Crònica de la
multitudinària manifestació de la Diada, que ha aplegat un milió de persones a
la Diagonal de Barcelona, en el setè any seguit de grans mobilitzacions
La gent encara hi
és. Un milió, diu la guàrdia urbana. Sandàlies i barrets de palla, samarretes
de color corall i del color de tantes causes, samarretes reciclades d’anys
anteriors, llaços grocs, molts llaços grocs pertot arreu, mocadors amb
l’estelada, motxilles reivindicatives, pancartes casolanes. ‘No hi ha prou
presons per a tanta dignitat.’ És el setè any seguit i han vingut a dir que
encara hi són. Per si ningú es pensava que es cansarien del xou, cada any una
mica més enrevessat. Ara una onada sonora que fa caure un mur simbòlic amb el
rei espanyol, el 155 i l’hàmster del procés. És ben bé que ja no saben què
inventar i de debò hi ha ningú que es pensi que faran silenci fins que no
arribi l’onada? Sí. Els més saberuts han dut la cadira plegable. Van ben
preparats per a l’excursió i a quarts de set enfilaran disciplinadament fins a
l’autocar per algun carrer atapeït de més autocars que acabaran en un tap a la
sortida de Barcelona. Amb una mica de sort, arribaran a casa a l’hora de sopar.
Ni la repressió ni
la decepció no els han fet perdre el somriure. Els presos i els exiliats són
una pancarta, una raó més. Aquí no s’ensuma la por. Aquesta és la festa de cada
any: la dels pares arrossegant el cotxet, la de l’avi que vigila la néta com
rodola per la gespa del tramvia de la Diagonal, la dels adolescents que
comparteixen una cervesa freda asseguts a la vorera. Potser l’independentista
emprenyat ha decidit d’amarar-se d’aquesta alenada de tossuderia i avui es
manifesta alegrement al costat de la tieta que col·lapsa el grup familiar de
whatsapps. Ningú ja no es demana si aquesta serà l’última manifestació. Als
parlaments finals, l’advocat Ben Emmerson diu que sí, que ‘Catalunya serà una
república independent l’any que ve’. Però els aplaudiments vénen a dir que tant
de bo però ja ho veurem.
Aamer Anwar,
l’advocat de Clara Ponsatí, desprèn la gosadia i la frescor que tots els
dirigents polítics catalans semblen haver perdut: ‘El general Franco estaria
orgullós de l’Espanya contemporània, que actua com una dictadura feixista.’ I
diu que l’estat espanyol, si vol negociar, ha d’alliberar els presos i permetre
el retorn dels exiliats. És que es pot negociar quan t’agafen un fill com a
ostatge i l’apunten amb una pistola al cap? ‘Això és negociació o és terrorisme
d’estat?’, demana l’advocat, en un context de represa de les converses entre
els governs espanyol i català per mitjà dels organismes bilaterals prevists a
l’estatut. ‘Quina injustícia, quina brutalitat, quina vergonya!’, exclama la
mare d’Adrià Carrasco, exiliat a Bèlgica. ‘El dolor ens l’empassem, i a la por
li plantem cara’, sentencia.
La mare de l’Adrià
és una mare com tantes que s’han aplegat en aquesta riuada humana de corall que
només pot abastar l’ull de l’helicòpter. Castells, grallers, alguns gegants. El
vice-president d’Òmnium diu a Pedro Sánchez que ja no serveixen els estatuts
que ‘ells mateixos es carreguen’. ‘Assumeixi que el seu estat ha comès la més
gran de les ofenses, reprimint la seva ciutadania. I aquesta ofensa no la
podrem oblidar mai’, deixa anar Marcel Mauri. També demana ‘sentit d’estat i
unitat’. Acció política que encarrili l’energia que desborda la Diagonal.
La presidenta de
l’ANC vol un projecte independentista ‘més sòlid, més fort, més realista, però
també més decidit’. Elisenda Paluzie ha portat una llista de demandes al govern
i al parlament, ara que JxCat i ERC encara no han tancat un acord sobre la
suspensió com a diputats dels presos polítics i exiliats decretada pel jutge
Pablo Llarena. ‘Us demanem que prioritzeu l’interès col·lectiu al de partit’,
comença. ‘Que des del govern també feu balanç del que teníeu i del que no
teníeu, que us torneu a preparar per un embat democràtic, que no passeu del
discurs de la llei a la llei i les estructures d’estat a dir ara que tot ho ha
de fer la gent des del carrer. Som tots, que ho hem de fer.’ Paluzie no s’està
de fer autocrítica i demana que l’exili estigui unit, de Brussel·les a
Ginebra passant per Escòcia, i que es creï un organisme que sostingui i
representi la República proclamada el 27-O. ‘No malbarateu les victòries que
hem aconseguit, especialment la del referèndum del primer d’octubre.’ I encara
deixa anar una metàfora: no vol una condemna com la de Sísif, fill d’Èol i pare
de Glauc, obligat per Zeus a empènyer una roca muntanya amunt, que torna a
rodolar cap avall tan bon punt arriba al cim: ‘No digueu ara que allò no era un
referèndum, que hem d’implorar permisos que no arribaran mai.’
L’ANC es compromet a
treballar perquè el ‘judici de la vergonya’ del Tribunal Suprem retorni a
l’estat espanyol com un bumerang. Ningú no sap si aquesta tardor que s’espera
tan calenta concentrarà les mobilitzacions i el potencial transformador de
l’anterior. Però demà comença el curs, els nens tornen a l’escola i els
manifestants deixen tranquil·lament la Diagonal mentre els carrers adjacents es
col·lapsen d’automòbils, autocars i motocicletes que fan voleiar estelades.
Demà passat o l’altre, acabada de sortir de la màquina de rentar, alguns
apilaran la samarreta corall en algun racó de l’armari, a sobre de les
samarretes dels anys passats. Potser arribarà un dia que el càstig canviarà de
bàndol i la roca de Sísif acabarà a les portes de la Moncloa, però de moment
tots els Sísifs l’empenyen pel pendent costerut de la quotidianitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada