesta alegrement al costat de la tieta que col·lapsa el grup familiar de whatsapps. Ningú ja no es demana si aquesta serà l’última manifestació. Als parlaments finals, l’advocat Ben Emmerson diu que sí, que ‘Catalunya serà una república independent l’any que ve’. Però els aplaudiments vénen a dir que tant de bo però ja ho veurem.
 






Aamer Anwar, l’advocat de Clara Ponsatí, desprèn la gosadia i la frescor que tots els dirigents polítics catalans semblen haver perdut: ‘El general Franco estaria orgullós de l’Espanya contemporània, que actua com una dictadura feixista.’ I diu que l’estat espanyol, si vol negociar, ha d’alliberar els presos i permetre el retorn dels exiliats. És que es pot negociar quan t’agafen un fill com a ostatge i l’apunten amb una pistola al cap? ‘Això és negociació o és terrorisme d’estat?’, demana l’advocat, en un context de represa de les converses entre els governs espanyol i català per mitjà dels organismes bilaterals prevists a l’estatut. ‘Quina injustícia, quina brutalitat, quina vergonya!’, exclama la mare d’Adrià Carrasco, exiliat a Bèlgica. ‘El dolor ens l’empassem, i a la por li plantem cara’, sentencia.

La mare de l’Adrià és una mare com tantes que s’han aplegat en aquesta riuada humana de corall que només pot abastar l’ull de l’helicòpter. Castells, grallers, alguns gegants. El vice-president d’Òmnium diu a Pedro Sánchez que ja no serveixen els estatuts que ‘ells mateixos es carreguen’. ‘Assumeixi que el seu estat ha comès la més gran de les ofenses, reprimint la seva ciutadania. I aquesta ofensa no la podrem oblidar mai’, deixa anar Marcel Mauri. També demana ‘sentit d’estat i unitat’. Acció política que encarrili l’energia que desborda la Diagonal.


La presidenta de l’ANC vol un projecte independentista ‘més sòlid, més fort, més realista, però també més decidit’. Elisenda Paluzie ha portat una llista de demandes al govern i al parlament, ara que JxCat i ERC encara no han tancat un acord sobre la suspensió com a diputats dels presos polítics i exiliats decretada pel jutge Pablo Llarena. ‘Us demanem que prioritzeu l’interès col·lectiu al de partit’, comença. ‘Que des del govern també feu balanç del que teníeu i del que no teníeu, que us torneu a preparar per un embat democràtic, que no passeu del discurs de la llei a la llei i les estructures d’estat a dir ara que tot ho ha de fer la gent des del carrer. Som tots, que ho hem de fer.’ Paluzie no s’està de fer autocrítica i demana que l’exili estigui unit,  de Brussel·les a Ginebra passant per Escòcia, i que es creï un organisme que sostingui i representi la República proclamada el 27-O. ‘No malbarateu les victòries que hem aconseguit, especialment la del referèndum del primer d’octubre.’ I encara deixa anar una metàfora: no vol una condemna com la de Sísif, fill d’Èol i pare de Glauc, obligat per Zeus a empènyer una roca muntanya amunt, que torna a rodolar cap avall tan bon punt arriba al cim: ‘No digueu ara que allò no era un referèndum, que hem d’implorar permisos que no arribaran mai.’

L’ANC es compromet a treballar perquè el ‘judici de la vergonya’ del Tribunal Suprem retorni a l’estat espanyol com un bumerang. Ningú no sap si aquesta tardor que s’espera tan calenta concentrarà les mobilitzacions i el potencial transformador de l’anterior. Però demà comença el curs, els nens tornen a l’escola i els manifestants deixen tranquil·lament la Diagonal mentre els carrers adjacents es col·lapsen d’automòbils, autocars i motocicletes que fan voleiar estelades. Demà passat o l’altre, acabada de sortir de la màquina de rentar, alguns apilaran la samarreta corall en algun racó de l’armari, a sobre de les samarretes dels anys passats. Potser arribarà un dia que el càstig canviarà de bàndol i la roca de Sísif acabarà a les portes de la Moncloa, però de moment tots els Sísifs l’empenyen pel pendent costerut de la quotidianitat.