«Ara o bé han callat o bé han publicat el fet que el
jutge ha determinat que l'actuació dels Mossos va ser correcta i legal com si
no ells no hi tinguessen res a veure. Ni una sola disculpa, ni una sola
explicació de per què ho varen fer, gens d'autocrítica»
Molts lectors em van
escriure indignats ahir, quan van saber que un jutge havia arxivat les
diligències sobre el famós incident entre els Mossos i la policia espanyola a
la incineradora de Sant Adrià de Besòs. Tal com deixa clar aquest vídeo, aquell
incident va servir per a desfermar una enorme campanya de mentides des dels
mitjans i des de la política unionistes.
Els polítics i els
periodistes que les van escampar van fer servir aquestes mentides, com ara que
els Mossos espiaven polítics de l’oposició, per mirar d’acorralar el govern de
l’època i provar d’aturar la independència. I ara o bé han callat o bé han
publicat el fet que el jutge ha determinat que l’actuació dels Mossos va ser
correcta i legal com si ells no hi tinguessen res a veure ni haguessen dit mai
res. Ni una sola disculpa, ni una sola explicació de per què ho varen fer, gens
d’autocrítica.
El cas és
exemplificador i descriu nítidament com funciona, per desgràcia, la política a
l’estat espanyol i com funciona, per desgràcia també, un determinat periodisme.
I he dit a l’estat espanyol, però sóc conscient que, de fet, havia d’haver dit
arreu del món. Només cal recordar el paper que va tenir The New York Times a
l’hora de fer creïble la mentida sobre les armes de destrucció massiva de
Saddam Hussein. Cal dir, però, que ells, si més no, van ser capaços de reconèixer
després la gravetat del seu comportament.
Però em concentraré en
el nostre cas perquè tot l’afer demostra de manera cristal·lina fins a quin
punt les normes més bàsiques, la deontologia més elemental, han desaparegut en
el camp de l’unionisme. És indiscutible que l’espanyolisme no té cap
remordiment de consciència a l’hora de mentir deliberadament, si això val per a
combatre la independència. És cert també que hauríem d’atorgar-los la
presumpció que en alguns casos les seues actuacions fossen sinceres, honrades;
perquè en aquell moment s’ho creien. Però si fos així ahir haurien reconegut el
seu error i això no ha passat. És molt greu de comprovar que una part de la
societat en què vivim fonamenta la seua proposta política en la mentida
sistemàtica.
Tanmateix, m’agradaria
anar més enllà i, aprofitant el cas, formular una qüestió que m’obsessiona
gairebé des que vaig començar a fer de periodista, el 1984: com podem
reconèixer la veritat o, per a ser més exactes, com certificar la mentida és
l’única manera d’acostar-nos a la veritat. I com pot la societat, en
conseqüència, conviure amb aquest estrany binomi. Després de tots aquests anys,
crec que és pràcticament impossible de dir rotundament que una cosa és veritat
però que, en canvi, és relativament senzill de saber quan és mentida. I per
tant crec que aquesta és la clau de tot: cal identificar i combatre les
mentides. Cal identificar i combatre els mentiders. Sempre i en tot moment.
Sense cansar-nos-en mai. I en el cas que ens ocupa avui, la pista d’una de les
mentides, la famosa ‘The Nota’ publicada per El Periódico, va deixar un rastre
tan evident que d’ençà del primer minut va servir per a dubtar de la veracitat
del conjunt de fets que hi tenien relació. Que en una caixa que suposadament
contenia documents reals n’aparegués un de tan evidentment fals feia sospitar
de tot.
Us recorde, primer,
l’article que VilaWeb va publicar quan feia tan sols una hora que havia
aparegut l’article original a El Periódico. Immediatament, vàrem considerar
aquella nota inversemblant, per les enormes irregularitats que contenia, i l’anàlisi que en
fèiem deixava pocs dubtes, ja des d’un primer moment, que tot allò
no podia ser sinó una fabricació. Era l’agost del 2017.
Més tard, el gener del
2018, El Periódico va anunciar a so de bombo i plateret que aquella nota, la credibilitat
de la qual havíem desmuntat a l’agost, havia estat trobada –hauria de dir
‘miraculosament’– en les caixes que anaven a la incineradora. I amb això
pretenia demostrar-nos que era veritat i que no l’havien fabricada ells.
VilaWeb va tornar a
respondre des del periodisme, argumentant i explicant les nombroses
irregularitats que contenien aquell document i sobretot aquella aparició tan
sorprenent. Novament, més que encallar-nos discutint sobre si era veritat o no,
vàrem posar en relleu que era una mentida.
Abans he dit, però,
que no era tan difícil d’identificar una mentida com d’esbrinar la veritat. I
aquest cas també n’és un bon exemple. Una nota falsa apareix en una caixa de
documents preparats per a poder acusar el govern de tots els mals imaginables.
Però apareix com una part d’una conxorxa política en la qual, inevitablement,
hi havia implicats alts càrrecs dels Mossos. La decisió d’un jutge, que ara ha
aclarit que l’actuació de la policia catalana va ser correcta en tot moment,
ens permet de refermar-nos en la crítica de l’engany i dels qui van enganyar.
Però no podem eludir el fet que, dissortadament, encara no ens permet de saber
tota la veritat.
Ara, comprovar això no
ens hauria de decebre, sinó que ens hauria d’esperonar. I hauria d’esperonar el
cos de policia a explicar a la ciutadania com va anar aquell afer. Però, siga
com siga, ja sabem del cert que no va passar allò que alguns –aquells
periodistes i aquells polítics– tants esforços van fer per fer-nos creure que
havia passat. I això té un valor molt gran, perquè els posa en qüestió. A ells.
Perquè ens obliga a dubtar-ne sistemàticament. D’ells.
L’unionisme cavalca
sobre la mentida, potser convençut que podrà mentir impunement per sempre i a
tothom. Però cada mentida que nosaltres som capaços de desmuntar afebleix més
els seus arguments i fa més difícil, en definitiva, que se’n puguen sortir. Si
més no, que ho puguen aconseguir a còpia de mentides. Ni que siga perquè en la
següent ocasió –que n’hi haurà, potser aviat– algunes de les mentides més
gruixudes i alguns dels mentiders més tenaços ja no tindran cap mena de
credibilitat, amb la qual cosa els seus serveis seran directament inútils.
PS. De vegades, quan
VilaWeb ha desmuntat mentides forjades per l’independentisme, alguns lectors
s’han exclamat o fins i tot han protestat de manera vehement. Sempre hem
respost dient que la nostra obligació és que els lectors tinguen la millor
informació possible a l’abast i que això requereix demostrar que una cosa és
mentida, la diga qui la diga i tinga les conseqüències que tinga. És possible
que l’unionisme es trobe amb la necessitat de mentir, sobre la relació entre
Catalunya i Espanya, perquè és ben palès que quan la coneixes és molt difícil
d’acceptar racionalment la submissió. Però els independentistes no necessitem
de cap manera dir ni fer circular mentides. Exactament per la mateixa raó.
PS2. Reflexioneu, si
us plau, sobre quina campanya us volen fer empassar ara. Avui veure els vídeos
de les televisions que hi ha a l’encapçalament d’aquest article causa
indignació però també fa riure. D’acord. Però ara penseu quines coses us creieu
avui que d’ací a uns quants mesos es demostrarà que són falses. I analitzeu com
condicionen tot allò que penseu i feu avui. Quina impressió, quin sentiment, us
creen. Ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada